Entrevista feta per Joan Cebrian i Calvo
Amb motiu del norantè aniversari de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Ràfec dedica aquesta entrevista a una de les organitzacions polítiques més rellevants de la història contemporània de Catalunya. Nascut el juliol de 1936 sota la influència de l’estratègia del Front Popular impulsada per la Internacional Comunista, el PSUC constitueix un cas excepcional dins del moviment comunista internacional, ja que és un dels pocs casos en què la Internacional Comunista va reconèixer dues seccions nacionals dins d’un mateix Estat, el Partit Comunista d’Espanya i el PSUC. La seva trajectòria resulta igualment indispensable per comprendre l’evolució del comunisme català, la política dels Fronts Populars, les relacions entre Catalunya, la Internacional Comunista i la Unió Soviètica, així com el paper central que el partit exercí en la resistència antifranquista.
Per aprofundir en aquestes qüestions comptem amb Josep Puigsech Farràs, professor agregat del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, responsable de l’assignatura Comunisme. Història, Projectes i Variants d’un Model Revolucionari del Màster Universitari en Història Contemporània i un dels principals especialistes en la història del comunisme català, autor, entre altres obres, de Entre Franco y Stalin, La Revolució Russa i Catalunya, així com editor i un dels autors del recentment publicat El frentepopulismo comunista entre Europa y Sudamérica, 1934–1943. Una mirada transnacional.
Quan podem dir que realment es crea el PSUC? Habitualment es fixa el 23 de juliol de 1936 com la data de fundació, però alguns historiadors situen els seus orígens en moments diferents. Per què existeix aquest debat?
La primera originalitat del PSUC és que no hi ha una data concreta de naixement, la qual cosa és una mica sorprenent en un partit polític. El seu naixement té lloc en el marc de la derrota de la sublevació militar a Catalunya, l’inici de la Guerra Civil i la revolució que l’acompanya.
Tot plegat genera una certa confusió cronològica. El dia 20 i 21 de juliol el comitè d’enllaç ja aprova la fusió; el dia 21 es publica el primer número del diari Treball, tot i que encara no s’hi esmenta el nom del partit; el dia 22 es fa públic que el partit ha estat fundat; i el dia 23 és la data que habitualment s’ha acabat adoptant com a data oficial de naixement perquè es va establir el protocol d’unificació, però l’acta formal d’unificació no es signà fins el dia 24.
De fet, la placa commemorativa situada a la plaça del Pi de Barcelona fixa el 23 de juliol com la data fundacional, i aquesta és la que historiogràficament ha acabat imposant-se. Tanmateix, jo soc un ferm defensor del 24 de juliol. Hi ha un motiu molt clar: quan Joan Comorera es desplaça a Moscou el febrer de 1938 per presentar un informe davant la Internacional Comunista sobre la trajectòria del partit, ell mateix indica com a data de fundació del partit el 24 de juliol.
Malgrat això, la historiografia ha consolidat el 23 de juliol com la data fundacional. En qualsevol cas, el que és indiscutible és que el PSUC neix en un procés que s’estén entre el 20 i el 24 de juliol de 1936. Aquest és un aspecte fonamental, perquè posa de manifest que no es tracta d’un fet puntual, sinó d’un procés que ja venia gestant-se i que l’esclat de la Guerra Civil accelera.
Aquesta és, precisament, una de les primeres originalitats del PSUC. Al llarg de la seva història serà un partit profundament singular tant en l’àmbit català com en l’europeu i mundial, i aquesta mateixa ambigüitat sobre la data de la seva fundació ja n’és una mostra. Al capdavall, el partit neix en plena lluita contra un adversari que identifica clarament amb el feixisme. El PSUC és, per damunt de tot, un partit antifeixista, i el seu naixement només s’entén dins d’aquest context. La guerra accelera un procés que ja estava en marxa i converteix la lluita contra el feixisme en el seu principal element definidor.
A quines circumstàncies polítiques, socials i nacionals respon la fundació del PSUC?
El PSUC és el reflex del moviment antifeixista que es consolida a Europa, especialment a partir de 1933, amb l’ascens del nazisme a Alemanya. Des d’aquell moment es va estenent, no només dins del comunisme, sinó també en el socialisme, en el conjunt del moviment marxista i fins i tot en sectors del moviment llibertari, la convicció que cal articular una resposta unitària davant l’avenç del feixisme.
En el cas espanyol, aquesta dinàmica queda profundament marcada pels esdeveniments d’octubre de 1934. Aquells fets són interpretats per bona part de l’esquerra com una resposta a l’entrada de la CEDA al govern de la República. Tot i que la CEDA no era pròpiament un partit feixista, una part important de les organitzacions obreres perceben aquella incorporació com l’inici d’un procés de feixistització de l’Estat. La repressió posterior de la Revolució d’Octubre reforça encara més, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, la necessitat d’impulsar polítiques unitàries dins del marxisme.
