Xavier Seguí Solivellas
xseguisolivellas@gmail.com
Resum El feixisme com a fenomen global està present dins tots els debats d’avui en dia: la seva arribada al poder, la feixistització de la societat i les institucions, la seva praxi bel·licista i la mateixa gènesi com a moviment totalitari. Tanmateix, si ampliem l’anàlisi més enllà de la metròpoli, s’observen evidències reiterades d’un colonialisme feixista que presenta més continuïtats que ruptures respecte als models colonials anteriors a l’arribada del Partit Nacional Feixista al poder. La institucionalització del règim feixista italià suposà un increment de les pràctiques repressives i de dominació davant les poblacions africanes, resultat de la vocació imperialista i ultranacionalista del règim. Els conflictes bèl·lics i les ocupacions successives van accentuar, tant directament com indirectament, la repressió i el racisme exercits sobre les poblacions africanes, processos que ja s’havien iniciat a finals del segle XIX.
Paraules clau: colonialisme italià, imperi, Àfrica Oriental Italiana (AOI), apartheid, feixisme.
Abstract Fascism as a global phenomenon is present in many contemporary debates: its rise to power, the fascistization of society and institutions, its bellicose praxis, and its very genesis as a totalitarian movement. However, if the analysis is expanded beyond the metropolis, repeated evidence emerges of a fascist colonialism that shows more continuities than ruptures with the colonial models that preceded the rise of the National Fascist Party to power. The institutionalization of the Italian fascist regime led to an increase in repressive and domination practices toward African populations, as a result of the regime’s imperialist and ultranationalist vocation. Military conflicts and successive occupations intensified, both directly and indirectly, the repression and racism exercised against African populations— processes that had already begun in the late nineteenth century.
Key words: italian colonialism, empire, Italian East Africa (AOI), apartheid, fascism.
Introducció: La situació colonial abans de l’arribada del feixisme al poder
Itàlia s’acabava d’unificar al llarg dels anys 60 i 70 del segle XIX. Com a nació tardana i menor, arribà tard al repartiment del món colonial africà per part de les grans potències europees, produït a la Conferència de Berlín del 1885, quedant així fora del joc geoestratègic d’ultramar. Aquest context, dins la carrera nacionalista existent arreu d’Europa, posicionà la nació italiana dins un eix d’emergència nacional, afavorint el sorgiment d’un esperit nacionalista que vetllaria per la consecució d’un espai exterior que permetés el control de la Mediterrània (Gentile, 2008).
Els únics reductes que obtingué la naixent nació italiana foren Eritrea i Somàlia, una realitat colonial que no donà per satisfeta a la cúpula nacionalista del país. El fracàs davant l’intent d’introduir-se dins les terres d’Abissínia (1895-1896) amb l’objectiu de formar un nucli colonial a l’est africà provocà una gran commoció interna, sent un cas excepcional de la història on un exèrcit europeu fos derrotat per un exèrcit africà. La guerra i la violència foren les passes a seguir pel règim liberal italià, a això també cal afegir el moviment ultranacionalista expansionista, contrari al pacifisme i al liberalisme, el qual tenia l’objectiu de definir una nova Itàlia “imperial” a partir de la imposició i la submissió dels règims que impedissin la supervivència de la nació (Payne, 1995).
Aquesta realitat la trobem ja a inicis de l’any 1911, quan el govern s’introduí dins una guerra contra un inestable Imperi Otomà per conquerir Líbia. L’empenta nacionalista suposà l’aliança amb les dues potències més poderoses del moment, França i Gran Bretanya, la qual introduí al règim dins les conversacions i decisions del joc geoestratègic exterior, situació que ajudà a justificar i legitimar la intervenció militar per adquirir el territori libi (Gentile, 2004). Les pretensions internacionals arribaren fins ben entrada la Primera Guerra Mundial, la participació en la qual no resultaria tan beneficiosa com s’acordà al Tractat de Londres (1915).
