Dario Pérez Vidal
Departament d’Història de l’Art (Universitat de València) dario.perez@uv.es
Resum El present text proposa una relectura de la producció ceràmica ibèrica des d’una òptica social, amb l’objectiu de desplaçar la imatge de l’artesà únic i masculí cap a una xarxa d’agents diversos —dones, infants, adolescents i aprenents— i cap a unes pràctiques productives integrades en l’espai domèstic. Per fer-ho, combina l’anàlisi de la chaîne opératoire , dades arqueològiques —empremtes dactilars, miniatures, defectes tècnics i distribució espacial— i aportacions de l’etnoarqueologia. A partir d’aquests elements, l’article mostra com els rastres materials permeten identificar processos d’aprenentatge intergeneracional, formes flexibles d’organització del treball i una distribució plural de l’agència tècnica dins la comunitat. Alhora, defensa que la tecnologia ceràmica no pot entendre’s només com una activitat productiva, sinó com una pràctica social vinculada a la construcció d’identitats, rols de gènere i relacions de poder durant l’edat del ferro.
Paraules clau: ceràmica ibèrica; chaîne opératoire ; etnoarqueologia; gènere; edat del ferro.
Abstract This article proposes a social reinterpretation of Iberian pottery production, seeking to move beyond the image of the single male craftsperson and towards a more complex network of agents, including women, children, adolescents and apprentices, as well as productive practices embedded in domestic space. To this end, it combines the analysis of the chaîne opératoire , archaeological evidence —fingerprints, miniatures, technical flaws and spatial distribution— and insights from ethnoarchaeology. Through these elements, the article shows how material traces can reveal processes of intergenerational learning, flexible forms of labour organisation and a plural distribution of technical agency within the community. It also argues that ceramic technology should not be understood merely as a productive activity, but as a social practice involved in the construction of identities, gender roles and power relations during the Iron Age.
Keywords: Iberian pottery; chaîne opératoire ; ethnoarchaeology; gender; Iron Age.
Introducció
Quan pensem en el procés de producció de la ceràmica durant l’Edat del Ferro (i també aplica per a la resta d’èpoques històriques), sovint imaginem un artesà adult, expert i, sobretot, masculí treballant al torn i organitzant tots els quefers del taller. Aquesta imatge, tan arrelada en la tradició historiogràfica (i també l’ideari col·lectiu), simplifica en excés un procés productiu que, en realitat, devia ser molt més divers, col·lectiu i socialment situat.
Els estudis més recents sobre tecnologia ceràmica a l’Antiguitat, els paral·lels etnogràfics, l’arqueologia experimental i en definitiva, l’actual estat de la qüestió de la pràctica i teoria arqueològica apunta precisament a la participació de múltiples mans en aquests processos productius: joves de diferents rangs d’edat en aprenentatge, dones amb rols especialitzats en certes fases del procés, o individus que combinaven la ceràmica amb altres tasques domèstiques i artesanals.
I com s’arriba doncs a aquesta visió renovada i més matisada? En bona part, a través dels mateixos suports arqueològics convencionals (les ceràmiques, les estructures productives, els contextos domèstics i/o productius), però interpretats des d’hipòtesis de partida diferents i amb preguntes que desplacen el focus cap a les pràctiques socials que sostenen la tecnologia. L’atenció ja no deu centrar-se únicament en les formes, tipologies o les diverses decoracions, sinó en els gestos tècnics, les seqüències d’aprenentatge, les traces d’ús i els ritmes de treball que deixen empremta en els materials.
En aquest sentit, les ceràmiques recuperades en contextos arqueològics no són només restes materials d’un procés tècnic sinó que funcionen com a veritables contenidors de significat. En qualsevol dels casos, allò “material” que es recupera (siguen fragments, elements arquitectònics o simples indicis tècnics) constitueix l’expressió mínima indispensable sobre la qual treballem: una matriu de significats condensats que, malgrat la seua aparent senzillesa, ens permet accedir a les pràctiques, les relacions i les intencionalitats que estructuraven la vida social de l’Edat del Ferro.
