Anna Guerra Cardona
Resum Aquest article analitza el bandolerisme català dels segles XVI i XVII des d’una perspectiva de gènere, qüestionant la visió tradicional que l’ha definit com un fenomen exclusivament masculí. A partir del contrast de diverses fonts primàries, tant documentades com inèdites, principalment de la província de Tarragona, s’estudia el paper de les dones dins del bandolerisme com a fautores, mediadores en les xarxes familiars i socials, i també com a víctimes recurrents. Mitjançant una metodologia pròpia de la història local, l’anàlisi microhistòric posa de manifest la centralitat de la violència i la por com a mecanismes de dominació i evidencia la distància existent entre la mitificació literària del bandoler i la realitat documentada.
Paraules clau: Bandolerisme; dones; gènere; microhistòria; Catalunya moderna.
Abstract This article analyzes Catalan banditry in the sixteenth and seventeenth centuries from a gender perspective, challenging the traditional view that has defined it as an exclusively male phenomenon. Drawing on a comparison of diverse primary sources—both documented and previously unpublished—mainly from the province of Tarragona, the study explores the role of women within banditry as instigators, mediators within family and social networks, and also as recurrent victims. Using a methodology rooted in local history, the microhistorical analysis highlights the centrality of violence and fear as mechanisms of domination and reveals the gap between the literary mythification of the bandit and the documented reality.
Keywords: Banditry; women; gender; microhistory; early modern Catalonia
Introducció: bandolerisme, un fenomen plenament masculí?
El bandolerisme català dels segles XVI i XVII ha estat interpretat tradicionalment com un fenomen predominantment masculí, tant pel que fa als seus protagonistes literaris com als relats historiogràfics que l’han explicat. Aquesta visió ha tendit a invisibilitzar l’experiència femenina i a excloure les dones com a subjectes històrics. Tal com destaca Lerner (1990, pp. 20-21): «La història ha estat escrita per homes. Ells han descrit i valorat la seva experiència i li han donat un nom: ‘‘Història Universal’’».
Aquest article analitza el bandolerisme des d’una perspectiva de gènere, no només com un fenomen social, sinó com un espai de producció i reproducció de relacions de poder entre homes i dones. L’objectiu principal no és determinar únicament si existiren dones que exercissin el bandolerisme de manera directa, sinó comprendre com aquest fenomen les afectà, quins rols assumiren i de quina manera la violència, la por i els vincles familiars van condicionar les seves experiències (Scott, 1999).
La hipòtesi planteja quin fou el paper estructural de les dones dins del fenomen bandoler. L’estudi s’enfoca principalment en l’anàlisi i aportació d’informació de fonts primàries, tant documentades o inèdites, a partir d’una metodologia pròpia de la microhistòria aplicada a diversos casos de la província de Tarragona, complint amb l’objectiu d’ampliar el coneixement del fenomen esmentat i en l’espai referit.
Estudi del bandolerisme català: nova perspectiva d’estudi
El bandolerisme d’època moderna no fou un fenomen homogeni ni sobtat. Es tractava del resultat de l’evolució d’un bandolerisme nobiliari o aristocràtic, que alguns autors ja situaven al segle XIV (Flocel, 1998, p. 461; Torres, 2003). Aquest bandolerisme primari compartia trets característics amb el bandolerisme modern com la violència armada, la facilitat de mobilització pel territori o la rellevància de la xarxa de fautors que implicaven sectors socials molt diversos (Torres, 1991, p. 138; Muñoz, 2005, p. 46).
En la investigació duta a terme en aquest article, es pretén defugir de la línia historiogràfica de l’Escola dels Annals i les teories de Braudel (1953), segons les quals el bandolerisme s’explicava a partir dels paràmetres polítics, socials i econòmics del Principat, concretament tenint una gran incidència en la Catalunya Vella. Aquesta zona septentrional de Catalunya es veia afectada per diversos factors que van contribuir en l’augment del bandolerisme: la concentració de la mitjana i petita noblesa empobrida i l’arribada d’una ininterrompuda immigració hugonota, procliu a associar-se amb el bandolerisme. Com varen estudiar Nadal i Giralt a La population catalane de 1553 à 1717. L’immigration française (1960), l’arribada d’immigració hugonota al nord de Catalunya va comportar que molts dels homes nouvinguts foren proclius a associar-se amb bandolers bé com a fautors o com a participants. Si més no, un dels casos més recollit per les investigacions fou el del bandoler Joan Forties -àlies «Lo Luterà»-, qui esdevingué cap de quadrilla l’any 1565 (Amorós, 2008, p. 224).
