Uxia Aguiló Peláez
Resum : Aquest article analitza el neocolonialisme contemporani com una forma renovada de dependència estructural entre Nord i Sud global. A partir de la relació entre deute extern, plans d’ajustament, austeritat i extractivisme, el text mostra com la sobirania formal dels països descolonitzats queda sovint buidada per mecanismes financers, comercials i institucionals que orienten les seves economies cap a l’exportació de recursos i la subordinació als creditors internacionals. L’article vincula aquesta arquitectura amb el comerç ecològicament desigual, el deute ecològic i la producció de territoris de sacrifici, especialment a Llatinoamèrica i en casos com el Delta del Níger. Finalment, defensa que aquestes dinàmiques generen noves formes de servitud i esclavitud moderna, no necessàriament basades en la coerció legal directa, sinó en el deute, la precarització, la destrucció d’economies locals i la impossibilitat material de rebutjar condicions d’explotació extrema.
Paraules clau: neocolonialisme; extractivisme; deute extern; austeritat; esclavitud moderna.
Abstract : This article examines contemporary neocolonialism as a renewed form of structural dependency between the Global North and the Global South. By analysing the relationship between external debt, structural adjustment programmes, austerity and extractivism, it shows how the formal sovereignty of decolonised countries is often hollowed out by financial, commercial and institutional mechanisms that orient their economies towards resource exports and subordination to international creditors. The article connects this architecture to ecologically unequal exchange, ecological debt and the production of sacrifice zones, particularly in Latin America and in cases such as the Niger Delta. Finally, it argues that these dynamics generate new forms of servitude and modern slavery, not necessarily based on direct legal coercion, but on debt, precarisation, the destruction of local economies and the material impossibility of refusing extreme conditions of exploitation.
Keywords : neocolonialism; extractivism; external debt; austerity; modern slavery.
Introducció
Seria ingenu pensar que el colonialisme va desaparèixer amb la fi de la Segona Guerra Mundial o amb els processos d’independència formal que van tenir lloc a l’Àsia i Àfrica entre les dècades de 1940 i 1975; ja que aquesta independència política no sempre es va traduir en una sobirania material efectiva. El present s’ha d’interpretar com una continuïtat de les relacions colonials, tot i que les formes de dominació hagin canviat. El neocolonialisme no suposa un retorn nostàlgic a l’administració directa de les colònies, sinó que es manifesta a través de noves formes de dominació que, després de la descolonització, han mantingut relacions de dependència econòmica i cultural respecte de les antigues metròpolis. Aquestes exerceixen el seu control mitjançant mecanismes tant directes —com els preus, les regulacions o la distribució— com indirectes —com la corrupció o el subministrament d’armes—. Aquesta situació ha dificultat el creixement econòmic dels països descolonitzats i ha contribuït a l’expansió de la pobresa entre la seva població. (Moreno Cullell, 2011).
Kwame Nkrumah, líder anticolonial ghanès, primer president de Ghana i figura clau del panafricanisme, va analitzar les formes de dominació econòmica i política que persistien després de la descolonització a través del concepte de neocolonialisme. Segons Nkrumah, aquesta direcció externa no sempre es manifesta de manera explícita, sinó que sovint es concreta en:
-Pressupostos condicionats
-Infraestructures orientades a l’exportació
-Economies articulades al voltant d’enclavaments extractius
-Regles comercials que afavoreixen la primarització
-Una determinada estructura financera.
L’ordre territorial i econòmic no és natural ni neutral, sinó que respon a relacions de poder configurats per processos històrics com el colonialisme i el capitalisme, que continuen tenint un paper determinant. Així doncs, aquestes dependències no són accidentals, sinó que són el resultat d’estructures històriques que es produeixen i es reprodueixen al llarg del temps.(Nkrumah, 1965). En aquest context, l’endeutament esdevé un mecanisme central d’aquest sistema financer. Al Nord, la principal preocupació recau en l’endeutament privat, especialment en aquell contret amb bancs comercials. (Martínez i Oliveres, 2003). Aquest deute ha crescut més que el públic perquè els bancs s’hi juguen la seva supervivència (Martínez i Oliveres, 2003). A més, cal tenir en compte els crèdits pont, sovint vinculats al Banc de Pagaments Internacionals, que acostumen a portar comissions elevades al darrere. Als anys vuitanta, per reduir els riscos, els bancs comercials van començar a intercanviar i reestructurar crèdits entre ells. Tot això s’emmarca en els Plans d’Ajustament Estructural (més endavant explicarem quines conseqüències comporten).