Des d’aquesta perspectiva, el PSUC és sobretot fruit de la realitat política catalana. Respon a l’impacte dels fets d’octubre de 1934, a la voluntat de superar la fragmentació de l’espai marxista i a la necessitat de construir una alternativa capaç de disputar l’hegemonia obrera a la CNT.
No hem d’oblidar que el PSUC neix de la unificació de quatre organitzacions: el Partit Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya —filial catalana del Partit Comunista d’Espanya— i la Federació Catalana del PSOE. Dues eren organitzacions d’àmbit català i dues d’àmbit estatal, però totes quatre compartien la voluntat de reduir la dispersió del moviment marxista a Catalunya. Cal recordar també que, poc abans, ja s’havia creat el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), que també responia, des d’una altra perspectiva, a aquesta mateixa dinàmica de concentració de forces.
Un altre element fonamental és la voluntat de construir una alternativa a l’hegemonia de la CNT dins del moviment obrer català. Hi ha, per tant, un component clar de competència política dins del mateix espai obrer.
A tot això s’hi afegeix la qüestió nacional. El PSUC es defineix com un partit nacional català, defensor del dret d’autodeterminació de Catalunya, i pren com a referència la manera com la Unió Soviètica planteja la resolució de les qüestions nacionals. Aquest element també contribueix a explicar la seva singularitat respecte d’altres partits comunistes.
L’esclat de la Guerra Civil accelera definitivament aquest procés. La percepció que el conflicte ha estat provocat pel feixisme reforça totes les dinàmiques unitàries que ja s’havien anat desenvolupant prèviament. Ara bé, també hi intervé un factor internacional que no es pot oblidar: el VII Congrés de la Internacional Comunista.
El Partit Comunista de Catalunya, com a filial catalana del Partit Comunista d’Espanya, actua sota la influència de les directrius aprovades en aquell congrés. La Internacional Comunista veu amb bons ulls la fusió entre comunistes i els sectors més esquerrans del socialisme per crear un nou partit marxista i antifeixista. Al mateix temps, però, també aspira que els comunistes n’assumeixin la direcció política i puguin ampliar la seva base militant incorporant sectors procedents del socialisme.
Aquest objectiu també és present en el cas del PSUC. Des del mateix moment de la seva fundació, el partit es considera a si mateix adherit a la Internacional Comunista, encara que aquesta no el reconeixerà formalment com una de les seves seccions i mantindrà importants reticències respecte al nou partit, una qüestió que més endavant caldrà explicar.
En definitiva, el PSUC és el resultat de la confluència de diversos factors: la realitat social i nacional catalana, la situació política espanyola i una dinàmica internacional marcada tant per l’ascens del feixisme com per l’estratègia adoptada per la Internacional Comunista a partir de 1935.
Has esmentat el VII Congrés de la Internacional Comunista. Què representa aquest congrés? Què és la política del Front Popular i fins a quin punt podem afirmar que el PSUC n’és una conseqüència?
Per al PSUC, el VII Congrés de la Internacional Comunista és, sobretot, un referent. Representa el canvi d’estratègia impulsat per l’organització que aspirava a dirigir la revolució mundial. A partir d’aquell moment, els socialistes deixen de ser considerats «socialfeixistes» i passen a ser vistos com a possibles aliats, encara que les reticències cap al socialisme continuaran existint.
Al mateix temps, es considera necessari col·laborar amb els socialistes per frenar l’avenç del feixisme i, si és possible, promoure processos d’unificació que permetin al comunisme sortir de la situació de marginalitat política i social en què es trobava a la major part d’Europa i a nivell mundial. Es tracta, per tant, d’una estratègia amb una dimensió ideològica, però també organitzativa, ja que busca ampliar la base militant i incrementar la presència social i política dels partits comunistes.
La Internacional Comunista proposa la fusió entre els comunistes i els sectors més esquerrans del socialisme per crear un nou partit marxista i antifeixista que, idealment, hauria d’estar dirigit pels comunistes.
En l’àmbit de la política estatal, aquesta estratègia es concreta en la constitució dels fronts populars: grans coalicions electorals integrades per forces liberals d’esquerra, socialistes, comunistes i altres organitzacions obreres. Els comunistes hi participen electoralment, però, en principi, no han de formar part dels governs. L’objectiu fonamental és afavorir una aliança entre les democràcies liberals —especialment França i el Regne Unit— i la Unió Soviètica, capaç de dissuadir una eventual agressió de l’Alemanya nazi contra l’Estat soviètic.
