Joan Cebrian i Calvo
Joan.Cebrian@autonoma.cat
Resum El present article analitza les New Village creades durant la Malayan Emergency com a dispositius centrals de la contrainsurgència britànica i, alhora, com a espais d’enginyeria social colonial. Centrat en el període 1948-1955, sosté que aquests assentaments no poden interpretar-se únicament com una resposta militar a la insurgència comunista, sinó també com a formes de reordenació espacial orientades a immobilitzar, vigilar i reconstruir socialment una població majoritàriament xinesa considerada políticament sospitosa. A partir d’una perspectiva d’història social, el text examina la reorganització del treball, la mobilitat, el control alimentari, la disciplina administrativa i les institucions socials dins les New Village , tot subratllant el paper actiu de l’espai en la configuració de la vida quotidiana. Finalment, aborda la relació amb la guerrilla comunista i les formes de resistència quotidiana, per tal de mostrar que, fins i tot sota condicions de confinament i vigilància extrema, persistiren pràctiques d’adaptació, ambivalència i insubmissió que matisen les narratives convencionals sobre l’èxit lineal de la contrainsurgència colonial.
Paraules clau: Malayan Emergency; New Villages; contrainsurgència colonial; vida quotidiana; resistència.
Abstract This article examines the New Villages created during the Malayan Emergency as central dispositifs of British counterinsurgency and, at the same time, as spaces of colonial social engineering. Focusing on the period 1948-1955, it argues that these settlements should not be understood solely as a military response to the communist insurgency, but also as forms of spatial reordering aimed at immobilising, monitoring, and socially reconstructing a predominantly Chinese population deemed politically suspect. From a social history perspective, the article explores the reorganisation of labour, mobility, food control, administrative discipline, and social institutions within the New Villages, while emphasising the active role of space in shaping everyday life. Finally, it addresses the relationship with the communist guerrilla and the forms of everyday resistance that persisted under conditions of confinement and intense surveillance, thereby complicating conventional narratives of the linear success of colonial counterinsurgency.
Keywords: Malayan Emergency; New Villages; colonial counterinsurgency; everyday life; resistance.
Introducció
La historiografia entorn a la Insurgència Malaia ha estat dominada durant molt temps per lectures de caràcter militar i polític que han privilegiat l’estudi del propi alçament, de la doctrina contrainsurgent britànica o la narrativa clàssica dels hearts and minds (Keo, 2019: 1-4; Ucko, 2018: 1-4). Tanmateix, aquest enfocament tendeix a relegar a un segon pla el fet que l’emergència fou també una operació massiva de reordenació social i espacial. Entre 1950 i 1954, sota el Briggs Plan , l’estat colonial britànic impulsà una xarxa de més de cinc-centes New Villages on foren concentrats almenys 570.000 habitants, majoritàriament xinesos, desplaçats dels seus assentaments habituals a l’interior de Malàisia per tal de separar la guerrilla comunista de la seva base de proveïment, informació, refugi i militància 6 . Lluny de ser, literalment, pobles nous, aquests assentaments foren, realment, unitats de confinament fortificades ideades per immobilitzar població, fiscalitzar-ne la circulació i reconstruir-ne coercitivament les condicions d’existència (Malhi, 2023: 444-445).
Aquest procés no pot explicar-se sense entendre quin era el context social i polític de postguerra. La crisi de l’ordre colonial britànic, l’impacte de l’ocupació japonesa, l’expansió de les xarxes del Partit Comunista Malai (MCP) i del Min Yuen 7 en les zones rurals de frontera, així com la pauperització dels squatters (petits cultivadors), tapadors de cautxú, miners i botiguers, llauraren el terreny perquè el 1948 hi esclatés una revolta sota hegemonia comunista coneguda com l’Emergència Malaia (Cheah, 2012: 18-31, 57-78; Harper, 1999: 149-174). Les bibliografies clàssiques i recents coincideixen que la base social del comunisme provenia d’una població desplaçada per la depressió dels anys trenta, per la guerra i per la fractura de l’ordre colonial, molt freqüentment des d’espais boscosos o àrees agrícoles sense regularitzar. En aquest sentit, la resposta britànica a la insurgència no responia únicament als horitzons factibles d’una imminent revolució, sinó que també pretenia regular una població creixentment precaritzada que, cada cop més, mirava cap als comunistes (Teng-Phee, 2009: 216-218).