Estudis més recents, platejats des de la microhistòria, han qüestionat aquesta teoria, puix que no tot el Principat es trobava en la mateixa situació ni tot el bandolerisme estava situat en el nord català. Tal com demostra aquest estudi, es dóna l’existència d’importants bàndols i bandolers a la província de Tarragona, on es documenten casos rellevants de fautoria entre personatges de la cúria eclesiàstica i personalitats del món local.
Altrament, en aquest estudi ens desmarquem del corrent historiogràfic que engloba els bandolers dins dels concebuts bàndols dels nyerros o dels cadells, sobretot degut a les connotacions polítiques i ideològiques que alguns autors, com Reglà (1966) o Torres (1992) van atribuir a aquestes faccions. Queda palès que el bandoler podia dedicar-se al bandidatge per interessos propis com, per exemple, per necessitats personals o per fugir de la llei. A partir d’aquí cal atenir-se als estudis plantejats des de la microhistòria, ja que no tot el Principat atenia les mateixes particularitats. A tall d’example, les investigacions dutes a terme per Agustí Alcoberro (2005), Alba Alonso Mora i Josep Cañabate Fortuño (2021), Valentí Gual (2022) o l’autor anterior juntament amb Manuel Güell Junkert (2022) concretaren l’existència d’importants bàndols a la província de Tarragona, considerant també les fautories que varen compondre.
La mitificació del bandoler
Durant els segles XVI i XVII, el bandoler es convertí en una de les figures centrals de la literatura del Segle d’Or i dels discursos polítics de les autoritats, especialment dels virreis, concretats en la literatura de cordell (Llinares, 2018, p. 54).
En el primer cas, destaquen obres com Antonio Roca o la muerte más venturosa (1609) de Lope de Vega, on es relatà la història del bandoler Antoni Roca, cap de quadrilla l’any 1546 (Belenguer, 2015, p. 150); o d’en Perot Rocaguinarda, cap de quadrilla a partir del 1603 fins a l’any 1611, qui fou retratat per Miguel de Cervantes a la segona part del Quixot (1615). En totes aquestes obres el bandoler fou descrit com una figura honorable, al qual un mal afer el conduí a la delinqüència (Bojnicanová, 2007, pp. 256-260; Casals, 2018, pp.181).
En contraposició, la literatura de cordell, generalment ofereix una visió negativa del bandoler, exaltant favorablement la figura del virrei. A tall d’exemple, el virrei duc d’Alburquerque (1615-1619) va escriure Enfermedad de la insigne Cathalunya y como su majestad le ha enviado un Médico famosísimo y tan cerrado que en menos de un mes ha dado grandes esperanças de su salud (1606). Tal com fa referència el títol, el virrei considerà que Catalunya estava malalta de bandolers i que ell, en qualitat de metge, havia d’erradicar els malfactors i els seus fautors arreu del territori català (Llinares, 2018, p. 71).
Certament, a causa de l’alteritat d’ambdues percepcions, en cap de les formes el bandolerisme es representava seguint una descripció històrica fidel, sinó que reixia a uns fins particulars de tipus sociopolítics. En ambdós casos, es comparteix l’absència de la dona com a subjecte històric, consolidant una visió del bandolerisme centrada únicament en l’acció masculina.
La condició femenina a la Catalunya moderna
Per analitzar el paper de la dona en el bandolerisme, cal situar-la dins el marc social, jurídic i econòmic de la Catalunya moderna. Hem d’entendre la història de gènere integrant tant homes com dones, ja que no només estan subjectes a una relació de classe social, sinó que també ho fan de manera immediata mitjançant una relació social fonamentada en la diversitat del seu sexe i gènere (Carbonell, 1990, p.124). El fet d’incloure a les dones en els estudis històrics va suposar adoptar una nova perspectiva i valorar aspectes que havien estat poc estudiats o considerats menors (López i Carbonell, 1997, pp.14-15).
El binomi fonamental per a homes i dones fou el treball i el matrimoni. En ambdós casos, però, les dones ocupaven una posició clarament de desavantatge en qualsevol de les seves actuacions.