Òbviament, aquesta estratègia està subordinada als interessos de la política exterior soviètica. Això no és estrany, perquè la Internacional Comunista depèn orgànicament, políticament i financerament de la Unió Soviètica. A més, a partir de 1935, Stalin exerceix un control directe sobre la Internacional Comunista, que durant els primers anys havia mantingut una autonomia relativa respecte de l’Estat soviètic.
Aquesta orientació coincideix amb la Política de Seguretat Col·lectiva impulsada per la Unió Soviètica des de començaments dels anys trenta, basada en la recerca d’una aliança entre Moscou, París i Londres per contenir l’expansió del feixisme.
Quines conseqüències té això? Que els partits comunistes passen a defensar la col·laboració amb els països liberals democràtics. La formulació teòrica de Gueorgui Dimitrov parteix de la idea que la burgesia ha abandonat la defensa de la democràcia liberal i ha optat per donar suport al feixisme per impedir una revolució social. Davant d’aquesta situació, els comunistes assumeixen provisionalment la defensa de la democràcia liberal, recolzats en les organitzacions obreres icamperoles, però busca la col·laboració amb els partits liberals progressistes.
Això no significa que el comunisme abandoni els seus objectius revolucionaris. El que fa és ajornar la revolució proletària. Si es produeix espontàniament una situació revolucionària, els comunistes hi donaran suport; però deixen de promoure activament la insurrecció i es comprometen a defensar el model parlamentari allà on existeixi, perquè la prioritat és impedir l’expansió del feixisme.
Es tracta, en definitiva, d’una política de consens que respon a una necessitat molt concreta: garantir la supervivència de la Unió Soviètica. En aquest sentit, els dirigents soviètics no s’equivocaven en el diagnòstic. Quan Alemanya envaeix la Unió Soviètica el juny de 1941, es confirma el risc que des de començaments de la dècada havien intentat evitar.
Més enllà de l’antifeixisme, els fronts populars compartien algun programa polític comú?
El seu objectiu principal era doble. D’una banda, frenar el feixisme; de l’altra, preservar i ampliar les reformes progressistes que ja s’haguessin desenvolupat dins dels Estats liberals.
Si observem la pràctica política del PSUC durant la Guerra Civil, veurem que el seu projecte és el d’una revolució popular. El PSUC és un partit revolucionari, però no defensa una revolució proletària com la que propugnen el POUM o la CNT-FAI. El seu model combina nacionalitzacions i col·lectivitzacions amb la defensa de la petita propietat privada.
Es tracta, doncs, d’un projecte que pretén aprofundir en les reformes socials i polítiques, consolidar el règim democràtic i avançar progressivament des de la democràcia política cap a una democràcia social que, en un futur, pugui desembocar en una societat socialista i, posteriorment, comunista.
El PSUC neix molt influït pel VII Congrés de la Internacional Comunista. Tanmateix, ben aviat manté relacions complexes tant amb el Partit Comunista d’Espanya com amb la mateixa Internacional Comunista. Per què es produeix aquesta situació? Com evoluciona la relació del PSUC amb el PCE i amb Moscou durant la Guerra Civil i en els anys posteriors?
L’estratègia del Front Popular presenta una certa paradoxa. La Internacional Comunista promou la creació d’un partit unificat del proletariat, fruit de la fusió entre comunistes i els sectors més esquerrans del socialisme, però quan aquest model es materialitza a Catalunya amb el naixement del PSUC, la reacció de la Internacional Comunista és, inicialment, de desconfiança.
Es podria dir que la Internacional Comunista combat el PSUC? En certa manera sí, encara que la realitat és més complexa. Quan el partit ja s’ha constituït i s’ha consolidat durant els primers dies de la Guerra Civil, ens trobem davant d’un fet consumat. Ja no és possible impedir-ne l’existència i, per tant, l’única opció és reaccionar davant aquesta nova realitat.
El principal problema és que el PSUC s’ha avançat al procés de fusió que el Partit Comunista d’Espanya intentava impulsar amb els sectors més esquerrans del socialisme espanyol, especialment amb l’entorn de Francisco Largo Caballero. Aquests contactes existien, però el PSOE mai no va mostrar una voluntat real de dissoldre’s dins d’un partit únic del proletariat. És comprensible: el PSOE havia estat històricament la principal organització del marxisme espanyol i no tenia cap incentiu per renunciar a aquesta posició.
A Catalunya, en canvi, la situació era diferent. Hi intervenia la qüestió nacional, existia una fragmentació molt més gran de l’espai marxista i, a més, l’hegemonia del moviment obrer corresponia a la CNT, no pas al socialisme. Tot això feia que la unificació tingués una lògica pròpia.