El colonialisme italià sota el règim feixista
L’irredemptisme nacional fou un dels factors que, juntament amb la crisi del sistema liberal i capitalista italià, possibilitaren l’ascens de Mussolini al poder l’any 1922. Tot i això, l’arribada del feixisme al poder no canvià les praxis i ritmes colonials que s’havien desenvolupat fins el moment. Contràriament, aquestes s’incrementaren i es radicalitzaren, tot seguint els ideals feixistes de violència, força i guerra, bases per la formació d’una nova nació italiana i d’un nou individu italià (Lerma, 1990).
L’ultramar italià va ser el testimoni d’un racisme institucional particular, vinculat a les grans eleccions de la política colonial italiana, ja sigui liberal o feixista, desmentint el mite de “italiani brava gente 24 ” (Focardi i Klinkhammer, 2004), el qual tingué l’objectiu de desvincular la política racial italiana de la política alemanya.
A partir del 1923, comença, sota el manament feixista, una política exterior més agressiva: un exemple serà la consolidació de la presència italiana a Líbia, la qual anirà acompanyada d’una “pacificació”, degut a la rebel·lió de les guerrilles sanussís insurrectes a la Cirenaica (est de Líbia), liderades per Omar al-Mujtar. La guerra aèria sobre el territori libi es prolongà fins al 1932. La violència i repressió contra les poblacions locals fou terrible, usant-se el material excedent de la Primera Guerra Mundial, com també la força de l’aviació.
Es bombardejà a les poblacions amb gasos tòxics, com havia fet l’aviació espanyola al Rif. Conjuntament, la conquesta s’impulsà amb tropes de terra les quals complementaven a les naus aèries. Les poblacions no bel·ligerants foren les més afectades, arribant a un total de 80.000 víctimes, a més, moltes d’aquestes foren retingudes dins camps de concentració com el de Bengasi, El Aghelia, Suluq o Abyar, on moriren degudes les condicions infrahumanes i les malalties (Labanca, 2012). L’any 1932 culminà la pacificació del territori amb el segrest del líder sanussí i la seva posterior execució.
El gir dels anys trenta
La política exterior del règim visqué un gran canvi a partir de la crisi econòmica de finals dels anys vint. La desestabilització dels fluxos econòmics definits a Europa originà un context que obligà al règim de Mussolini a emprendre alternatives. La situació resultant de la realitat europea del moment es solucionà amb l’adopció del model econòmic autàrquic que només seria factible amb la consecució d’un veritable imperi mediterrani i oriental a l’Àfrica (De Corso, 2015). Amb altres paraules, l’objectiu del règim seria aconseguir nous territoris mitjançant la via militar per adquirir i extreure els seus recursos a partir de les seves poblacions. Això provocaria l’estabilitat i el creixement de la metròpoli, la qual no viuria les conseqüències de la crisi econòmica resultant del Crack del 29.
La necessitat d’incrementar territorialment l’imperi justificà la invasió d’Abissínia (Etiòpia), territori on dècades enrere els italians hagueren de fugir després d’una estrepitosa derrota militar. L’atac a un país sobirà, segons Societat de Nacions, canvià la perspectiva d’Itàlia davant les potències europees aliades.
La invasió terrestre i aèria italiana del mes d’octubre de 1935 suposà una escalada de les pràctiques repressives, amb tècniques militars modernes que acabaren massacrant a l’exèrcit etíop i a les seves poblacions. Al voltant de 600.000 tropes penetraren les fronteres del país africà i en menys de vuit mesos, maig de 1936, s’annexionà a Itàlia l’únic territori africà que històricament havia resistit al domini colonial de les potències europees (Payne, 1995). Aquest succés donaria lloc a la formació de l’Àfrica Oriental Italiana (a partir d’ara AOI), la colònia unificada italiana dels territoris d’Eritrea, Somàlia i Etiòpia.
Societat i condicions de vida a l’Àfrica colonial italiana
L’abolició de l’esclavitud a l’Àfrica oriental fou històricament una de les justificacions de la penetració italiana. A partir de l’establiment de les colònies l’esclavitud fou formalment abolida, però a la pràctica fou tolerada per evitar el malestar dels colons blancs d’aquells territoris. A aquesta pràctica ja normalitzada durant l’etapa anterior a l’arribada de Mussolini al poder, s’hi afegirà amb l’ascens d’aquest la feixistització de les colònies. Aquest procés tingué l’objectiu d’introduir dins les colònies les bases del règim establert a la metròpoli italiana (Marco, 2009).