En relació amb el primer àmbit, generalment participaven tant en tasques agrícoles com artesanals. En aquest darrer, però, quedaven excloses del reconeixement gremial i de la plena autonomia professional. Si més no, l’aprenentatge de les dones depenia dels canvis socials que podia viure la família en què estava integrada. Així doncs, la versatilitat laboral es regia per la necessitat de cercar estratègies per aportar a l’economia familiar (Vicente, 1990, p. 140).
En relació amb el matrimoni, aquest responia principalment a interessos patrimonials i reproductius, situant la dona en una posició de subordinació jurídica respecte del marit. Durant el període referit, a Catalunya es modificà l’ordenament jurídic per preservar el binomi del poder familiar i el monopoli de la renda. Tot i això, l’home podia transferir el seu patrimoni, designant a la seva dona com usufructuaria dels béns o d’una part d’aquests. En canvi, les dones no es beneficiaven d’aquesta situació, ja que gairebé no podien augmentar el seu patrimoni durant el matrimoni. Si ho feien, havien d’al·legar que havien adquirit els béns amb actius propis diferents de la seva dot (Fargas, 2017, pp.1-4). Així doncs, a Catalunya la situació econòmica de la dona en quedar vídua i el dret de successió depengué de la voluntat de l’home (Fargas i Adela, 2003; Pérez, 2017).
Al camp i a les ciutats hi havia una figura femenina especialment vulnerable: la dona marginada, és a dir, les vídues, dones soles, pobres o prostitutes, que vivien al marge dels fonaments familiars. Aquestes dones patien sovint la mirada sospitosa i condemnatòria d’una societat que les inculpava de molts problemes estructurals (Carbones, 1990).
En definitiva, seguint aquesta mentalitat paternalista i misògina, podem adonar-nos de què les dones foren considerades i classificades segons la seva condició jurídica -vídues, casades o solteres- i per raó del seu sexe.
La dona bandolera en la literatura del Segle d’Or
El paper de la dona en el bandolerisme és un enigma, ja que, a partir de l’anàlisi de les fonts primàries, no hi ha certesa de cap dona que es dediqués a bandolejar de forma directa, és a dir, com a motor principal de les seves activitats. La literatura del Segle d’Or, en canvi, ens parla de la figura d’una dona bandolera que vagava per les muntanyes o bé acompanyava el seu amant.
Un exemple molt conegut és La serrana de la Vera, figura tractada per diferents autors i gèneres literaris. Aquesta dona representava l’estereotip de la «muller salvatge», amb trets virils i domini de les armes. Aquest últim factor fou un atractiu per la literatura, atès que en aquest context social la dona estava allunyada de les activitats cinegètiques predominants entre els homes (Orobitg, 2020, p. 313).
En contraposició, ressalta la figura de la dona amant i col·laboradora. El cas més conegut a Catalunya, tant per la tradició oral com popular i el folklore, és el del bandoler Serrallonga i la Joana Massissa. Segons la llegenda, ella fou raptada pel bandoler i, amb el temps, s’enamorà d’ell. Quan l’home fou ajusticiat per les autoritats, ella es vestí d’home i actuà com a bandolera, armada amb pedrenyals. Cal destacar que aquest «travestisme circumstancial» no fou per disfòria de gènere, sinó per assolir un objectiu que en dit context històric i per raó de gènere no hagués pogut aconseguir (Calvo, 2015, pp. 275-276). La realitat, però, s’allunya de la ficció. Abans d’enrolar-se al bandolerisme, en Joan Serrallonga estava casat amb Margarida, pubilla del mas Serrallonga de Querós i, fins i tot, es documenta l’existència d’un fill seu (Sotorra, 2008, p. 446). En les fonts primàries també se citen altres dones que actuaren en representació «d’amigues» del bandoler, tot i que esdevingueren víctimes dels seus actes. D’en Joana es té constància que fou capturada per la quadrilla d’en Serrallonga. A diferència de la literatura, ella intentà fugir del bandoler, però quan aquest l’atrapava l’agredia posteriorment, ja bé fos com a càstig o per infligir-li por. L’any 1633, quan els homes foren capturats, Joana estigué embarassada, segurament a causa d’alguna d’aquestes agressions (Sánchez, 2020, p. 384 i 393).