És en aquest punt on la qüestió de l’espai esdevé decisiva. Les New Villages no han de ser llegides només com el resultat material d’una política repressiva, sinó com a tecnologies espacials de govern. El seu disseny s’articulava entorn d’una lògica concreta: fil d’espines, control d’accessos, torres de vigilància, centralitat del post de policia, concentració de serveis al voltant de les instal·lacions de l’autoritat i distribució regularitzada de l’espai residencial. Aquesta morfologia produïa una relació de poder concreta entre colonitzadors i colonitzats, feia visible la jerarquia política, reduïa la mobilitat, facilitava l’observació permanent i convertia la quotidianitat en objecte d’administració. L’estat colonial aspirava a convertir-se en l’arquitecte de l’espai disciplinat; les New Villages , per tant, no eren mers espais de reubicació, sinó que aspiraven a ser recintes per reformar la població 8 (Malhi, 2023:446-448).
Aquesta dimensió espacial obliga, també, a desplaçar la mirada des de les grans estratègies cap a la vida quotidiana. El reallotjament alterà radicalment les condicions materials de vida dels seus habitants, modificant l’accés a la terra i al treball, sotmetent la compra d’arròs a sistemes de racionament, imposant tocs de queda i controls d’identitat, militaritzant part de la població masculina a través dels Home Guards 9 i convertint serveis com l’escola, el dispensari o el centre comunitari en instruments de socialització política. Fins i tot en aquells sectors en els quals l’administració presentava les mesures com a eines de protecció o modernització, es responia a una mateixa racionalitat: reproduir l’ordre colonial dins un espai tancat. El sol fet que molts d’aquests assentaments no disposessin d’infraestructures essencials completes durant anys, mentre la il·luminació i l’energia es dirigien sistemàticament als enclavaments policials i a les torres de vigilància, denota especialment aquesta jerarquia de prioritats (Teng-Phee, 2009: 224-226) (Malhi, 2023:452-453). 10
Ara bé, reduir les New Villages a una simple gàbia seria insuficient. Precisament perquè es tractava d’espais de concentració urbana fortament regulats, també foren espais de negociació, adaptació i ambivalència. La relació dels seus habitants amb la guerrilla comunista no fou homogènia ni pot ser entesa en termes binaris. En alguns casos hi hagué suport actiu o passiu; en d’altres, por, cansament o voluntat de desvinculació; molts cops, el que predominà fou la necessitat de sobreviure en un entorn en què Estat colonial, policia, auxiliars armats i xarxes clandestines travessaven simultàniament la vida ordinària. La importància del Min Yuen en el rerefons rural del país explica per què els britànics concebien aquests assentaments com a instruments per a la separació entre la guerrilla i la seva base social; però, al mateix temps, tambe explica per què la concentració espacial no eliminà automàticament les lleialtats, dependències i formes subterrànies de relació que havien estructurat aquells territoris abans del reallotjament (Malhi, 2023:444-445, 456-457) (Teng-Phee, 2009: 225-226).
El present article sosté, doncs, que les New Villages entre 1948 i 1955 han de ser enteses simultàniament com a instruments de control colonial dins la contrainsurgència britànica i com a espais d’enginyeria social colonial, però que la seva importància històrica només es revela plenament quan s’analitzen des de la perspectiva de l’experiència social dels seus habitants. Es defensa que la New Village va constituir un espai històric actiu, no un contenidor passiu de població; l’espai condicionava la forma material del treball, la sociabilitat, la disciplina, la politització i les possibilitats mateixes de resistència. En primer lloc, s’analitzarà la vida quotidiana rere el filferro, atenent la reorganització de l’espai, el treball, la vigilància i les institucions socials. En segon lloc, s’exposarà com la relació amb la resistència i la guerrilla comunista s’inscrivia dins aquesta mateixa quotidianitat, no com un element exterior, sinó com un eix central que definia la vida dels reallotjats.