El problema no era tant l’estratègia aprovada pel VII Congrés de la Internacional Comunista com la manera com aquesta s’executava a Catalunya. El PSUC accelerava el procés i desbordava el marc estatal espanyol. Això generava diversos problemes per a la Internacional Comunista.
En primer lloc, es tractava d’un partit que escapava al seu control orgànic. Durant els primers mesos de la Guerra Civil, ni el Partit Comunista d’Espanya ni els delegats de la Internacional Comunista tenien una capacitat real d’intervenció sobre Catalunya. La guerra havia provocat una situació de gran autonomia política de fet dins de la zona republicana, i aquesta circumstància afavoria que el PSUC actués amb una notable independència.
A més, dins del mateix PSUC, el sector procedent del Partit Comunista de Catalunya era minoritari. El partit estava dominat, sobretot, pels antics dirigents de la Unió Socialista de Catalunya, cosa que reforçava encara més aquesta autonomia respecte del PCE.
Però hi havia encara un altre element. El PSUC no era un partit comunista ortodox. Era un partit unificat, integrat inicialment per comunistes i socialistes, cohesionats fonamentalment per l’antifeixisme i per la defensa de la qüestió nacional catalana. En aquest sentit, representava una experiència política diferent de la dels partits comunistes que s’havien constituït durant els anys vint.
Si es vol, el PSUC era una mena de segona generació de partits comunistes. No era, estrictament, un partit comunista, sinó un partit marxista unificat i que funcionava amb una autonomia molt superior -per no dir independència- a la que la Internacional Comunista considerava acceptable.
Aquesta situació generava un problema addicional. La Internacional Comunista ja reconeixia oficialment el Partit Comunista d’Espanya com la seva secció estatal. L’existència d’un altre partit que es reivindicava comunista, però que actuava independentment i aspirava a relacionar-se directament amb Moscou, plantejava una contradicció organitzativa difícil d’acceptar.
Per aquest motiu, els delegats de la Internacional Comunista destinats a Espanya reaccionen amb una gran preocupació. El seu objectiu serà doble: d’una banda, situar el PSUC sota la influència del PCE i de la mateixa Internacional Comunista; de l’altra, transformar progressivament el seu caràcter de partit unificat en el d’un partit comunista ortodox.
Entre juliol de 1936 i febrer de 1938, aquesta tensió serà constant. Només hi haurà una excepció destacada: el dirigent hongarès Ernö Gerö, delegat de la Internacional Comunista, que defensa el caràcter unificat del PSUC i la seva autonomia organitzativa. Es tracta, però, d’una posició clarament minoritària.
En canvi, el PSUC manté una relació molt més fluida amb el cònsol soviètic a Barcelona, Vladímir Antonov-Ovseenko, que actua com a un dels interlocutors de Moscou. Els seus informes solen ser favorables al partit, mentre que els elaborats pels delegats de la Internacional Comunista acostumen a ser molt més crítics, excepte en el cas de Gerö.
Com evoluciona aquesta relació amb la Internacional Comunista? Quan es produeix el procés de comunistització del PSUC i quin paper hi té Joan Comorera?
Al mateix temps que es desenvolupen aquestes tensions, el PSUC també adapta progressivament la seva actuació a la realitat de la guerra i a les relacions amb la Internacional Comunista. Hi ha un moment especialment significatiu: quan assumeix l’antitrotskisme com un dels seus principals elements ideològics. Aquesta evolució es tradueix, primer, en l’expulsió del POUM del Govern de la Generalitat el desembre de 1936 i, posteriorment, en el posicionament del PSUC durant els Fets de Maig de 1937 al costat del bloc que defensava l’estratègia del VII Congrés de la Internacional Comunista, enfront de la CNT-FAI i del POUM, partidaris de la revolució proletària.
El febrer de 1938 Joan Comorera és cridat a Moscou. Aquest viatge respon a l’aproximació progressiva entre el PSUC i la Internacional Comunista per les necessitats que imposà la guerra i pels contactes que s’havien anat potenciant entre ambdós arran de la consolidació i desenvolupament del PSUC a Catalunya, però també al pes que havia adquirit l’ajuda soviètica durant la Guerra Civil. Per a una part important de la societat catalana, el PSUC era percebut com el representant polític de la Unió Soviètica a Catalunya.
Al mateix temps, molts militants del PSUC veien la Unió Soviètica com el gran referent internacional. Aquest és també un dels motius pels quals el partit es considerava vinculat a la Internacional Comunista abans fins i tot de ser-ne reconegut oficialment. La Internacional Comunista representava un suport imprescindible tant des del punt de vista polític com financer i, sobretot, una garantia davant les pressions del Partit Comunista d’Espanya.