Definitivament, al llarg de la història, la dona ha estat percebuda com un objecte d’enfrontament i rebedora de les conseqüències de la repressió infligida per la figura masculina (Guía, 2002, p.288).
Com la dona reinventa el bandolerisme
Observant el bandolerisme tant des d’una perspectiva realista com literària, no hi ha cap dubte que és un fenomen plenament masculí. Si bé és cert, cal incidir que la dona no va actuar com a bandolera de manera directa. La documentació, però, revela la presència femenina en l’entorn del fenomen referit, principalment com a fautores, víctimes i mediadores dins les xarxes familiars. Tot i la rellevància de les fautories, la documentació treballada manifestava de manera reiterada la violència a la dona mitjançant robatoris, amenaces, agressions físiques i violacions.
Partint de la metodologia emprada per l’estudi de la microhistòria alguns indrets de la província de Tarragona encara són novells en relació amb l’esdeveniment bandoler. Recents investigacions ens permeten trencar amb l’estigma de l’espai/temps que es va plantejar per explicar dit fenomen. Per això, en aquest article posem com a nucli diversos casos on, a més de conèixer les activitats bandoleres, podem fer una lectura de les implicacions de les dones, especialment per les xarxes de fautoria.
El primer cas parteix de l’estudi dels historiadors A. Alonso i J. Cañabete a l’obra El bandolerisme a la vila d’Alcover en la Catalunya del barroc. Voltors i Morells, del mite a la realitat (2021). Un dels casos destacats és el del bandoler Gabriel Blanch (àlies, «Labarra») i que es remunta a l’any 1578, a l’actual comarca de l’Alt Camp (Tarragona).
En les seves declaracions, el bandoler esmentà diversos perfils de dones. D’entrada, destaquen dues vídues conegudes com na Farrera i na Forta. Ambdues oferien el seu mas als bandolers quan anaven a les seves poblacions. No se saben els motius exactes de les seves col·laboracions, però se mostraren simpatitzants a acollir als homes sempre i quan ho necessitessin.
Seguidament, no totes les dones implicades en el cas del bandoler Gabriel Blanch foren fautores directes. Trobem el cas d’aquelles que estaven obligades a complir amb les necessitats dels bandolers. A partir de la prestació dels seus serveis i sense imposar resistència, pensaren que els malfactors marxarien sense causar-los cap mal. Tot i això, resultava difícil que poguessin deslliurar-se de qualsevol robatori, que podia incloure armes, aliments o, fins i tot, animals.
Per tant, en aquest cas podem veure dos dels perfils que jugà la dona vers el bandolerisme: la dona vídua, gairebé desemparada, que simpatitza amb els bandolers i aquella que es veié obligada a servir-los per por a les represàlies.
En relació amb el bandolerisme de ciutat, Tarragona tingué un protagonisme rellevant atenent, però, a les seves particularitats polítiques i urbanes. Així doncs, ens trobem amb el cas inèdit del bandoler Francesc Rufes. Aquest relat l’hem estudiat a partir de les fons primàries relatives al fons de seguretat pública, relacionat directament amb el del bandolerisme de l’Arxiu Històric Municipal de la ciutat esmentada. Per garantir la fiabilitat, es va contrastar les declaracions amb altres documents coetanis, tractant el conjunt de proves i aportant transparència i rigor en la seva interpretació. En aquest cas, a part de les accions del bandoler i el seu pare -Francesc Rufes, notari de la ciutat- i de les rellevants implicacions que va tenir, es pot veure el paper de les dones en el si del transcurs del seu relat.
No tenim constància del motiu que va portar el jove al bandolerisme. Tanmateix, el juny de l’any 1615 les autoritats van iniciar la seva persecució (AHMT, Bandolerisme, Sig. top.: 12/894, fol. 5v). Pere Altarriba -veguer de l’arquebisbe- es va negar a participar directament en la captura, puix era cosí germà de Caterina, mare d’en Francesc Rufes. Així en aquest cas podem veure com la dona intervé indirectament en la protecció del bandoler gràcies als llaços familiars (AHMT, Bandolerisme, Sig. top.: 12/884, fol.1v).