1. Vida quotidiana rere el filferro: espai, treball, disciplina i institucions socials
Si les New Villages varen conformar una peça central en la maquinària contrainsurgent britànica, no va ser únicament perquè permetessin separar la guerrilla de la seva base social, sinó també pel fet que es varen constituir com una forma concreta de reordenació espacial de la població del camp. L’espai de la New Village no era un simple marc físic on després s’hi desplegaven polítiques de vigilància o programes assistencials; era, en si mateix, una tecnologia de govern colonial. La disposició dels carrers, l’emplaçament del post de policia, el sistema de portes, tanques i torres, la ubicació dels edificis públics o la distribució regular dels habitatges responien a una racionalitat precisa 11 . Es feia visible, fiscalitzable i administrable una població que l’estat colonial havia definit sistemàticament com a sospitosa. En aquest sentit, la vida a les New Villages quedava produïda i condicionada pel mateix espai des d’un principi (Tan, 2020: 109-140; Malhi, 2023: 446-448).
La literatura més recent ha insistit, amb raó, en què la seva morfologia interna no fou accidental. Les New Villages tendien a adoptar una planta de retícula o rectangle tancat, amb portes principals i secundàries, torres de vigilància, filferro espinós i una presència central o elevada del post policial, des d’on es possibilitava la vigilància constant dels habitants. En un espai proper a les infraestructures de control, s’hi situaven els equipaments essencials com els mercats, sales comunitàries, escoles o dispensaris; de manera que les funcions bàsiques de la reproducció social quedaven físicament articulades entorn del poder colonial 12 . La regularitat del traçat, l’homogeneïtat dels lots i la numeració de les cases permetien reduir l’opacitat social pròpia dels assentaments rurals previs i substituir-la per una geografia llegible per a l’administració. L’espai, per tant, no només allotjava la població, sinó que la convertia en subjecte constant de vigilància (Tan, 2020: 141-180).
Aquest és un element central per entendre degudament el pas de squatters, petits cultivadors, tapadors de cautxú i famílies instal·lades als marges del bosc a un món de població fixada i vigilada constantment dins un perímetre delimitat. El trasllat no suposà únicament un canvi de residència, sinó un trencament radical amb anteriors formes d’habitar, treballar i circular (Cebrian Calvo, 2025). Diversos testimonis recollits per Tan Teng Phee mostren com moltes famílies foren traslladades amb un marge ínfim de temps, sovint sota una forta pressió administrativa. Els primers impactes foren la despossessió, la separació de famílies, la pèrdua de béns, la destrucció de cases i la necessitat de reconstruir l’habitatge en condicions molt precàries dins d’un espai assignat per l’autoritat. Els primers mesos foren, segons aquestes memòries, els més durs. En nombrosos casos, els residents hagueren d’aixecar les seves cases amb materials salvats o reciclats, mentre que les infraestructures bàsiques eren encara escasses o inexistents. Les New Villages no foren percebudes pels seus habitants com una experiència de modernització, sinó com un procés de desarrelament i inseguretat social (Tan, 2020: 181-230; Nonini, 2015: 337-340). 13
Aquests testimonis ajuden a problematitzar els arguments colonials, que presentaven aquests nous assentaments com a espais ordenats i protegits, superiors a les formes de vida precedents. Aquesta retòrica, consolidada sobretot a partir de 1952 amb el mateix canvi de nomenclatura de resettlement camps a New Villages , tenia la funció de rescriure la funció concentracionària en clau de progrés. Però les fonts socials indiquen una realitat molt més desigual. Moltes New Villages no disposaren d’escola o dispensari fins ben entrada la dècada de 1950; l’aigua corrent era, sovint, insuficient i l’electricitat, quan existia, era sovint desviada cap als enclavaments policials, a la sala comunitària i, sobretot, als focus de les torres de vigilància. La jerarquia en aquest punt resulta evident: abans que el benestar dels seus habitants, es prioritzava l’entramat colonial de control 14 (Malhi, 2023: 443-445; Stubbs, 1989: 170-176).