Cada fragment incorpora decisions socials, econòmiques i simbòliques (la selecció de l’argila, la inclusió de desgreixants, la forma i la decoració, l’ús i el dipòsit final) i encapsula tota una sèrie de relacions (entre persones, amb el territori i el paisatge, amb la memòria i allò ritual, etc.) que actuen com a mediadors entre pràctiques quotidianes i identitats comunitàries. Llegir-los implica per tant entendre’ls com a textos materials, plens de codis i intencionalitats certament complexos, però que a la fi ens permetran aproximar-nos no només com es feien les coses, sinó també com pensaven, s’organitzaven i vivien aquelles gents del passat.
Aquesta reflexió ens porta a plantejar preguntes que travessen la tecnologia, la identitat i la vida quotidiana: l’especialització artesanal generava identitats socials diferenciades? Dones, infants i adolescents tenien rols propis dins del procés productiu? La producció ceràmica articulava formes de poder, aprenentatge i jerarquia?
Tot i que moltes d’aquestes qüestions excedeixen l’abast d’un article divulgatiu, sí que ens permeten situar el focus en un aspecte fonamental: la tecnologia és sempre una pràctica social. No existeix separada de les relacions de poder, de la transmissió del coneixement o de la construcció d’identitats. Cada peça modelada, cada empremta dactilar i cada irregularitat tècnica són rastres de persones concretes, amb edats, gèneres i experiències diverses.
L’assumpció de les premisses anteriors implica recentrar l’interès investigador en l’artesanat terrissaire i les seues dinàmiques productives i socials i, de manera succinta, és això el que ens disposem a fer a les línies següents. L’objectiu és, per tant, proposar una lectura alternativa i integradora que recupere “els altres” agents que la tradició ha invisibilitzat i mostrar com la ceràmica pot revelar formes de convivència, aprenentatge i organització social que sovint passen desapercebudes.
El següent apartat ens ajudarà a establir les bases conceptuals per avançar en aquesta direcció.
Definint alguns conceptes clau
Per comprendre la ceràmica com un fenomen social, cal aclarir alguns termes que s’integren al llarg del text. El primer és tecnologia ceràmica, que no fa només referència a tècniques de modelatge o cocció, sinó també al conjunt de decisions, gestos i coneixements tècnics que una comunitat activa quan transforma l’argila en objectes útils. Aquesta visió, pròxima a la idea de tecnologia com a pràctica social, subratlla que les accions tècniques estan sempre condicionades per normes, valors i formes de vida compartides (Roux i Corbetta 1989).
El procés productiu inclou totes aquestes fases que condueixen a una peça acabada (preparació de les argiles, modelatge, assecat, decoració, cocció) però, en un sentit més ampli, també les relacions socials que les fan possibles. La manera com s’organitzen les tasques, qui participa en cada etapa i com es distribueixen les responsabilitats reflecteix estructures de poder, rols de gènere i formes de cooperació pròpies de cada comunitat (López 2014). En aquest punt, resulta especialment útil recórrer al concepte de cadena tècnic‑operativa ( chaîne opératoire ) , una eina analítica que permet desglossar el procés productiu en seqüències d’accions interrelacionades.
Parlem més avall de transmissió de l’aprenentatge ho farem per a referir-nos a la incorporació progressiva d’habilitats a través de la pràctica quotidiana.
En temps històrics, cal imaginar diverses formes d’assolir aquest aprenentatge. En contextos d’incipient especialització, és probable que existira un ensenyament més formal i lineal; tanmateix, en paral·lel, persistia un altre procés no reglat, fortament vinculat a l’espai domèstic, on predominaven l’observació, la repetició i la imitació. En aquest entorn, els gestos tècnics es transmetien de manera intergeneracional dins del grup familiar, juntament amb els valors i les normes que articulaven la vida col·lectiva (Calvo i García 2014; Vidal i García 2009). D’aquesta manera, l’aprenentatge tecnològic es configura com un procés continu i flexible, obert a reconfiguracions al llarg del cicle vital segons els canvis de posició social i les trajectòries individuals (Calvo et al. 2015).
Finalment, la referència a “agents invisibilitzats” s’utilitza per a designar aquells col·lectius (sobretot dones, infants i adolescents) que han quedat fora de les interpretacions tradicionals, malgrat que nombroses dades arqueològiques, etnogràfiques i etnoarqueològiques evidencien la seua participació activa en tasques essencials de la producció ceràmica (González Urquijo et al. 2001; Padilla 2018). Recuperar-los no és només una qüestió de justícia interpretativa, sinó una necessitat teòrica si assumim, com planteja Dobres (2000), que la tecnologia és una pràctica socialment situada, resultat de la interacció entre agents, tradicions i contextos materials (Dobres 2000; Dobres i Robb 2000). Des d’aquesta perspectiva, l’agència tecnològica es distribueix entre actors diversos (amb edats, gèneres i rols socials diferenciats) que intervenen de manera efectiva en la configuració dels processos productius.