El dia 16 de juny, el malfactor va fugir de la ciutat fins a arribar a l’ermita de la Verge Llorito (Tarragona), on es va al dret d’asil. En aquest punt, un grup d’homes encapçalat per en Pere Nin -lloctinent de regalies- accediren a la capella i recolliren la confirmació d’alguns dels delictes d’en Rufes. En el dit testimoni, la dona, com a víctima del bandolerisme també va jugar un paper rellevant, ja que el bandoler indicà que en va forçar a tres:
El dia 28 de maig, en Rufes, aquadrillat amb els del bandoler Rovireta -cap de quadrilla i natural de Vila-rodona (Portella, 2009, p. 207)- varen anar a una masia del terme del Rourell. Allà s’hi trobaven Jaume Pedro i la seva muller, Pedrona, i per poder robar-los van forçar a la dona mentre que el seu marit restà lligat (AHMT, Bandolerisme, Sig. top.: 12/884, fol. 1v). Respecte a la segona dona, no ens dóna informació sobre qui era ni d’on provenia; només es relata que va mantenir tractes carnals amb ella. En canvi, en relació a la tercera dona, s’indica que era del terme de Vilallonga. El cas d’aquesta muller resultà destacable, ja que el bandoler, tot i que diguei que l’havia forçat, no considerà l’acte com una violació en si, atès que, segons ell, la dona li havia permès i facilitat l’acció (AHMT, Bandolerisme, Sig. top. 12/885 fol.1v.).
En el cas del bandoler Rufes, no només van ser rellevants les escletxes del poder de les autoritats tarragonines -que l’ajudaren a guanyar temps vers la seva captura-, sinó que també comptà amb l’ajuda de la seva mare com a fautora, a causa dels llaços familiars i de la seva relació amb l’autoritat arquebisbal. Altrament, el bandoler no dubtà a justificar les violacions que va cometre, deixant la dona en una situació de deshonor, desprestigi, desacreditació i vulnerabilitat, justificació que incloïa arguments com que ell s’ho havia passat bé, però la que la víctima també, ja que li facilità l’acte.
Durant la dècada de l’any 1620, tingué rellevància el cas del bandoler Gabriel Oliver (àlies «Pixo») de la vila de Valls. La seva captura i el consegüent procés foren realitzats l’any 1628, atenent que el malfactor havia comès «homicidis voluntaris, llatrocinis en camins reals y altres parts, captiveris, incendis, violades donselles y fetes moltes altres coses escandalosas» (Gual i Català, 1985, p. 160). Un dels episodis més rellevants fou l’assalt al mas de Sebastiana Ollera, vídua d’un mercader vallenc, el desembre de 1627.
En l’atracament al mas, en una de les sales els malfactors es trobaren amb Montserrat Bellver –bover– i amb Eugènia, la filla de dotze anys de la vídua Sebastiana Ollera. En «Pixo» li va demanar al bover un pedrenyal llarg, però, com no en va trobar cap, va prendre una escopeta de cinc pams. El segon bandoler, Pau Prats, va interrogar la jove sobre si sabia on la seva mare guardava els diners. Davant la negativa, la noia li va entregar cinc sous que havia guanyat aquell dia al molí. El malfactor no es va negar a l’ofrena i, a més, li va robar diversos objectes preuats.
Aquest mateix bandoler recordà que a la casa hi havia una donzella, de nom Maria, de catorze anys. El malfactor, cansat d’esperar resposta sobre on eren els diners, agafà a la jove i la introduí a una de les cambres, on la violentà malgrat la seva resistència. En acabar, el bandoler l’amenaçà que, si explicava alguna cosa, li tallaria el nas. Segons el testimoni d’en Montserrat Bellver, quan la Maria va abandonar la cambra estava plorant i, darrere d’ella sortí el bandoler, encara capficat per aconseguir els diners. Sebastiana Ollera s’assabentà l’endemà del succeït. Tot i que s’assegurà del valor econòmic del que els homes robaren, no va fer cap instància contra ells fins que no es va assabentar que estaven presos, per temor a les possibles represàlies.
Aquest cas il·lustra com la violència contra les dones -psicològica, física i sexual- era un element estructural del bandolerisme. La por funcionava com a mecanisme de dominació, condicionant les actuacions femenines i reforçant les xarxes de poder dels bandolers.