Aquesta prioritat es manifestava igualment en l’àmbit del treball. Un dels aspectes més importants de les New Villages és que no pretenien immobilitzar del tot la seva població, sinó regular-ne el moviment de manera selectiva (Stenson, 1980: 160-175). L’estat colonial restringia severament la mobilitat autònoma, però permetia i, fins i tot, exigia certes formes de desplaçament cap al lloc de treball, especialment allà on la producció de cautxú o altres activitats econòmiques ho requerissin. La mobilitat quotidiana cap a les plantacions o altres assentaments colonials no desapareixia; quedava subordinada a permisos, horaris, controls de porta i escorcolls corporals. En el cas de molts tapadors de cautxú, això suposà un estat de malnutrició continuat, ja que no se’ls permetia endur-se els seus aliments més enllà del recinte 15 (Malhi, 2023:452-453).
Les restriccions sobre l’arròs, el sucre, la sal, l’oli, la farina, el peix sec i altres productes no només responien a una economia de guerra, sinó també a la voluntat d’evitar filtracions cap als guerrillers. Cada llar estava registrada, cada família comptava amb una targeta de racionament, i la compra d’aliments s’inscrivia en un sistema de quantificació i supervisió que combinava subsistència i lleialtat política. En alguns indrets, el control arribà a formes extremes com les cuines centrals, pensades per evitar que l’arròs cru pogués ser derivat del poble cap al bosc. També els escorcolls diaris, inclosos els registres corporals, formaven part d’aquesta mateixa lògica: una disciplina del cos, de la gana i de la dignitat, percebuda sovint pels residents com una humiliació quotidiana (Teng-Phee, 2009: 224-22).
La New Village era, també, un espai de classificació activa permanent. La política de registre nacional imposada l’any 1948 obligava els habitants majors de dotze anys a portar una targeta d’identitat amb fotografia i empremta digital; cada llar havia d’exhibir un registre domèstic amb noms, edats i ocupacions; i els controls documentals esdevenien part ordinària de la rutina. A això se li sumaven els tocs de queda de porta i, en determinats casos, els tocs de queda domiciliaris, que convertien les New Villages gairebé en formes carceràries d’internament col·lectiu 16 (Harper, 1999: 168-182).
Tanmateix, seria un error limitar l’anàlisi a la coerció explícita. Precisament perquè les New Villages pretenien reconstruir els seus habitants com a població governable, les institucions socials hi tingueren un paper essencial. Escoles, sales comunitàries, dispensaris, mercats i activitats de propaganda no poden ser entesos només com a serveis, sinó també com a instruments d’enginyeria social colonial. La concentració d’aquests equipaments al voltant dels dispositius colonials indicava que educació, salut i sociabilitat havien de quedar integrades dins un mateix projecte de reforma moral i política. La denominada campanya de hearts and minds, llegida des de baix, no fou només una estratègia persuasiva, sinó un intent de modelar hàbits, llenguatges i lleialtats dins un entorn on la població era, literalment, una audiència captiva. La repressió activa era acompanyada de l’adoctrinament colonial; dit d’una altra manera: el càstig i la formació caminaven de la mà per un sol camí 17 (Stubbs, 1989: 170-176; Malhi, 2023: 453).
En conjunt, la vida quotidiana rere els murs va ser molt més que una resposta a la insurgència: foren formes de producció colonial de l’espai que reorganitzaren simultàniament el treball, la família, la mobilitat, l’alimentació, la sociabilitat i l’accés als serveis. Es redibuixaven les relacions entre estat i població i es feia de la quotidianitat un terreny central de la contrainsurgència.
2. Guerrilla, ambivalència i resistència en la quotidianitat de les New Villages
La relació entre els habitants de les New Villages i la guerrilla no pot ser entesa sota categories simples com afinitat o rebuig. Precisament perquè aquestes varen ser conceptualitzades per discernir una població amb creixents afinitats cap als comunistes, la seva mera existència posa de manifest que aquest vincle era real, però també heterogeni, desigual i sovint ambigu. La política colonial no s’hauria desplegat a aquesta escala si la població rural hagués estat políticament indiferent; però tampoc es pot inferir del simple reallotjament l’afinitat dels reallotjats al MCP o al Min Yuen 18 (Malhi, 2023: 444-445, 456-457).