En aquest exercici, com després veurem, l’etnografia ha estat fonamental per mostrar com la terrisseria tradicional (amb la qual la ceràmica antiga manté encara hui nombroses similituds) es desenvolupa en contextos on la participació d’aquests agents és constant i significativa, tal com han evidenciat diversos estudis de cas (Castellano et al. 2001). Aquestes aportacions reforcen la idea, coherent amb el marc teòric de Dobres (2000), que la tecnologia no pot entendre’s com un conjunt neutre de procediments, sinó com un espai social dens on les pràctiques materials reflecteixen relacions, jerarquies, aprenentatges i formes de cooperació que estructuren la vida quotidiana. Integrar aquesta perspectiva permet reconèixer la tecnologia com una expressió de l’agència distribuïda dins la comunitat i, per tant, recuperar la presència d’aquells actors tradicionalment invisibilitzats.
Què sabem de la indústria terrissaire peninsular durant l’Edat del Ferro?
La producció ceràmica de l’Edat del Ferro a la península Ibèrica reflecteix un procés d’especialització progressiva que s’allunya d’un model estrictament domèstic. Encara que en primerenques pogueren coexistir pràctiques de manufactura a petita escala en entorns domèstics, el panorama que es configura al llarg del període és el d’una creixent professionalització de l’activitat terrissaire, evidenciada per l’aparició de tallers estables, estructures de combustió més complexes i produccions de factura altament diferenciada. Tal com ja apuntava Coll (2000), és més que probable que coexistiren, sobretot en els estadis inicials, ceràmiques fetes a mà en l’àmbit domèstic amb altres formes de producció més organitzades, capaces de generar excedents o de satisfer demandes comunitàries específiques.
Un dels indicadors més clars d’aquest procés és la introducció i consolidació del torn ràpid, que implica no sols un canvi tècnic, sinó també una transformació profunda en l’habitus 81 i l’organització del treball. L’ús del torn ràpid requereix habilitats específiques, un entrenament prolongat i un domini gestual que difícilment poden desenvolupar-se en contextos purament domèstics. La seua adopció comporta, a més, una major estandardització de formes, un increment de la velocitat de producció i una diferenciació més marcada entre ceràmiques d’ús quotidià i produccions de major qualitat o destinades a circuits d’intercanvi.
Paral·lelament, es documenta una millora notable dels coneixements tècnics, tant en la preparació de pastes com en el control de les atmosferes de cocció, la gestió de temperatures i l’ús de forns més eficients. Aquest perfeccionament tècnic, juntament amb la diversificació formal i funcional de les produccions, apunta a una organització productiva més articulada, en què la ceràmica deixa de ser una activitat subsidiària per integrar-se en sistemes econòmics i socials més complexos (Coll, 2000).
En aquest marc tan polièdric, comprendre fins a quin punt aquestes pràctiques terrissaires exigien habilitats específiques o decisions tècniques complexes és fonamental per interpretar la variabilitat observada als jaciments. La complexitat tècnica dels contextos terrissaires de l’Edat del Ferro ha pogut testar-se de manera pràctica a través de diversos estudis d’arqueologia experimental, especialment rellevants per a l’estudi de les etapes prehistòrica i protohistòrica (Padilla, 2023-2024). Aquestes aproximacions han permès reproduir processos de preparació de pastes, modelatge, assecat i cocció en condicions controlades, posant a prova hipòtesis sobre la gestió dels recursos, les temperatures assolibles, els temps de treball o les limitacions materials. Gràcies a això, és possible valorar amb més precisió quins aspectes del procés productiu requerien un coneixement especialitzat i quins podien integrar-se en dinàmiques domèstiques o comunitàries, reforçant així la idea d’un sistema productiu plural, flexible i adaptat a les realitats socials de cada comunitat.