Cal tenir present, a més, que la Internacional Comunista era percebuda com una organització d’èxit. Havia estat capaç de sobreviure a la Guerra Civil russa, havia impulsat la creació de partits comunistes arreu del món i projectava una imatge de dinamisme que contrastava amb el descrèdit de la Segona Internacional després de la Primera Guerra Mundial. Tot això contribuïa a convertir-la en un referent per al PSUC.
Ara bé, el viatge de Comorera a Moscou marca també l’inici d’un procés de transformació del partit. Quan hi arriba, és plenament conscient que difícilment podrà evitar la comunistització del PSUC. Allò que sí intenta preservar és la seva autonomia organitzativa respecte del Partit Comunista d’Espanya.
Comorera, igual que bona part de la direcció del partit, defensa mantenir aquesta independència orgànica. La conversió del PSUC en un partit comunista és acceptada, en molts casos, com un mal menor. Alguns militants abandonaran l’organització perquè no comparteixen aquesta evolució, però la direcció considera que és el preu necessari per garantir-ne la supervivència.
Amb l’exili, aquest procés encara es fa més evident. El 24 de juny de 1939 el PSUC és reconegut oficialment com a secció nacional de la Internacional Comunista. Ara bé, aquest reconeixement és sobretot formal. En realitat, significa que la Internacional Comunista i el Partit Comunista d’Espanya ja disposen d’una capacitat efectiva d’influència sobre el partit. Integrar-lo dins l’estructura de la Internacional Comunista permet assegurar que el procés de comunistització continuarà i deixa oberta únicament la qüestió de fins a quin punt conservarà la seva autonomia respecte del PCE.
Aquest debat es resol definitivament l’any 1949. Amb la destitució de Joan Comorera de la secretaria general, el PSUC perd bona part de la seva independència orgànica i acaba convertint-se, de facto, en la filial catalana del Partit Comunista d’Espanya. Aquest canvi respon, fonamentalment, a la iniciativa del PCE, però també al suport d’una part de la direcció del mateix PSUC i a la influència exercida tant per la Internacional Comunista com, posteriorment, per l’Estat soviètic.
En aquest procés tampoc no s’ha d’oblidar el paper de les joventuts del partit, que contribueixen de manera decisiva a reforçar el control del PCE sobre el partit.
Generalment s’acostuma a contraposar el PSUC, que hauria renunciat a la revolució per prioritzar la victòria militar, amb el POUM i la CNT-FAI, que haurien continuat defensant la revolució proletària. Fins a quin punt aquesta interpretació és correcta? Quina relació va mantenir el PSUC amb aquests moviments i, en particular, amb el POUM i la figura d’Andreu Nin?
A nivell del POUM, aquest acabarà esdevenint el boc expiatori. És l’element que permet al PSUC aproximar-se a la Internacional Comunista, i el mateix partit assumeix l’antitrotskisme com un element necessari per reforçar la seva vinculació amb la Unió Soviètica i amb la Internacional Comunista.
També és cert que hi ha un sector del PSUC —procedent de l’antic Partit Comunista de Catalunya, la filial catalana del PCE— que ja havia interioritzat aquest antitrotskisme de manera natural. Amb el temps, aquesta posició s’estendrà a la resta del partit com a resultat d’una combinació de factors: una estratègia política deliberada, la pressió exercida pel Consolat Soviètic i pels representants de la Internacional Comunista, i també la voluntat del mateix PSUC.
Ara bé, també cal mirar l’altra cara de la moneda. Sovint la història és escrita pels qui acaben imposant el seu relat, però el POUM també considerava el PSUC el seu gran adversari dins de l’espai marxista català.
No hi ha cap dubte que el PSUC perseguia la liquidació política del POUM, encara que això no impliqués necessàriament l’eliminació física dels seus dirigents. Però també és cert que, si hagués tingut la força suficient, el POUM hauria intentat desplaçar el PSUC del mateix espai polític. Al capdavall, ambdós partits competien per l’hegemonia dins del marxisme català.
Inicialment, fins i tot, existeixen alguns intents d’aproximació. Si es consulten les pàgines de Treball, es pot observar una certa voluntat de trobar punts de contacte amb el POUM, igual que La Batalla també manifesta, en alguns moments, una actitud semblant. Aquest acostament, però, dura molt poc. Les diferències ideològiques i estratègiques són massa profundes.
El POUM defensa una revolució proletària, mentre que el PSUC aposta per una revolució popular. També discrepen sobre el model d’organització de la rereguarda i sobre l’estructura política que ha d’adoptar la República durant la guerra. A tot això s’hi afegeix la competència per l’hegemonia dins del moviment marxista català.