En termes estructurals, l’estat colonial volia acabar amb el Min Yuen , és a dir, l’entramat clandestí de suport civil a la guerrilla, que s’havia nodrit de les comunitats de squatters, petits cultivadors, miners i tapadors de cautxú instal·lats en els espais de frontera del rerepaís malai. Aquestes comunitats aportaven aliments, informació, refugi temporal, intermediaris i, en alguns casos, reclutes. La New Village fou la resposta espacial a aquesta realitat (Cheah, 2009: 132-134).
Ara bé, entre l’objectiu de separació i la realitat quotidiana hi hagué una distància considerable. El projecte concentracionari no eliminà de manera automàtica els lligams previs, perquè aquests lligams no eren només organitzatius, sinó també familiars, veïnals, lingüístics i territorials. En molts casos, la guerrilla continuava sent present en l’imaginari dels reallotjats, en tant que formava part de la seva història recent: molts d’ells havien conegut la resistència antijaponesa, l’autoritat variable de l’MPAJA i, després, la repressió colonial. És per això que els lligams amb el comunisme no poden ser llegits únicament com a meres afinitats ideològiques abstractes; sovint estaven mediats per experiències de guerra, precarietat, desplaçament i memòria local. Aquest és el motiu pel qual, molts cops, les New Villages no varen esborrar de cop els lligams amb la guerrilla, sinó que en varen redibuixar l’escenari sota noves condicions de risc 20 (Cheah, 2012: 127-170; Blackburn i Hack, 2012: 96-114).
Les fonts orals recollides per Tan Teng Phee mostren bé aquesta ambivalència. Per una banda, hi havia habitants que pretenien mantenir-se allunyats tant del Min Yuen com dels informadors del govern, conscients que qualsevol paraula o gest podien ser llegits per les autoritats i comportar represàlies greus. La desconfiança s’estenia dins el mateix poble: la presència d’informadors, col·laboradors de la guerrilla, personal rendit reutilitzat per la propaganda o membres dels Home Guards convertien la quotidianitat en un espai travessat per la sospita. En aquest ambient, molts cops, el silenci, més que un símptoma de despolitització, esdevenia una eina de supervivència 21 (Malhi, 2023: 456).
Amb tot, aquesta prudència no equivalia a inactivitat absoluta; fins i tot sota el control extrem persistiren formes de resistència quotidiana. Aquestes pràctiques no sempre tenien com a finalitat explícita ajudar la guerrilla; sovint buscaven simplement recuperar una mica d’autonomia material, protegir la pròpia dignitat o esquivar algunes de les mesures més humiliants del règim. Tanmateix, en un sistema ideat per fiscalitzar totes i cadascuna de les accions dels seus habitants, fins i tot aquests petits gestos adquirien una pàtina política. La frontera entre rebel·lia personal i assistència a la guerrilla era difusa i, molts cops, dirimida per l’autoritat colonial 22 (Malhi, 2023: 456-457) (Teng-Phee, 2009: 225-226).
Això s’observa amb especial claredat en tot allò relacionat amb el control d’aliments. Com que un dels principals objectius britànics era evitar el pas d’arròs i altres productes cap a la guerrilla, els habitants de les New Villages es trobaven constantment sotmesos a controls. Tot i això, molts d’ells varen cercar escletxes al règim: amagaven aliments dins els pals de bambú, en els manillars de les bicicletes, entre la roba, als cabells o, fins i tot, dins petits recipients autoconfeccionats per no aixecar sospites. També es llençava menjar per damunt les tanques i, així, evitar els controls. No totes aquestes pràctiques tenien necessàriament un destí insurgent; moltes responien a la gana, al treball extenuant o a la necessitat elemental de disposar de menjar fora dels horaris autoritzats (Malhi, 2023: 456, 444).