La variabilitat regional és un altre tret fonamental. Les comunitats ibèriques, celtibèriques, vettones o lusitanes presenten diferències notables en quant a formes, decoracions, funcionalitats, etc., fet que reflecteix tradicions locals i maneres d’entendre la producció. Aquesta diversitat també es manifesta en la qualitat tècnica i en la distribució de les peces. Algunes comunitats desenvolupen repertoris ceràmics molt estandarditzats (per exemple l’àrea edetana i contestana), mentre que en altres predomina una producció més heterogènia, adaptada a necessitats domèstiques i rituals (per exemple l’àrea celtibèrica). En tots els casos, però, la ceràmica actua com un marc d’expressió comunitària, un espai on es projecten identitats, preferències estètiques i formes de relació amb el territori.
Com ja hem apuntat, les investigacions recents han subratllat que la indústria terrissaire peninsular no pot entendre’s sense considerar la seua dimensió social. La manera com s’organitzen les tasques, qui participa en cada fase i com es transmet el coneixement tècnic són aspectes que reflecteixen estructures de poder, rols de gènere i formes de cooperació pròpies de cada comunitat (Padilla 2018). Aquest enfocament ens permet veure la producció ceràmica no com un procés neutre, sinó com un espai on es construeixen i es reprodueixen relacions socials.
En síntesi, el panorama peninsular de l’Edat del Ferro mostra una producció ceràmica plural, descentralitzada i profundament social, on la tecnologia i la vida quotidiana es troben indissolublement entrellaçades. Aquest marc general ens prepara per analitzar, al següent apartat, un cas paradigmàtic que ha permès aprofundir en la dimensió social de la terrisseria antiga.
Las Cogotas: un cas paradigmàtic per entendre la dimensió social de la terrisseria ibèrica
El jaciment de Las Cogotas (Cardeñosa, Àvila) s’ha consolidat com un cas especialment útil per aproximar-se a la producció ceràmica des d’una perspectiva social. Sense ser l’únic centre terrissaire documentat per a l’Edat del Ferro, destaca perquè la combinació d’evidències materials, anàlisis tecnològiques i aproximacions etnoarqueològiques i experimentals ha permès avançar en la identificació d’aquells actors que sovint queden fora de les interpretacions tradicionals, així com explorar de manera més matisada les formes d’organització del treball. En aquest sentit, Las Cogotas constitueix un exemple paradigmàtic de com la incorporació d’una mirada simètrica 82 i centrada en l’agència pot enriquir l’estudi de la ceràmica protohistòrica i obrir vies per reconèixer la participació d’aquests agents habitualment invisibilitzats (Padilla 2011; Padilla 2017; Padilla 2018; Padilla i Chapón 2015, Padilla, 2023-204).
Una de les aportacions més destacades prové de l’estudi d’empremtes dactilars (arqueodactiloscopia) conservades en peces i fragments ceràmics, un dels rastres que permeten identificar qui participava en la producció. L’anàlisi comparativa de les seues dimensions ha revelat que moltes corresponen a infants i adolescents, fet que confirma la seua participació directa en fases de modelatge i manipulació de les peces (Padilla i Chapón 2015). Aquestes dades venen a qüestionar la imatge tradicional del productor adult i masculí i sintonitzen amb els ja presentats plantejaments teòrics que entenen la tecnologia com una pràctica social distribuïda entre diversos agents (Dobres 2000; Dobres i Robb 2000). A més de les empremtes, el conjunt ceràmic presenta peces defectuoses, formes irregulars i miniatures, interpretades com a resultats d’exercicis d’aprenentatge (Padilla i Chapón 2015). Els gruixos desiguals, simetries fallides o decoracions inacabades detectades a les peces reflecteixen mans inexpertes i processos d’assaig i error, coherents amb un aprenentatge basat en la pràctica quotidiana (Padilla, 2023-2024). Aquestes evidències indiquen que el taller funcionava com un espai on els més joves practicaven, imitaven i experimentaven sota la supervisió d’individus més experts, en un procés d’aprenentatge basat en la repetició i la transmissió corporal del saber fer (Calvo i García 2014; Gosselain 1998).
Els joguets i objectes miniaturitzats reforcen aquesta lectura: no són només elements lúdics, sinó espais on els infants experimenten amb la matèria i reprodueixen gestos tècnics que més tard aplicaran en tasques productives. Aquest patró coincideix amb observacions etnogràfiques que mostren com la ceràmica és sovint una activitat intergeneracional, amb una participació destacada de dones, joves i infants en tasques complementàries (González Urquijo et al. 2001; González Ruibal 2005).