El Grup dels 7 (Gran Bretanya, Alemanya, Canadà, Estats Units, França, la Unió Europea i Rússia), a petició del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM), posa en marxa programes especials per ajudar els països pobres. Aquests programes impliquen 3 anys d’obertura exterior, ajustaments i estabilitat macroeconòmica dirigida per l’FMI. En la pràctica, l’endeutament internacional limita els recursos disponibles per al desenvolupament.”
Això s’explica perquè els Plans d’Ajustament Estructural comporten greus conseqüències socials per als països que s’hi sotmeten. Algunes d’aquestes repercussions es materialitzen en:
– Baixada de salaris i pensions
-Disminució de la capacitat adquisitiva de les persones
-Tancament forçat de la mitjana i petita empresa
-Reducció del dèficit pressupostari
-Baixada de prestacions socials i de subvencions als béns de primera necessitat
-Augment de les exportacions i encariment de les importacions -Liberalització del mercat de capitals, que permet reconduir els beneficis a llocs més segurs (Martínez i Oliveres, 2003)
En aquest escenari, el capital estranger guanya pes, ja que són aquests actors els qui disposen de més recursos financers. Realment, el deute amb l’exterior està més que enganxat, ja que això es deu al fet que: Hi ha una gran quantitat d’interessos que els països endeutats han abonat sense poder fer front al capital. Hi ha un espoli associat al model de finançament colonial que han sofert durant diversos segles (Martínez i Oliveres, 2003).
Així doncs, aquest nou ordre econòmic internacional mostra que aquests plans, presentats com a instruments d’ajuda financera, sovint encobreixen relacions estructurals de subordinació. En aquest marc, aquesta relació asimètrica es basa en el fet que a les zones perifèriques s’acumulen moltes hores de feina mal remunerades, mentre que als centres econòmics un nombre molt més reduït d’hores de feina rep una compensació molt més elevada. A més, l’intercanvi és ecològicament desigual. Per exemple, en el cas dels eucaliptus al Perú, el preu no inclou la pèrdua de la fertilitat dels sòls ni la simplificació de la biodiversitat. En el cas de les economies llatinoamericanes, l’increment continu de les exportacions de petroli, gas i minerals, com el coure i l’estany, impulsa una clara reprimarització de l’economia.
Quan parlem de Nord i Sud globals, no fem referència únicament a coordenades geogràfiques, sinó a una geografia política de l’extracció i l’acumulació. La divisió és herència d’un procés en el qual el colonialisme va organitzar territoris: va anomenar centre aquells indrets on era habitual l’acumulació de tecnologia i capital, i perifèria aquells on hi havia mà d’obra barata i recursos naturals. En aquest punt, el marc de Diana Haag és especialment útil per conceptualizar-ho. El neocolonialisme es pot identificar mirant quatre dimensions que acostumen a reforçar-se mútuament i treballen de manera interdependent. Aquests 4 factors són:
-La influència econòmica
-La interferència política
-La subjecció financera
-La presència militar
Quan aquesta situació es dona, diem que un territori està subordinat a l’altre, una subordinació que és estructural (Haag, 2011). La gràcia del model és que permet entendre el neocolonialisme no tant amb una vessant moral, sinó com una enginyeria institucional. És a dir, quan un país necessita divises per pagar deute, quan la seva economia està primaritzada i quan les seves institucions depenen d’acords externs: financers, comercials o de seguretat, la sobirania formal queda buidada per dins. Aquesta capacitat de “governar a distància” funciona perquè la geopolítica contemporània ja no s’exerceix només amb fronteres i exèrcits, sinó amb infraestructures, finances, energia i règims monetaris que ordenen què és possible i què no.