Conclusió
L’anàlisi del bandolerisme català dels segles XVI i XVII des d’una perspectiva de gènere, permet qüestionar de manera significativa els relats tradicionals que han explicat aquest fenomen exclusivament des de la perspectiva masculina. El dualisme entre la mitificació del bandoler i l’evidència documental posa de manifest la dissociació entre el discurs simbòlic i la realitat, especialment pel que fa a l’experiència femenina (Hobsbawm, 1969). Seguint les consideracions de Buttafuoco (1997), el coneixement històric es construeix a partir de processos de memòria selectiva, que generen tant records com oblits. La història de gènere amb relació al fenomen bandoler no significa només estudiar a les dones, sinó a la relació entre els sexes en un espai-temps concret i com aquestes els afectaven. D’aquesta manera es pot assolir una visió més àmplia de la realitat però disseminant-nos de la intenció tradicional d’englobar tota l’espècie humana sota el fet masculí (Guinot, 2010).
L’anàlisi de les fonts posa de manifest com la participació femenina estigué condicionada per factors com la subordinació jurídica o la violència estructural, elements que limitaven severament la seva capacitat d’acció. La violència exercida apareix com un element central del bandolerisme al llarg del Principat de Catalunya. Aquest factor evidencia que el bandolerisme no pot ser entès únicament com una expressió de marginalitat o resistència social, sinó que, atenint-nos al context de l’època, es donaven unes sinergies i espais de reproducció i relacions de poder profundament desiguals. En aquest sentit, la participació de les dones com a fautores s’ha d’interpretar dins el marc d’una agència limitada, condicionada per la dependència econòmica, la por a les represàlies i els vincles familiars, més que no pas com una col·laboració voluntària de manera directa, excloent casos molt concrets (Sales, 1984).
Tot i això, el comportament humà delictiu o antisocial s’aplicà tant en homes com en dones, independentment de la societat o període històric. Els motius que podrien portar a les dones a aquest estat pot dependre de diversos factors, com ara la marginació, les guerres, la violència per part de tercers o bé influència externa. Els dos últims factors estarien interrelacionats amb la qüestió de la dona en el món del bandolerisme. Tal com hem referit anteriorment, no hem trobat documentació de dones bandoleres als segles XVI i XVII, pero sí d’altres que foren castigades per col·laborar en robatoris, ja fos de manera individual o amb homes.
Bibliografia
Alcoberro, A. (2005) ‘Presentació: El bandolerisme a les Terres de l’Ebre (segles XVI–XVII)’, Recerca, 9, pp. 9–17.
Alonso Mora, A. i Cañabate Fortuño, J. (2021) El bandolerisme a la vila d’Alcover en la Catalunya del barroc. Voltors i Morells, del mite a la realitat. Alcover: Centre d’Estudis Alcoverencs.
Amorós i Gonell, F. (2008) ‘Notícies de bandolers, lladres de camí ral i forques a l’Urgell durant els segles XVI-XVII’, a Actes de la XXXVIII Jornada de Treball. Barcelona: CEHI–Universitat de Barcelona, pp. 220–246.
Belenguer, E. (2015) ‘Bandolers, bandositats i poder reial a Catalunya entre els segles XVI i XVII’, Catalan Historical Review, 8, pp. 149–160.
Braudel, F. (1953) El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Vol. II. México D.F.: Fondo de Cultura Económica.
Bojnicanova, R. (2007) ‘La figura del bandolero en la literatura oral eslovaca y catalana: paralelos folclóricoliterarios’. Tesi Doctoral. Universitat Complutense de Madrid.
Buttafuoco, A. (1997) Questioni di cittadinanza femminile. Roma: Protagon Editori.
Calvo, Antonio. (2015). Impostores. Sombras en la España de las luces. Madrid: Cátedra.
Carbonell Esteller, M. (1990) ‘Les dones i la història’, Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 10, pp. 123–142.
Carbonell Esteller, M. (1990) ‘Las mujeres pobres en el Setecientos’. Historia social, 8, pp. 123-134.
Casals Martínez, A. (2018) ‘El bandolerisme de la Corona d’Aragó: una mirada per la seva historiografia’, pp.159-181, a Les minories socials i la justícia. Època medieval i moderna. Tarragona: Silva Editorial.
Fargas Peñarrocha, Adela, M. (2003) ‘Código y realidad de la construcción política de la familia. Catalunya, siglos XVI–XVII’, Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 23, pp. 477–500.
Fargas, M. (2017) La societat a la Catalunya moderna: els seus fonaments en perspectiva de gènere. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya.