Les dades tecnològiques (contretament l’anàlisi macroscòpica de pastes ceràmiques) mostren també una clara coexistència entre gestos experts (com la preparació acurada de les pastes o el control de la cocció) i accions pròpies de principiants, fet que reforça la idea d’un sistema productiu compartit per persones amb nivells d’habilitat molt diversos.
Un altre element clau ací és la interpretació de l’espai productiu. L’anomenada “casa del terrissaire” no s’entén com un taller especialitzat en sentit actual del terme, sinó com un espai domèstic ampliat, on conviuen activitats quotidianes i tasques artesanals. Aquesta proximitat entre producció i vida familiar reforça la idea que la ceràmica era una activitat comunitària, no un ofici exclusiu d’un mestre artesà, i sintonitza amb models que situen la producció artesanal dins de l’esfera domèstica i de la reproducció social (Padilla i Chapon, 2015).
Reinterpretant els esquemes: què canvia quan mirem la ceràmica amb ulls socials
Els paral·lels etnoarqueològics confirmen que la producció ceràmica tendeix a organitzar-se en unitats domèstiques, amb una distribució flexible de tasques i una transmissió del coneixement basada en la convivència i la repetició (Calvo et al. 2015), freqüentment associada a dinàmiques d’aprenentatge que s’inicien en edats molt primerenques i que es vehiculen a través de les relacions de parentiu, especialment femenines, on les habilitats tècniques es consoliden mitjançant la imitació quotidiana i la continuïtat generacional (Vidal i García 2009).
Quan integrem totes les dades referides (empremtes, defectes, miniatures, espais domèstics, paral·lels etnogràfics) el panorama productiu de l’Edat del Ferro s’intueix d’altra forma. La ceràmica deixa de ser el resultat inert d’un ofici individualitzat i passa a entendre’s com una activitat compartida, més complexa, i sostinguda per una pluralitat de cossos i experiències.
L’assumpció d’un productor adult i masculí, arrelada en tradicions androcèntriques de la disciplina, es mostra insuficient quan el registre material evidencia la intervenció d’infants, adolescents i dones en fases clau del procés. Les empremtes dactilars, els errors tècnics propis de mans inexpertes o la presència de miniatures no són anomalies: són indicadors d’un sistema productiu intergeneracional, on l’aprenentatge i la transmissió del coneixement es desenvolupen dins de l’esfera domèstica (Padilla i Chapón 2015; Calvo i García 2014).
De nou, els paral·lels etnoarqueològics reforcen aquesta lectura. En nombroses comunitats actuals o recents, la ceràmica és una activitat distribuïda entre diversos membres del grup, amb tasques diferenciades però complementàries, i amb un pes destacat de dones i joves en la preparació de materials, el manteniment dels espais i la manipulació de peces (González Urquijo et al. 2001; González Ruibal 2005).
Aquesta mirada també qüestiona la idea d’un taller com a espai especialitzat i separat de la vida comunitària. Les anteriors evidències apunten a espais híbrids, on conviuen activitats domèstiques i productives, i on el treball ceràmic s’integra en els ritmes de la casa i del grup. Això implica que la producció no es pot desvincular de les estructures de parentiu, de les jerarquies internes o dels processos d’enculturació que modelen els gestos tècnics i els rols socials. Ara bé, les implicacions d’aquesta imatge d’espais híbrids van més enllà de l’organització del treball. Ens obliguen a replantejar com llegim el registre ceràmic i què podem preguntar-li, i aquesta tasca enca hui està començant a desenvolupar-se.
A mode de conclusió direm que reinterpretar la ceràmica des d’aquesta òptica no ha de radicar en aquesta mena d’exercici teòric que hem vingut a presentar, sinó que ha de traduir-se en la capacitat d’obrir el registre material a altres preguntes que transformen la nostra lectura del passat. Quan (re)situem la tecnologia en el terreny de les relacions socials, es fa possible reconèixer la pluralitat d’agents que sostenien la producció, recuperar presències sovint invisibilitzades i/o silenciades i entendre que cada gest tècnic participa en la construcció d’identitats, en la negociació de rols i en la transmissió de valors socialment compartits. A la fi “les altres mans” deixen de ser un recurs al·legòric per a convertir-se en una invitació a repensar la producció ceràmica ibèrica, una manera d’obrir el registre material a la complexitat de les relacions que el fan possible, esdevinguent, així, una via privilegiada per aproximar-nos a les maneres de viure que definien les comunitats de l’Edat del Ferro.