Quan el PSUC identifica definitivament el POUM com el principal exponent del trotskisme, reforça notablement la seva posició davant de Moscou. Aquesta identificació és assumida tant en l’àmbit extern com dins del mateix partit, i el PSUC participa activament en el procés que acabarà comportant l’expulsió del POUM del Govern de la Generalitat.
També considero que la CNT no va donar al POUM tot el suport que hauria pogut durant els Fets de Maig de 1937. Sovint només s’assenyala el gran derrotat, però el POUM tenia uns aliats teòrics —la CNT i la FAI— que tampoc no van fer tot el possible perquè el cop polític que va rebre fos menys sever.
Això no significa jutjar la CNT. La CNT també tenia les seves pròpies dinàmiques i prenia les decisions que considerava més convenients. Però és important entendre que tots els actors implicats estaven jugant les seves pròpies cartes.
Pel que fa a l’assassinat d’Andreu Nin, es tracta d’un episodi absolutament lamentable. Formalment, i segons la documentació de què disposem, no es pot atribuir una participació directa del PSUC en la seva execució. L’operació s’emmarca en l’actuació dels serveis d’intel·ligència soviètics, que operaven a la zona republicana a través de les seves xarxes diplomàtiques, també presents a Barcelona.
Qui en va assumir principalment el cost polític va ser el Partit Comunista d’Espanya, en tant que formava part del govern de la República. El PSUC també participava en el Govern de la Generalitat, principalment a través de la UGT, però l’efecte polític d’aquests fets és clar: el POUM passa a ser perseguit i el PSUC es converteix en el principal beneficiari de la desaparició del seu gran competidor dins de l’espai marxista català.
Per tant, l’antitrotskisme és un element que acaba formant part de la identitat política del PSUC. És el resultat d’una combinació entre conviccions pròpies, interessos estratègics i influències externes. Això no eximeix el partit de la responsabilitat que li correspon en aquell procés.
Pel que fa a la revolució, considero que existeix una simplificació excessiva quan s’afirma que el PSUC va abandonar qualsevol projecte revolucionari. El PSUC és un partit revolucionari; allò que no defensa és una revolució proletària immediata. Aquesta tampoc no és la posició del Partit Comunista Francès, del Partit Comunista Britànic ni de cap dels partits comunistes que adopten la línia del VII Congrés de la Internacional Comunista.
També és important recordar que aquesta orientació no respon únicament a una imposició de Moscou. A diversos països —com Espanya, França, Àustria o el Brasil, i fins i tot en determinades regions d’Alemanya— ja existien moviments de base que reclamaven una aliança entre socialistes i comunistes per frenar l’ascens del feixisme. Aquestes iniciatives també contribueixen a explicar l’estratègia adoptada per la Internacional Comunista.
El PSUC, encara que no fos formalment membre de la Internacional Comunista durant els primers anys de la Guerra Civil, assumeix plenament la lògica frontpopulista del VII Congrés. Es pot discutir la intensitat del seu projecte revolucionari, però és indiscutible que no propugna una revolució de tipus insurreccional com la d’Octubre de 1917. Aquesta opció queda ajornada a un horitzó més llunyà. El PSUC defensa una revolució popular. I aquesta diferència és fonamental.
Quin paper va tenir la qüestió nacional dins del PSUC? En què es diferenciava d’altres partits comunistes de l’Estat i fins a quin punt aquesta especificitat va generar tensions amb el PCE?
La qüestió nacional és un dels elements fonamentals per entendre el PSUC. Sense aquest factor, probablement el partit no hauria existit tal com el coneixem.
Des del primer moment, el PSUC es defineix com un partit nacional català. Això no significa que sigui un partit nacionalista en el sentit convencional del terme, sinó que assumeix que Catalunya constitueix una realitat nacional diferenciada i que, per tant, necessita una organització política pròpia dins del moviment comunista.
Aquesta posició no és incompatible amb la doctrina de la Internacional Comunista. Al contrari, la teoria leninista sobre les nacionalitats reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles i admet que, en determinades circumstàncies, puguin existir partits comunistes diferenciats si això respon a una realitat nacional específica.
Ara bé, la pràctica política és més complexa que la teoria. El Partit Comunista d’Espanya tendeix a entendre’s com el partit comunista de tot l’Estat i, per tant, considera que el PSUC hauria d’actuar subordinat a la seva direcció.
Aquí apareix una tensió permanent. El PSUC defensa que la seva autonomia no és incompatible amb la pertinença al moviment comunista internacional. Comorera insisteix reiteradament que Catalunya presenta unes característiques polítiques, socials i nacionals que justifiquen l’existència d’un partit propi.