Els controls corporals, els interrogatoris, els sistemes de screening i la possibilitat de ser detingut a partir d’una delació o del senyal anònim d’un informador generaven ressentiment, humiliació i odi acumulat. Encara que no sempre aquest malestar es traduís en suport al MCP, sí que solia alimentar formes de dissidència enfront dels discursos oficials. La New Village podia ser presentada com una mesura de protecció davant dels guerrillers, però molts l’experimentaven, simultàniament, com un lloc de privació, d’arbitrarietat i d’intrusió constant en la vida privada. Tot i que no sempre existís una oposició frontal al règim, això no significava que no se’l rebutgés moralment.
En conseqüència, la importància de la guerrilla dins la vida quotidiana de les New Villages no rau només en la persistència d’ajudes materials o en la continuïtat de circuits clandestins, sinó en el fet que tota la vida al poble estava estructurada entorn de la voluntat d’impedir-ne la reproducció. La guerrilla hi era present fins i tot quan no hi era visible: en les racions calculades, en els controls de porta, en la por als informadors, en els silencis, en les delacions, en la propaganda i en els petits gestos d’insubmissió. Lluny de dissoldre l’oposició al règim, la reclusió va traslladar el descontent a canals subterranis, ambigus i, sobretot, inserits dins la quotidianitat del dia a dia.
Conclusió
L’anàlisi de les New Villages entre 1948 i 1955 permet desplaçar la mirada sobre l’Emergència Malaia des d’una perspectiva primàriament militar cap a un terreny més dens: la vida quotidiana produïda per la contrainsurgència colonial. Lluny de ser una mesura accessòria dins l’estratègia britànica, les New Villages constituïren un dels seus mecanismes fonamentals, perquè varen permetre actuar simultàniament sobre l’espai, la mobilitat, el treball, l’alimentació, la sociabilitat i les formes de lleialtat política d’una població considerada sospitosa. La importància històrica d’aquest fet no rau únicament en el nombre de persones afectades o en la relativa eficàcia del seu mètode, sinó en el fet de convertir la vida diària en l’eix central del control imperial.
Així, la New Village no pot ser entesa com un contenidor passiu ni com un simple escenari on s’aplicaven mesures repressives. Fou, més aviat, una estructura espacial activa, una tecnologia política que reorganitzà les condicions materials d’existència dels reallotjats i delimità les possibilitats mateixes de la seva acció. Els filferros, les portes, els policies, les torres i els escorcolls no eren peces separades, sinó partícules necessàries que configuraven una població més visible, més fixa i més administrable. És per això que, en qualsevol història de les New Villages , l’espai ha de ser entès com un element central, no un simple decorat on succeeixen els fets, sinó l’element que els possibilita.
Les New Villages foren, sens dubte, una estructura de control colonial inserida dins un model de contrainsurgència; però també varen funcionar com un laboratori d’enginyeria social, on l’administració britànica intentà reconstruir coercitivament la vida d’una població rural desplaçada, majoritàriament xinesa, en clau d’ordre, disciplina i lleialtat. La vigilància i la pedagogia no hi apareixen com a dimensions separades, sinó com a moments complementaris d’un mateix procés de reordenació. La contrainsurgència no actuava només al bosc ni sota l’esfera de les operacions armades, sinó també en la gestió dels hàbits, dels cossos, de l’espai domèstic i dels ritmes ordinaris de la reproducció social.
Tanmateix, aquest projecte no va anul·lar completament l’agència dels seus habitants. La relació dels reallotjats amb la guerrilla fou canviant, desigual i sovint ambivalent. Entre la col·laboració activa, la prudència, la por, la fatiga i les petites formes d’insubmissió quotidiana, els residents desplegaren estratègies d’adaptació i supervivència que obliguen a fugir tant de la imatge d’una població plenament domesticada com de la d’una comunitat insurgent homogènia. La història des de baix de les New Villages exigeix moure’s constantment sobre aquesta línia, on la dominació colonial es trobava constantment amb límits, friccions i resistències disperses.