Les figures 1, 3, 4, 5 i 6 han estat obtingudes de Wikimedia Commons i s’utilitzen conforme a les condicions de les seues llicències lliures (CC BY / CC BY-SA / Domini Públic).
Bibliografia
Bourdieu, P., 1977. Outline of a Theory of Practice . Cambridge: Cambridge University Press.
Calvo Trias, M.A. & García Rosselló, J., 2014. Acción técnica, interacción social y práctica cotidiana: Propuesta interpretativa de la tecnología. Trabajos de Prehistoria , 71(1), pp.7–22.
Calvo Trias, M., García Rosselló, J., Javaloyas, D. & Albero Santacreu, D., 2015. Playing with the mud? An ethnoarchaeological approach to children’s learning in Kusasi ceramic production. In: M.S. Romero, E. Alarcón García & G. Aranda Jiménez, eds. Children, spaces and identity. Childhood in the past . Monograph Series 4. Oxford: Oxbow Books, pp.88–104.
Castellano Castillo, J.J., Saez, A., Martínez Valle, A., Cuartero Monteagudo, F. & Hortelano Piqueras, L., 2001. Los hornos ibéricos de las Casillas del Cura (Venta del Moro, Valencia). In: A.J. Lorrio Alvarado, coord. Los íberos en la comarca de Requena-Utiel (Valencia) . Valencia: Universitat de València, pp.135–150.
Coll Conesa, J., 2000. Aspectos de tecnología de producción de la cerámica ibérica. Saguntum. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia-Extra , Extra 3, pp.191–207.
Dobres, M.A., 2000. Technology and social agency . Londres: Blackwell.
Dobres, M.A. & Robb, J.E., 2000. Agency in Archaeology . Londres: Routledge.
González Ruibal, A., 2005. Etnoarqueología de la cerámica en el oeste de Etiopía. Trabajos de Prehistoria , 62(2), pp.41–66.
González Urquijo, J.E., Zapata Peña, L., Ibáñez Estévez, J.J. & Peña Chocarro, L., 2001. Estudio etnoarqueológico sobre la cerámica Gzaua (Marruecos): Técnica y contexto social de un artesanado arcaico. Trabajos de Prehistoria , 58(1), pp.5–27.
Hernando, A., 2016. Sobre Identidad/Alteridad y el estudio del pasado. Una introducción. ArkeoGazte Aldizkaria , 6, pp.29–36.
Padilla Fernández, J.J., 2011. El alfar de Las Cogotas (Cardeñosa, Ávila): una mirada etnoarqueológica y experimental. Arqueología y Territorio , 8, pp.115–128.
Padilla Fernández, J.J., 2017. El artesanado alfarero en Iberia a finales de la Edad del Hierro y el inicio de la conquista romana: calidad vs. cantidad. Zephyrus , 80, pp.93–112.
Padilla Fernández, J.J., 2018. Identidades, cultura y materialidad cerámica: Las Cogotas y la Edad del Hierro en el Occidente de Iberia . Tesis doctoral, Universidad Complutense de Madrid.
Padilla Fernández, J.J., 2023–2024. Tecnologías cerámicas de la Edad del Hierro en Iberia: Reflexiones en torno a una serie de programas experimentales. ArkeoGazte: Revista de arqueología – Arkelogia aldizkaria , 13, pp.97–121.
Padilla Fernández, J.J. & Chapon, L., 2015. Gender and childhood in the II Iron Age: The pottery centre of Las Cogotas (Ávila, Spain). In: M. Sánchez Romero, E. Alarcón & G. Aranda, eds. Children, spaces and identity . Oxford & Philadelphia: Oxbow Books, pp.75–87.
Roux, V. & Corbetta, D., 1989. The potter’s wheel: Craft specialization and technical competence . New Delhi: Oxford & IBH Publishing.
Vidal, A., 2014. Cerámica y Sociedad. La producción alfarera neolítica en el sur de la Península Ibérica . Tesis doctoral inédita, Universidad Complutense de Madrid.
Vidal Piñeyro, A.S. & García Rosselló, J., 2010. “Dime cómo lo haces”: una visión etnoarqueológica de las estrategias de aprendizaje de alfarería tradicional. Arqueoweb: Revista sobre Arqueología en·Internet, 12(1).