Des del 1929 el treball forçat es va imposar a les poblacions locals, ja que la majoria dels territoris colonials presentaven greus problemes hídrics com també una escassa mà d’obra. Aquesta problemàtica fou solucionada amb el treball coactiu, una realitat constant dins les colònies de plantació. En el cas colonial italià el cotó, el sucre i els plàtans foren els recursos més abundants i explotats. La reinstauració del treball forçós fou camuflada a partir de contractes de treball que, majoritàriament, eren signats pels líders de les poblacions locals o pels terratinents blancs els quals seleccionaven la mà d’obra selectivament. Els escollits eren enviats a les plantacions a treballar sota condicions duríssimes.
La realitat colonial reforçà les xarxes de clienteles com també en formà de noves les quals obtingueren grans beneficis econòmics. Moltes famílies van veure com els seus fills marxaven de casa seva de forma forçosa i en molts casos no retornaven mai. Les dones locals també foren víctimes d’aquest model colonial, ja que en molts casos els colons oferien una dona als treballadors si els seus esforços eren productius i beneficiosos. Les dones eren tractades com a simples recompenses pels pobladors i a la vegada també com a eina reproductiva per tal d’obtenir més mà d’obra productiva en un futur (Marco, 2009). A la Somàlia italiana, tot i que les dones tenien un valor reproductiu, molts pares les cedien per així evitar perdre els seus fills.
Aquesta realitat representa la situació en la qual estaven exposades les poblacions locals. La mà d’obra masculina com la femenina eren enviades forçosament a molts quilòmetres de distància de ca seva, posteriorment els hi era llegit el seu contracte i finalment havien d’inscriure les seves petjades les quals quedaven registrades.
Si la situació ja era difícil treballant més d’onze hores seguides, a això se li afegien les condicions de salut, el cansament i el desànim, que en molts casos provocaven la reducció del rendiment laboral, castigada amb la restricció o suspensió de les racions de menjar, amb l’esperança que la fam els empenyés a treballar més. Molts dels que anaven, al cap d’un cert temps, emmalaltien o morien, però també n’hi havia d’altres que intentaven fugir i, si ho aconseguien no podien tornar als seus llocs d’origen, ja que si eren denunciats o capturats eren retornats a les terres que estaven treballant i a més, en el cas que aconseguís escapar, la seva família hauria de pagar una compensació econòmica molt elevada (Lewis, 1980).
El model d’explotació s’organitzà a partir d’empreses colonials privades provinents de la metròpoli, les quals obtingueren grans beneficis a partir de l’explotació dels territoris africans. Una de les empreses més reconegudes fou l’establerta a Somàlia, la Società Agricola Italo-Somala (S. A. I. S), la qual s’establí dos anys abans de l’arribada de Mussolini al poder. Aquesta fou creada per Lluís Amadeu de Savoia, fill d’Amadeu de Savoia, i net del monarca Victor Manuel II d’Itàlia. Aquesta situació canvià amb l’arribada del feixisme italià al poder. La intervenció directa de l’Estat creà noves clienteles amb tribus locals com els Shidle, la tribu Afgoi i la Balad, les quals eren obligades a proporcionar contingents de mà d’obra (Lewis, 1980).
Conseqüentment, el règim feixista, a partir del Ministeri de l’Àfrica Italiana, concentrà els seus esforços per valoritzar la seva presència dins les colònies a partir de la inversió en infraestructura i la transferència de població italiana des de la metròpoli, com també a partir de l’enquadrament de les poblacions colonials. El capital privat quedà subordinat a l’acció estatal, però no quedaren mai en perill els seus drets de propietat ni els seus grans beneficis econòmics (De Corso, 2015).
La dominació dels subjectes colonials fou tan elevada que a les colònies es va instaurar la pena de mort, pràctica que havia estat prohibida a Itàlia des del 1889. La supressió de l’estat de dret i la proclamació de zones en estat de guerra, juntament amb la instauració de tribunals militars extraordinaris, van permetre consolidar el domini militar dels territoris, que no es tornarien a rebel·lar a gran escala contra el domini estranger fins a la Segona Guerra Mundial (Mazzurco, 2019).