Notes
6 Federation of Malaya (1952), Resettlement and the Development of New Villages in the Federation of Malaya, 1952 (Kuala Lumpur: Government Press).
7 Min Yuen —abreviació de Minzhong Yundong (“moviment de masses”)— designa la xarxa civil clandestina vinculada al Partit Comunista Malai que proporcionava aliments, informació, refugi, correu i suport logístic a la guerrilla, especialment en les àrees rurals de frontera durant l’Emergència. Vegeu Tan Teng-Phee, “‘Like a Concentration Camp, lah’: Chinese Grassroots Experience of the Emergency and New Villages in British Colonial Malaya,” Chinese Southern Diaspora Studies 3 (2009): 216–218; Amrita Malhi, “The New Social History of the Malayan Emergency, 1948–60: Locating and Decentring the State in Malaya’s New Villages,” Bandung: Journal of the Global South 10 (2023): 444–445.
8 Federation of Malaya (1952), Resettlement and the Development of New Villages in the Federation of Malaya, 1952 (Kuala Lumpur: Government Press). Adoption of New Villages (14 February 1955), British Adviser’s Office, Negeri Sembilan, 1957/0537604W, Arkib Negara Malaysia.
9 Els Home Guards foren cossos auxiliars locals organitzats per les autoritats colonials britàniques durant l’Emergència per reforçar la vigilància, controlar els accessos als pobles, col·laborar en els registres de població i supervisar l’aplicació de mesures com el racionament o els tocs de queda; a les New Villages, una part important dels homes xinesos adults hi fou enrolada, sovint de manera obligatòria. Vegeu Tan Teng-Phee, “‘Like a Concentration Camp, lah’: Chinese Grassroots Experience of the Emergency and New Villages in British Colonial Malaya,” Chinese Southern Diaspora Studies 3 (2009): 218–219; Amrita Malhi, “The New Social History of the Malayan Emergency, 1948–60: Locating and Decentring the State in Malaya’s New Villages,” Bandung: Journal of the Global South 10 (2023): 450–451.
10 Federation of Malaya (1952), Resettlement and the Development of New Villages in the Federation of Malaya, 1952 (Kuala Lumpur: Government Press). Emergency. Regulations-General (7 September 1950), British Adviser’s Office, Negeri Sembilan, 1957/0537235W, Arkib Negara Malaysia.
11 Federation of Malaya, Resettlement and the Development of New Villages in the Federation of Malaya, 1952 (Kuala Lumpur: Government Press, 1952).
12 Federation of Malaya, Resettlement and the Development of New Villages in the Federation of Malaya, 1952 (Kuala Lumpur: Government Press, 1952).
13 Resettlement and the Development of New Villages in the Federation of Malaya, 1952 (Kuala Lumpur: Government Press, 1952).
14 Federation of Malaya, Resettlement and the Development of New Villages in the Federation of Malaya, 1952 (Kuala Lumpur: Government Press, 1952). of New Villages (14 February 1955), British Adviser’s Office, Negeri Sembilan, 1957/0537604W, Arkib Negara Malaysia.
15 Emergency. Regulations-General (7 September 1950), British Adviser’s Office, Negeri Sembilan, 1957/0537235W, Arkib Negara Malaysia.
16 Dokumen Pemberitahuan Undang-Undang Darurat 1948 [A proclamation document on the 1948 Emergency Regulations], Arkib Negara Malaysia.
17 Ginger Courses (2 November 1954), British Adviser’s Office, Negeri Sembilan, 1957/0537733W, Arkib Negara Malaysia.
18 Assessment of Chinese Community Support in combating communism in Malaya (1951–1952), CO 1022/148, National Archives of Singapore.
19 Min Yuen Organization (1 September 1950), CIA-RDP82-00457R005600490009-2, Central Intelligence Agency Freedom of Information Act Electronic Reading Room.
20 Pots posar: Handover of Power to Civil Government: Situation Reports (1946–1948), WO 208/3926, National Archives of Singapore.