Això es veu clarament en el fet que l’extractivisme no és només un sector, sinó una forma d’organitzar el territori. Ports, oleoductes, carreteres, corredors logístics i zones econòmiques especials dibuixen un mapa pensat per treure valor del territori, no per sostenir economies locals diversificades. En aquest sentit, els enclavaments no són només un efecte del mercat, sinó una decisió geopolítica, on la perifèria es connecta al centre a través de canals d’exportació i de rendibilitat, mentre els costos socials i ecològics queden territorialitzats. És aquí on té sentit parlar de geografies de la despossessió, ja que aquest camp estudia com persones i comunitats perden terres, recursos, habitatge o salut per processos econòmics i polítics que se’ls imposen, sovint, amb el relat del progrés. I és aquí, també, on la veu de qui paga les conseqüències queda fora de la discussió política. El motor material d’aquesta asimetria és l’extractivisme. No es tracta només de mines o petroli, sinó d’un model econòmic basat en l’extracció intensiva de recursos orientada a l’acumulació i a la mercantilització dels territoris. El Sud exporta recursos naturals a baix cost —minerals, energia i aliments—, mentre que el Nord concentra el control tecnològic, el valor afegit, les finances i la capacitat de decisió. Però el punt decisiu és que aquest esquema no funciona només com una relació comercial: és una relació política, ecològica i social. Per això el deute ecològic és una eina conceptual potent. Si el Sud és presentat com a deutor financer, el Nord acumula un deute ecològic a través de la importació de recursos i energia, l’externalització de contaminació i la captura de capacitat ecològica d’altres territoris per sostenir els seus patrons de consum. Aquesta inversió del relat és crucial perquè desmunta una moralització habitual. No es tracta només de qui “deu diners”, sinó de qui ha sostingut el seu benestar sobre l’espoli sistemàtic de natura, treball i futur d’altres. La connexió entre deute extern i extractivisme és directa. Aquest mecanisme s’entén millor si el situem en la transformació del sistema econòmic global del darrer mig segle. Les dècades de postguerra van estar marcades per un creixement productivista que es va sostenir sobre l’energia barata i l’extracció massiva de recursos no renovables. La geopolítica energètica, acompanyada d’aquest model extractiu intensiu del petroli i la recerca constant de nous jaciments, va permetre l’expansió del consum i de l’acumulació als centres, però va accelerar el deteriorament ecològic i el conflicte socioambiental a les perifèries. Quan aquest model basat en energia barata entra en crisi, la resposta no sol ser abandonar-lo, sinó ampliar-lo: noves fronteres, nous jaciments, noves infraestructures, sovint en zones amb poca capacitat de defensa comunitària, amb governs pressionats per deute o amb règims que troben en la renda extractiva una forma de sostenir-se.
El cas de la indústria petroliera al Delta del Níger és un cas paradigmàtic. L’energia global s’ha abaratit externalitzant sobre territoris perifèrics costos ecològics i sanitaris enormes. Les avaluacions ambientals han documentat contaminació severa i persistència de danys associats a dècades d’activitat extractiva, i han subratllat l’abast d’una restauració necessàriament llarga, complexa i centrada en salut pública (UN Environment Programme, 2011).
Ara bé, la geopolítica del neocolonialisme no és només material, és també monetària i financera. Després de la Segona Guerra Mundial, l’ordre de Bretton Woods, i més concretament les institucions que es van configurar en el “Consens de Washington”, van establir un nou marc internacional. És aquí on l’FMI i els plans d’austeritat entren com a mecanisme neocolonial. No perquè l’FMI sigui un “imperi” en sentit clàssic, sinó perquè la condicionalitat pot operar com a forma de governança externa. El finançament s’atorga a canvi de reformes, i aquestes reordenen la sobirania efectiva. El que en un document pot aparèixer com a “ajust macroeconòmic, en un territori es tradueix en un indret sense recursos, salaris públics congelats, privatització de serveis, debilitament de drets laborals i, sovint, en un estat més dependent del capital privat i de l’exportació de recursos. En aquest marc, l’austeritat no apareix de manera aleatòria, sinó que és una tècnica per garantir la prioritat de pagament i una estabilitat orientada als creditors.