Aquest plantejament genera recels dins del PCE. No tant perquè es negui l’existència de la realitat catalana, sinó perquè s’interpreta que aquesta autonomia pot dificultar la cohesió del conjunt del moviment comunista espanyol.
Per això, bona part dels conflictes entre el PSUC i el PCE no responen únicament a diferències ideològiques. També hi ha una disputa sobre l’organització del partit i sobre qui ha d’exercir la direcció política.
Comorera intenta mantenir un equilibri molt difícil. D’una banda, defensa la fidelitat a la Unió Soviètica i a la Internacional Comunista. De l’altra, procura preservar el caràcter nacional del PSUC i la seva autonomia organitzativa.
Aquest equilibri acaba essent molt complicat de sostenir, especialment després de la derrota republicana. A l’exili, la dependència política, econòmica i organitzativa respecte del PCE augmenta considerablement, i això limita cada vegada més la capacitat del PSUC per mantenir una línia pròpia.
La destitució de Comorera l’any 1949 representa, en aquest sentit, un punt d’inflexió. No és únicament la caiguda d’un dirigent. Simbolitza també el final d’un determinat model de partit comunista català que havia intentat combinar la disciplina internacional amb una autonomia política i nacional significativa.
A partir d’aquell moment, el marge d’actuació del PSUC queda totalment subordinat al Partit Comunista d’Espanya, encara que continuï conservant formalment la seva personalitat diferenciada.
Joan Comorera és, probablement, una de les figures més determinants en la història del PSUC. Quina influència va exercir en la configuració del partit? Quin era el seu pensament polític i quin paper hi ocupaven la qüestió nacional i la defensa de l’autonomia del PSUC?
Comorera no és el PSUC, però una part molt important del PSUC porta la seva empremta. És una figura clau, juntament amb Rafael Vidiella, en el procés d’unificació que dona lloc al partit.
Cal tenir present que aquest procés té el gruix més destacat de quadres i militants des del socialisme i no pas des del comunisme. El Partit Comunista de Catalunya mantenia un projecte plenament integrat dins de l’espai polític de la República espanyola, mentre que el Partit Català Proletari, separatista, tenia un pes molt reduït. En conseqüència, el PSUC neix essencialment com un partit dominat pels corrents socialistes.
Aquest és, precisament, un dels aspectes que més incomoda la Internacional Comunista. Comorera es converteix en el principal representant d’aquesta tradició socialista dins del nou partit.
Ara bé, també convé fugir d’una lectura excessivament rígida dels itineraris polítics dels dirigents d’aquella generació. Sovint recordem Andreu Nin com el dirigent del POUM dels anys trenta, però abans havia estat socialista, després anarquista i, finalment, comunista, fins a acabar representant una forma de comunisme heterodox.
Aquest tipus d’evolució és habitual dins del moviment obrer català. L’impacte de la Revolució Russa de 1917 transforma profundament els itineraris personals de molts militants. Per això cal relativitzar la idea d’una suposada puresa ideològica. Tots aquests dirigents comparteixen un mateix univers polític: el moviment obrer català, que continua essent un espai minoritari dins de la societat catalana.
En el cas de Comorera, el seu origen socialista deixa una empremta molt profunda. És un defensor convençut d’un partit de caràcter nacional català i és també qui encapçala, especialment a partir del febrer de 1938, la defensa de la independència orgànica del PSUC respecte del Partit Comunista d’Espanya.
Això no significa que controlés totes les estructures del partit. Hi ha una altra figura fonamental, sovint menys coneguda: Miquel Valdés, secretari d’Organització i procedent del Partit Comunista de Catalunya. El control de l’organització interna restava, en gran mesura, en mans d’un dirigent alineat amb el PCE, i aquest és un element molt important per entendre els equilibris interns del PSUC.
Comorera, en canvi, representa sobretot la projecció pública del partit. Ja havia ocupat responsabilitats dins de la Generalitat abans del juliol de 1936, gaudia d’un notable prestigi dins del marxisme català i procedia de la principal organització que havia fet possible el naixement del PSUC.
No és casual, tampoc, que el partit s’anomeni Partit Socialista Unificat de Catalunya. La paraula «comunista» no apareix en la seva denominació. El terme «socialista» expressa la voluntat de construir un espai ampli, capaç d’integrar tradicions diverses dins d’un mateix projecte polític.
Pel que fa al seu perfil intel·lectual, considero que el bagatge de Comorera és important, però diferent del d’Andreu Nin. Nin és un intel·lectual excepcional, molt superior des del punt de vista teòric. Comorera destaca, sobretot, per la seva capacitat de gestió política i pel seu pragmatisme.