Ideologia racial i dominació colonial
Si bé tots els països europeus amb colònies es fonamentaren en pressupòsits de superioritat racial, el feixisme italià integrà aquesta jerarquia dins d’un projecte ideològic totalitari que pretenia redefinir no només la relació amb el colonitzat, sinó també la identitat mateixa de la nació italiana. L’any 1933 es va promulgar la primera de les múltiples lleis racials que s’acabarien implantant dins l’AOI. La Llei orgànica per Eritrea i Somàlia (Legge orgànica per l’Eritrea e la Somalia) diferencià racialment als colonitzats dels colonitzadors, remarcant l’estatus d’aquests últims. Paral·lelament, es van accentuar els espais segregats de les poblacions locals (Marco, 2009). Aquesta llei s’acabaria expandint a Etiòpia l’any 1936, després de la seva invasió.
La qüestió racial s’incrementà a partir de les lleis racials de 1937, les quals introduïren un sistema d’apartheid el qual tenia l’objectiu de defensar la puresa de la prestigiosa raça italiana davant el que eren definides com a races inferiors. La llei d’abril de 1937 contemplà cinc anys de presó pels italians que visquessin amb els natius de l’AOI, també es prohibiren els matrimonis mixtos així com la legitimació de fills provinents d’aquestes unions (Grandona, 2017).
Els efectes de la legislació racial foren molt perjudicials per a la població autòctona, hagueren de viure en barris delimitats, els quals es convertiren en ghettos, també els llocs de la vida quotidiana quedaren diferenciats, estava prohibit a un negre entrar a un local reservat pels blancs, i viceversa, els mitjans de transport quedaren diferenciats, als cinemes les sales no podien exposar pel·lícules per a un públic que no fos purament blanc o purament negre, com també es produïren campionats de futbol diversificats (Resta i Zeno-Zencovich, 2015). L’apartheid, tot i ser inicialment dirigit cap a les poblacions locals, posteriorment seria expandit cap a les poblacions mestisses. La lluita contra el meticciato (mestissatge) fou una de les polítiques més actives del règim feixista. Inicialment aplicat a les colònies i contra les poblacions africanes, aquesta pràctica agafaria un nou vessant a partir del 1938, quan es publicaren les Lleis racials feixistes dins la metròpoli italiana.
La discriminació cap al mestís inicialment fou inexistent, però a mesura que avançaren els anys i la política racial italiana s’anà radicalitzant aquests també foren marcats com a amenaça per a la puresa racial italiana. Les Lleis racials feixistes del 1938 també tingueren afectació dins les colònies de l’AOI com també a Líbia. En aquells territoris s’imposaren tant penalitzacions econòmiques com penals als individus italians que es relacionaven amb dones indígenes, com definia la Llei contra el madamisme. La relació entre els soldats italians i les dones indígenes fou una constant dins el món colonial i una gran problemàtica pel règim feixista, ja que aquestes relacions acabaven resultant amb el naixement de descendents mestissos (Ponzanesi, 2012). Cal recordar el cas d’Eritrea, on la tradició patriarcal havia definit històricament a les dones com a elements reproductius dins la societat. Malgrat aquesta estructura social, hi hagué molts de casos on les dones foren forçades a convertir-se en la madama d’un italià, també trobem situacions on nenes menors d’edat foren víctimes de violència sexual i violació per part de les forces ocupants italianes (Gillette, 2002).
La legislació va redefinir la ciutadania basant-se en criteris purament ètnics i racials. Les categories marcaven com a últim escaló als habitants de les colònies de l’Àfrica Oriental Italiana, els quals eren definits com a súbdits i eren víctimes d’un apartheid diari, mentre que en el cas libi quedaren un esglaó més amunt pel seu origen musulmà 25 (Gillette, 2002), tot i que no adquiriren el mateix estatus que les poblacions de la metròpoli.