Flocel Sabaté, F. (1998) ‘Els bàndols com a solidaritat en la societat urbana baixmedieval’, Afers, 13(30), pp. 457–472.
Gual i Vilà, V. i Català i Dalmau, R. (1985) ‘El procés contra el bandoler Gabriel Oliver. Barberà, 1628’, Aplec de treballs, 7, pp. 143–192.
Gual i Vilà, V. i Güell i Junkert, M. (2022) ‘Rafael de Biure, els Hospitalers i Vallverd en litigi (1606-1623)’, Podall. Publicació de cultura, patrimoni i ciències, 11, pp. 95–174.
Guía Marín, L. (2002) ‘Dona, honor i bandolerisme: els “desordres” de l’Almirall d’Aragó en la València del segle XVII’, Estudis, 28, pp. 287–315.
Guinot, L. (2010) Dones, història i discurs historiogràfic. València: Publicacions de la Universitat de València.
Hobsbawm, E. (1969) Bandits. London: Weidenfeld & Nicolson.
Lerner, G. (1990) La creación del patriarcado. Barcelona: Crítica.
Llinares Planells, A. (2018) ‘Plecs poètics de bandolers a la Catalunya del barroc. Un exemple de literatura propagandística’, Manuscrits. Revista d’Història Moderna, 37, pp. 53–80.
López Cordón, V. i Carbonell Esteller, M. (1997) ‘Pròleg: Dona, família i matrimoni’, a Historia de la mujer e historia del matrimonio. Murcia: Universidad de Murcia, pp. 14–15.
Muñoz Sebastià, J.-H. (2005) ‘Els Clua de Corbera, bandolers de les Terres de l’Ebre’, Recerca, 9, pp. 39–65.
Nadal, J. i Giralt, E. (1960) ‘La population catalane de 1553 à 1717. L’immigration française’, Population, 16(4), pp. 607–640.
Orobitg, C. (2020) ‘Verter la sangre en la España de la primera Edad Moderna: una perspectiva de género’, Anuario Colombiano de Historia Social y de la Cultura, 47(2), pp. 295–330.
Portella, J. M. (2009) ‘Documents cerverins sobre bandolers (1545–1636)’, a Actes de la XXXVIII Jornada de Treball, p. 207.
Reglà, J. (1966) El bandolerisme català del barroc. Barcelona: Edicions 62.
Sales, N. (1984) Senyors bandolers, miqueles i botiflers. Barcelona: Empúries.
Sánchez Cartró, A. (2020). El bandoler: de personatge històric a mite popular. Estudi del fenomen del bandolerisme durant l’edat moderna i la seva repercussió a l’època contemporània. Tesi Doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.
Scott, J. W. (1999) Gender and the Politics of History. Rev. ed. New York: Columbia University Press.
Sotorra Figuerola, A. (2008) ‘Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. De la història a la llegenda’, Pedralbes, 28, pp. 445–458.
Torres i Sans, X. (1991) Els bandolers (segles XVI–XVII). Vic: Eumo Editorial.
— (1992) ‘Les lluites de nyerros i cadells a la Catalunya del segle XVII (1590–1640): un assaig d’interpretació’, Pedralbes, 12, pp. 171–199.
— (2003) ‘Faida y bandolerismo en la Cataluña de los siglos XVI y XVII’, Diritto@Storia, 2.
Vicente i Valentín, M. (1990) ‘Les dones en els gremis de l’Edat Moderna a Barcelona (segles XVII i XVIII)’, Pedralbes, 10, pp. 137–142.
Fonts primàries
Arxiu Històric Municipal de Tarragona (AHMT):
Fons de seguretat pública: Fons bandolerisme:
1615, juny, 16. Declaració de tres testimonis en relació amb Francesc Rufes, que confessà haver mort Antoni Soler, de la Pobla de Montornès, veí de Vilabella i haver format part de la quadrilla del bandoler Rovireta. 4 f., català i castellà, B. Sig. top.:12/885.
Còpia dels articles presentats en primer lloc, en relació amb el cas de Francesc Rufes. 6 f., català i llatí, B. Sig. top.: 12/894.
1615. Informe dels cònsols sobre els crims i la captura pel cònsol Tost de Francesc Rufes, refugiat a la capella de Nostra Senyora de Llorito. 4 f., català, B. Sig. top.: 12/884.