Això es posa de manifest durant la seva etapa com a conseller de Proveïments entre finals de 1936 i la primavera de 1937, quan gestiona amb eficàcia els primers problemes d’abastiment derivats de la guerra.
També ho demostra durant el viatge a Moscou de febrer de 1938. En un context marcat pels processos de Moscou, aconsegueix preservar la supervivència del partit. La contrapartida és l’acceptació del procés de comunistització del PSUC, però, al mateix temps, manté la seva independència respecte del PCE i obté el reconeixement del partit com a secció nacional de la Internacional Comunista, un fet absolutament excepcional en la història d’aquesta organització.
Per tot això, considero que les seves principals qualitats són el pragmatisme i la capacitat negociadora. El seu bagatge intel·lectual no arriba al nivell d’Andreu Nin, però les seves habilitats polítiques resulten determinants per garantir la continuïtat del PSUC en un moment extraordinàriament complex.
En definitiva, la comparació entre Nin i Comorera posa de manifest la riquesa i la pluralitat del marxisme català d’aquells anys.
Després de la Guerra Civil, el PSUC no només sobreviu, sinó que acaba convertint-se en el principal partit de l’antifranquisme a Catalunya. Com s’explica aquesta evolució?
Hi ha un primer matís important. El PSUC es constitueix formalment durant els primers dies de la Guerra Civil, però el seu procés de formació és anterior. És un procés de llarg recorregut que arrenca, sobretot, arran dels fets d’octubre de 1934 i que pren força al llarg de 1935.
L’esclat de la guerra no crea el partit, sinó que n’accelera la materialització.
Durant la Guerra Civil, el PSUC experimenta un creixement extraordinari. Arriba a tenir prop de 70.000 militants, forma part del Govern de la Generalitat des del setembre de 1936 i aconsegueix una influència molt notable dins la societat catalana.
Això s’explica, en bona part, pel seu model de revolució popular. És una proposta transversal, capaç d’integrar obrers, camperols, petits propietaris i sectors de la petita burgesia. Aquesta amplitud social li proporciona una base militant molt més extensa que la d’altres organitzacions.
A més, desenvolupa una gestió de la rereguarda que, al meu entendre, és sòlida. Defensa transformacions profundes, però sense apostar per una revolució proletària immediata. Aquesta combinació de reformes socials, estabilitat institucional i defensa de l’esforç de guerra resulta atractiva per a una part important de la població.
També hi contribueixen altres factors, com la defensa de la qüestió nacional catalana i la identificació del PSUC, als ulls de molts catalans, amb el principal referent internacional del moviment antifeixista, la Unió Soviètica.
Quan acaba la guerra, la prioritat absoluta és la supervivència. Aquesta depèn del suport econòmic, polític i material que proporcionen la Internacional Comunista i, posteriorment, la Unió Soviètica, així com de l’ajuda dels partits comunistes, especialment el francès, i de les xarxes d’exili establertes tant a Europa com a l’Amèrica Llatina.
Tanmateix, hi ha un altre element decisiu. El PSUC és capaç de superar políticament la derrota de 1939. Després de 1945 assumeix que el franquisme no caurà i adapta la seva estratègia a una lluita de llarg recorregut.
Aquesta nova orientació es concreta en la construcció d’una organització clandestina molt eficaç: una xarxa de cèl·lules, una estructura de propaganda, mecanismes d’infiltració dins de les institucions del règim i una sòlida articulació de l’exili, especialment a França i a Mèxic.
En el context de la Guerra Freda, aquest suport internacional adquireix encara més importància. El fet de tenir la Unió Soviètica com a principal referent facilita la consolidació del partit d’una manera que altres forces polítiques no poden igualar.
A tot això s’hi afegeix el capital simbòlic de l’antifeixisme. El PSUC sap identificar-se amb la memòria de la resistència contra el feixisme europeu i amb el paper decisiu que la Unió Soviètica i els partits comunistes havien tingut en la derrota de l’Alemanya nazi. Aquest llegat esdevé un dels principals actius polítics del partit durant el franquisme.
Finalment, també cal tenir en compte el relleu generacional. Les generacions que converteixen el PSUC en el gran partit de l’antifranquisme ja no són les mateixes que havien protagonitzat la Guerra Civil. Molts dels seus militants són joves que no l’han viscuda o que només en conserven un record molt llunyà. El partit és capaç d’incorporar aquesta nova militància gràcies a la seva estructura clandestina i al seu treball continuat d’organització i propaganda.
En conjunt, la combinació d’una base social àmplia, una organització clandestina eficaç, el suport internacional i la capacitat d’adaptar la seva estratègia a les noves circumstàncies explica que el PSUC acabés esdevenint la principal força de l’antifranquisme a Catalunya.