Conclusions – El culmen d’una societat jerarquitzada: raça, imperi i exclusió en el règim feixista italià
L’experiència colonial italiana fou la més ambiciosa dins els règims feixistes europeus d’entreguerres. Tot i això, lluny de sorgir exclusivament del règim feixista, el colonialisme italià es configura com una prolongació i radicalització de les dinàmiques imperialistes ja impulsades pels governs liberals en el marc del capitalisme global. El projecte imperial feixista va heretar les aspiracions expansionistes d’una nació que havia arribat tard al repartiment colonial africà i que, marcada per un fort sentiment nacionalista, aspirava a consolidar-se com a potència mediterrània. Amb l’arribada al poder del feixisme l’any 1922, les ambicions es van intensificar sota els valors de la guerra i la violència regeneradora, concebuts com els fonaments d’un nou imperi i d’una nova identitat nacional (Gentile, 2004).
El gir autàrquic dels anys trenta va reforçar encara més aquest impuls expansionista. La conquesta d’Etiòpia i la posterior proclamació de l’AOI no van ser només gestes de prestigi, sinó també intents per garantir recursos, mercats i estabilitat per a la metròpoli. El projecte es va sostenir sobre una violència sistemàtica i planificada tal i com demostren les campanyes de pacificació, especialment a Líbia, les quals implicaren l’ús de gasos tòxics, deportacions massives i camps de concentració, així com la suspensió de les garanties jurídiques i la generalització de la pena de mort. La dominació es va fomentar a partir del binomi italià – súbdit.
Paral·lelament, l’explotació econòmica mitjançant el treball forçat es va articular amb una progressiva institucionalització del racisme. El punt culminant va arribar amb la continuada promulgació de les lleis racials entre 1933 i 1938, les quals van establir un veritable règim d’apartheid colonial amb l’objectiu de preservar la “suposada” puresa de la raça italiana. En conjunt, el colonialisme italià sota el feixisme representa el cim d’una societat profundament classificada i jerarquitzada, on imperi, raça i poder es van entrellaçar per sostenir un ordre de dominació que anava molt més enllà de la simple expansió territorial.
Notes
24 “Italians, bona gent” fou una frase definida per desvincular la participació de la Itàlia feixista dins l’Holocaust i els crims de guerra comesos al llarg de la Segona Guerra Mundial. També s’aplicà per les experiències colonials
25 Els musulmans eren vists com aliats útils pel fet de ser pobles militarment competents i honorables.
Bibliografia
-De Corso, Giuseppe. “La política económica del fascismo italiano desde 1922 hasta 1943: breves consideraciones para su comprensión.” Tiempo&Economía 2, no. 2 (2015): 49–77.
-Focardi, Filippo, and Lutz Klinkhammer. “The Question of Fascist Italy’s War Crimes: The Construction of a Self-Acquitting Myth (1943–1948).” Journal of Modern Italian Studies 9, no. 3 (2004): 330–348.
-Gentile, Emilio. Fascismo. Madrid: Alianza Editorial, 2004.
-Gentile, Emilio. La Grande Italia. Madison, WI: University of Wisconsin Press, 2008.
-Gillette, Aaron. Racial Theories in Fascist Italy. London: Routledge, 2002.
-Grondona, Ana. “Racismo, antisemitismo, cuestión colonial y saberes expertos en el fascismo italiano: algunos debates contemporáneos.” Intersticios 11, no. 1 (2017).
-Labanca, Nicola. La guerra italiana per la Libia, 1911–1931. Bologna: Il Mulino, 2012.
-Lerma, G. P. “La idea mussoliniana del poder en la concepción fascista de la política exterior y de las relaciones internacionales.” Revista de Estudios Políticos, no. 68 (1990): 297–320.
-Lewis, I. M. A Modern History of Somalia. London: Longman, 1980. -Marco, A. “Trabajo esclavo en el imperio fascista de ultramar.” HMiC 7 (2009): 54–62.
-Mazzurco, M. Italian Colonial Law: A Juridical Analysis. Seminar in International Legal History: “Heart of Darkness” – Colonial International Law. University of Vienna, 2019.
-Payne, Stanley G. Historia del fascismo. Barcelona: Planeta, 1995. 41 -Ponzanesi, Sandra. “The Color of Love: Madamismo and Interracial Relationships in the Italian Colonies.” Research in African Literatures 43, no. 2 (2012): 155–172.
-Resta, Giorgio, and Vincenzo Zeno-Zencovich, eds. Leggi razziali: passato/presente. Roma: TrE-Press, 2015.