Per acabar, moltes de les propostes formulades per resoldre la crisi del deute dels anys vuitanta, impulsades pel Fons Monetari Internacional (FMI) i per l’administració Reagan, van imposar dinàmiques allunyades de les necessitats reals d’aquests països, ja que prioritzaven l’estabilitat econòmica per damunt del benestar social (un cop més), on es va evidenciar que en cap cas buscaven el desenvolupament real d’aquests països, sinó treure-ne un rèdit econòmic.
Llatinoamèrica com a lloc de sacrifici
En les economies llatinoamericanes, el creixement sostingut de les exportacions de petroli, gas i minerals (coure, estany, etc.) ha contribuït a una reprimarització de l’economia. Cada cop la importància de les matèries primeres, mal gestionades guanya més pes, però alhora tenen menys capacitat d’industrialització i diversificació. Aquest procés no és neutre, perquè s’inscriu en un context històric marcat per la crisi del deute extern dels anys setanta i vuitanta. A aquest context se li sumen les respostes institucionals que es van imposar des d’organismes com el Fons Monetari Internacional i, políticament, des dels Estats Units. Al final, moltes d’aquestes propostes per “resoldre” l’endeutament amb creditors internacionals van consolidar dinàmiques molt allunyades de les necessitats d’aquests països, on es va prioritzar generar divises ràpidament, encara que fos a costa del territori i de la vida quotidiana. Aquesta realitat ajuda a entendre la relació entre l’endeutament amb institucions financeres internacionals i el deute ecològic. Des de moviments i organitzacions del Sud Global es reivindica que el Nord té un deute ecològic acumulat a costa d’una explotació històrica de recursos i ecosistemes, mentre que el Sud ha estat empès a pagar un deute financer que limita el seu marge de maniobra. En aquest sentit, la crítica parteix de dues idees clau: Es reclama el deute ecològic com a contrapartida d’una extracció intensiva i desigual; i els preus d’exportació no incorporen els costos socials i ambientals (contaminació, malalties, desplaçaments, degradació d’ecosistemes). Això es veu en casos com l’extracció petroliera a Mèxic o l’explotació minera i forestal arreu de Llatinoamèrica, on el mercat registra el valor de venda però no el cost real sobre la salut, l’aigua, el sòl o la biodiversitat (Martínez i Oliveres, 2003). Quan aquestes demandes van intentar entrar en l’àmbit institucional sota el llenguatge de la “sostenibilitat”, sovint van quedar subordinades a la prioritat del pagament del deute extern i dels interessos.
El resultat és un cercle pervers: per pagar-lo, cal generar excedents i divises; per obtenir-los, augmenta la producció orientada a l’exportació; i aquest augment acostuma a concretar-se en més extractivisme i agricultura d’exportació, que comporten degradació ambiental, pèrdua de biodiversitat i empitjorament de condicions de vida. D’aquí l’existència d’una tesi central: com més exportació de recursos, menys patrimoni natural i, paradoxalment, més vulnerabilitat i endeutament. A més, en molts períodes, mentre el preu de les matèries primeres exportades disminuïa per mantenir la competitivitat als mercats, el cost de les importacions (béns industrials, tecnologia, etc.) pujava, reforçant un intercanvi desigual característic del neoliberalisme. Aquesta dinàmica s’expressa com a comerç ecològicament desigual, que neix sobretot de dos mecanismes: la manca d’incorporació de les externalitats negatives locals en el preu de les exportacions (danys ambientals i socials invisibilitzats) i el fet que el temps natural necessari per regenerar recursos i ecosistemes és molt més llarg que el temps econòmic amb què es decideix i s’explota; mentre que el Nord pot obtenir béns i serveis importats a través d’una acceleració material sostinguda per recursos del Sud (Martínez i Oliveres, 2003).