21 Federation of Malaya. Emergency. Monthly Report on Subversive Activities (1953–1954), CO 1030/7, National Archives of Singapore
Bibliografia
Assessment of Chinese Community Support in Combating Communism in Malaya (1951–1952) CO 1022/148. National Archives of Singapore.
Blackburn, K. and Hack, K. (2012) War Memory and the Making of Modern Malaysia and Singapore . Singapore: NUS Press.
British Adviser’s Office, Negeri Sembilan (1950) Emergency. Regulations-General . 7 September. Arkib Negara Malaysia, 1957/0537235W.
British Adviser’s Office, Negeri Sembilan (1954) Ginger Courses . 2 November. Arkib Negara Malaysia, 1957/0537733W.
British Adviser’s Office, Negeri Sembilan (1955) Adoption of New Villages . 14 February. Arkib Negara Malaysia, 1957/0537604W.
Cebrian Calvo, J. (2025) ‘Dels assentaments a les New Villeges: Ideologia racial en la planificació urbana colonial a Malàisia’, Ab Origine Magazine , juliol.
Cheah, B.K. (2009) ‘The Communist Insurgency in Malaysia, 1948–90: Contesting the Nation-State and Social Change’, New Zealand Journal of Asian Studies , 11(1), pp. 132–152.
Cheah, B.K. (2012) Red Star Over Malaya: Resistance and Social Conflict During and After the Japanese Occupation of Malaya, 1941–46 . 4th edn. Singapore: NUS Press.
Federation of Malaya (1949) Annual Report Federation of Malaya, 1948 . Kuala Lumpur: Government Printer. Federation of Malaya (1952) Resettlement and the Development of New Villages in the
Federation of Malaya, 1952 . Kuala Lumpur: Government Press.
Federation of Malaya. Emergency. Monthly Report on Subversive Activities (1953–1954) CO 1030/7. National Archives of Singapore.
Functions and Activities of the Malayan Communist Party (MCP) (1951–1953) CO 1022/187. National Archives of Singapore.
Handover of Power to Civil Government: Situation Reports (1946–1948) WO 208/3926. National Archives of Singapore.
Harper, T.N. (1999) The End of Empire and the Making of Malaya . Cambridge: Cambridge University Press.
Keo, B.Z. (2019) ‘A Small, Distant War? Historiographical Reflections on the Malayan Emergency’, History Compass , 17(3), pp. 1–8.
Malhi, A. (2023) ‘The New Social History of the Malayan Emergency, 1948–60: Locating and Decentring the State in Malaya’s New Villages’, Bandung: Journal of the Global South , 10, pp. 443–460.
Min Yuen Organization (1950) 1 September. CIA-RDP82-00457R005600490009-2. Central Intelligence Agency Freedom of Information Act Electronic Reading Room.
Nonini, D.M. (2015) ‘“At That Time We Were Intimidated on All Sides”: Residues of the Malayan Emergency as a Conjunctural Episode of Dispossession’, Critical Asian Studies , 47(3), pp. 337–358.
Omar Bin Bachok, Private Archives (n.d.) Dokumen Pemberitahuan Undang-Undang Darurat 1948 [A proclamation document on the 1948 Emergency Regulations]. Arkib Negara Malaysia, 2010/0000383W.
Stenson, M.R. (1980) Class, Race and Colonialism in West Malaysia . Vancouver: University of British Columbia Press.
Stubbs, R. (1989) Hearts and Minds in Guerrilla Warfare: The Malayan Emergency, 1948–1960 . Singapore: Oxford University Press.
Tan, T.P. (2020) Behind Barbed Wire: Chinese New Villages During the Malayan Emergency, 1948–60 . Petaling Jaya: Strategic Information and Research Development Centre.
Tan Teng-Phee (2009) ‘“Like a Concentration Camp, lah”: Chinese Grassroots Experience of the Emergency and New Villages in British Colonial Malaya’, Chinese Southern Diaspora Studies , 3, pp. 216–228.
Ucko, D.H. (2018) ‘Counterinsurgency as Armed Reform: The Political History of the Malayan Emergency’, Journal of Strategic Studies , 41(5), pp. 1–31.