Aquí és on entra la condicionalitat ambiental i financera: les condicions que el Banc Mundial i l’FMI estableixen abans de concedir préstecs o renegociar deute. A la pràctica, els programes d’ajustament acostumen a implicar:
-Reducció de subsidis
-Contenció o congelació de salaris i ingressos
-Retallades de despesa pública
-Caiguda del consum intern
Com que el finançament extern exigeix resultats ràpids, la “solució” passa per exportar més, i això acostuma a traduir-se en un augment de l’extracció de recursos naturals. És en aquest marc que pren força l’ecologisme del Sud o ecologisme dels pobres: una defensa dels ecosistemes no com a luxe, sinó com a condició material de subsistència. La seva resistència, a més, s’entén en clau global, ja que no és només un conflicte local, sinó una lluita contra una arquitectura mundial que distribueix costos i beneficis de forma estructuralment desigual. En paral·lel, hi ha processos com la biopirateria i el colonialisme cultural; quan empreses o institucions del Nord patenten recursos, llavors o coneixements (per exemple, sobre plantes medicinals) apropiant-se de sabers generats i preservats per comunitats del Sud sense compensació i, sovint, restringint-ne l’accés a les mateixes poblacions d’origen. Això amplia el deute ecològic a una dimensió de transferència de coneixement i valor sense retorn.
Si el deute ecològic es vol expressar en termes monetaris, la proposta acostuma a incloure, entre d’altres:
-Costos reals de producció dels recursos renovables exportats
-Costos de disponibilitat futura dels recursos no renovables destruïts
-Costos de reparació dels danys locals causats per l’exportació
-Costos no assumits de residus tòxics sòlids o líquids
-Impacte dels gasos d’efecte hivernacle segons territoris
-Valor del coneixement transferit del Sud al Nord sense pagament
En aquesta línia, iniciatives com les d’Acción Ecológica (Equador) i propostes d’ecotaxa han insistit a posar al centre la defensa de les persones i de la natura, amb l’objectiu final d’avançar cap a l’anul·lació del deute extern sobre la base del deute ecològic acumulat (Martínez i Oliveres, 2003).
Dependència estructural i noves esclavituds sense cadenes
Arribats aquí, la pregunta ja no és només com circulen els recursos, sinó què produeix socialment aquesta arquitectura. La dependència Nord–Sud és avui sobretot estructural: el Sud no només exporta recursos naturals, sinó també mà d’obra barata i vulnerabilitat. Aquesta inestabilitat, alimentada per la precarització, el desmantellament de drets i la necessitat permanent de divises, és el terreny on arrelen noves formes d’explotació extrema. No parlem necessàriament d’esclavitud legal, sinó de coercions econòmiques que fan que el treball sigui formalment “lliure” però materialment capturat: endeutament de llars, migració forçada per manca d’alternatives, subordinació d’intermediaris, subcontractació en cadena i impossibilitat real de dir que no. Aquesta lògica encaixa amb la definició política del neocolonialisme: els estats poden ser independents, però les condicions de vida i de treball queden determinades per una arquitectura de poder que transcendeix fronteres. Quan l’austeritat erosiona proteccions socials i quan l’extractivisme destrueix economies locals, el resultat és una població amb menys capacitat real de negociar. Aleshores, “acceptar qualsevol condició” deixa de ser una elecció i esdevé supervivència. Aquest mecanisme sosté un capitalisme global que necessita abaratir vida i treball per mantenir consum i acumulació al centre, mentre concentra emissions i responsabilitat climàtica en les rendes altes i distribueix danys i precarietat a la resta (Oxfam, 2024). L’esclavitud moderna no requereix cadenes visibles: pot sostenir-se amb endeutament, por, irregularitat administrativa o cadenes de subcontractació que dilueixen responsabilitats.
Això connecta directament amb el comerç ecològicament desigual: el preu “barat” d’allò que arriba al Nord no reflecteix el cost real, perquè aquest cost queda externalitzat en forma de contaminació, malaltia, destrucció d’ecosistemes, precarietat laboral i pèrdua de sobirania. Quan aquest patró recau sistemàticament sobre els mateixos territoris i poblacions, no estem davant una globalització neutra, sinó davant una globalització colonial. Per això, les solucions cosmètiques sovint fracassen: el llenguatge de l’“economia verda” pot ampliar l’agenda, però si no es qüestionen el règim del deute, la disciplina de l’austeritat i la centralitat del model extractiu, es reprodueixen dependències noves amb materials nous (minerals “crítics”, mercats de carboni, promeses tecnocràtiques que converteixen territoris del Sud en espais de sacrifici). Pensar el neocolonialisme avui exigeix, doncs, una lectura integrada: geopolítica, economia política, ecologia i treball formen part del mateix sistema. L’FMI i els plans d’austeritat hi tenen un paper estructural: orienten la política econòmica cap al pagament i l’exportació, debiliten el teixit públic, faciliten privatitzacions i fan que la sortida aparent a curt termini sigui aprofundir en l’explotació intensiva dels recursos naturals. Tot plegat es converteix en relació de dominació; la dependència produeix situacions de risc; i això, alimenta les explotacions extremes i les esclavituds modernes (Haag, 2011; UN Environment Programme, 2011; UNCTAD, 2025; Oxfam, 2024).
En conclusió, el neocolonialisme contemporani es pot entendre com una forma de servitud moderna. Quan els pressupostos nacionals se subordinen al servei del deute, quan l’extractivisme esdevé una de les poques vies ràpides per obtenir divises i quan l’austeritat desmantella drets i proteccions socials, la relació Nord–Sud deixa de ser un simple intercanvi i es converteix en una cadena de condicionaments que genera desigualtats econòmiques, territoris de sacrifici, vulnerabilitat climàtica i precarització laboral.
Bibliografia
Andrade, D. 2022. “Neoliberal Extractivism: Brazil in the Twenty-First Century.” The Journal of Peasant Studies 49 (4) https://doi.org/10.1080/03066150.2022.2030314. 193-816 Available at: https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/03066150.2022.2030314 .
Haag, D. 2011. Mecanismes de neocolonialisme: L’actual influència francesa i britànica al Camerun i a Ghana . ICIP Working Papers 2011/6. Barcelona: Institut Català Internacional per a Pau. https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5546123.pdf Xarxa ,
Moreno Cullell, V. 2011. “ El Tercer Món i el neocolonialisme.” Ciències Socials en June https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/2011/06/13/el-tercer-mon-i-el-neocolonialisme 13
Nkrumah, K. 1965. Neo-colonialism: The Last Stage of Imperialism . London: Thomas Nelson & https://www.marxists.org/subject/africa/nkrumah/neo-colonialism/introduction.htm Sons.
Ocampo, J. A. 2024. The Latin American Debt Crisis in Historical Perspective . New York: Initiative for Policy Dialogue (IPD), Columbia University. https://ipdcolumbia.org/wp-content/uploads/2024/08/The_Latin_American_Debt_Crisis_in_ Historical_Perspective_Jos_Antonio_Ocampo.pdf
Oliveres Boadella, A., and J. Martínez Alier. 2003. ¿Quién debe a quién? : Deuda ecológica y deuda externa.Barcelona: Icaria Editorial.
Oxfam. 2024. Carbon Inequality Kills: Why Curbing the Excessive Emissions of an Elite Few Can Create a Sustainable Planet for All . Oxfam International. https://www.oxfam.de/system/files/documents/carbon_inequality_kills.pdf
Oxfam. 2025. Climate Plunder: How a Powerful Few Are Locking the World into Disaster . Oxfam International. https://oxfamilibrary.openrepository.com/bitstream/10546/621741/2/bp-climate-plunder-2910 2025-en.pdf
Shenai, N., and M. A. Bolhuis. 2023. How the Brady Plan Delivered on Debt Relief: Lessons and Implications .IMF Working Paper WP/2023/258. Washington, DC: International Monetary Fund. https://www.imf.org/-/media/files/publications/wp/2023/english/wpiea2023258-print-pdf.pdf
United Nations Conference on Trade and Development (UNCTAD). 2025. E xternal Debt Sustainability and Development 2025 . Geneva: UNCTAD https://unctad.org/publication/external-debt-sustainability-and-development-2025
United Nations Environment Programme (UNEP). 2011. Environmental Assessment of Ogoniland . Nairobi: UNEP https://www.unep.org/resources/report/environmental-assessment-ogoniland
Westphalen, J. 1984. “Origin and Consequences of the Debt Crisis and Ways of Solving It.” Intereconomics – Review of European Economic Policy 19 (2): 71–77. https://doi.org/10.1007/BF02928296 https://ideas.repec.org/a/zbw/inteco/139906.html
Williamson, J. 2004. A Short History of the Washington Consensus. Washington , DC: Peterson Institute for International Economics. https://www.piie.com/commentary/speeches-papers/short-history-washington-consensus
