Miquel Hernández Vallès
Resum Aquest article analitza la immigració com un element estructural en la formació i transformació de la societat catalana contemporània. A partir del cas de Barcelona, el text defensa que les grans onades migratòries no poden entendre’s com un fenomen extern o excepcional, sinó com una condició necessària del desenvolupament capitalista, de la urbanització i de la configuració de la classe treballadora catalana. L’article ressegueix tres grans etapes —la industrialització de finals del segle XIX i inicis del XX, el desarrollismo franquista dels anys seixanta i la globalització terciaritzada des dels anys vuitanta i noranta— per mostrar com cada moment històric ha produït noves formes d’absorció de mà d’obra i noves figures d’alteritat. Finalment, el text assenyala que la categoria d’“immigrant” és una construcció política travessada per la contradicció entre la necessitat econòmica de nova població treballadora i la seva estigmatització social, racial i nacional.
Paraules clau: immigració; classe treballadora; Barcelona; capitalisme urbà; Catalunya.
Abstract This article analyses migration as a structural element in the formation and transformation of contemporary Catalan society. Focusing on the case of Barcelona, it argues that major migratory waves should not be understood as external or exceptional phenomena, but as a necessary condition for capitalist development, urbanisation and the formation of the Catalan working class. The article traces three major stages —industrialisation from the late nineteenth to the early twentieth century, Francoist developmentalism in the 1960s, and the tertiary economy shaped by globalisation from the 1980s and 1990s onwards— in order to show how each historical moment produced new forms of labour absorption and new figures of otherness. Finally, it argues that the category of the “immigrant” is a political construction shaped by the contradiction between the economic need for new working populations and their social, racial and national stigmatisation.
Keywords: migration; working class; Barcelona; urban capitalism; Catalonia.
Introducció
“Els immigrants fan feines dures que els catalans no farien” És una frase que ressona amb força en l’actualitat, pronunciada per persones de diferent signe polític. Podria estar extreta d’un estudi recent sobre l’evolució dels discursos reaccionaris, però no. És una cita recollida per Paco Candel en el context de l’onada migratòria dels anys seixanta a Catalunya (Candel, 2010, pàg. 182 i 296).
La figura de l’immigrant és clau per entendre l’evolució de les societats occidentals des de l’inici de la industrialització. En temps de crisi com l’actual, els discursos racistes no només reapareixen: es reformulen. Aquests relats, però, no sorgeixen del no-res. Les nostres societats s’han construït sobre una frontera clara: la que separa la comunitat nacional, fonamentada en la figura del ciutadà, d’aquell altre convertit en estrany permanent, en bàrbar contemporani. Nous perfils que tornen a ser etiquetats com a immigrants.
Els orígens d’aquesta alteritat no s’han de cercar en la figura mateixa de l’immigrant. La causa és la tensió que es genera entre, d’una banda, una societat que necessita absorbir nova població per a continuar desenvolupant-se econòmicament i, d’altra banda, la competència que aquesta arribada accentua entre la classe treballadora. Aquesta reforça divisions internes que alhora són funcionals per assegurar el domini de la classe burgesa sobre els nouvinguts.
En aquest article centrem l’atenció en el cas de Barcelona per a explicar com ha operat aquesta tensió. És un model exemplar de com les grans ciutats occidentals, centres del poder de la burgesia, han basat el seu desenvolupament en l’absorció permanent de nous contingents de classe treballadora de zones perifèriques. Seguint l’aportació d’autors com Prigogine i Stengers, les ciutats poden veure’s com a organismes vius que es “nodreixen de la matèria i energia que els arriba del món exterior” (Delgado, 1997, pàg. 2).
Les ciutats capitalistes generen immigració
Immigrant i ciutat esdevenen així dos conceptes indestriables. Ara bé, com s’ha produït aquesta vinculació? Per respondre la pregunta cal analitzar la gran transformació social que han patit les societats occidentals des de les revolucions burgeses. Hi ha una tendència general que engloba tots els estats industrialitzats: un procés de formació de grans ciutats que es disgrega en tres etapes (Colectivo Ioé, 1999).
A la primera, la industrialització que pren el vol al segle XIX a Londres i s’estén arreu suposa un creixement urbà sense precedents. Milers de persones abandonen el camp i es traslladen a les ciutats per a cobrir la forta demanda de la indústria en creixement: així neix el proletariat modern. Aquest moviment massiu no només desborda les formes socials feudals, sinó que també canvia l’urbanisme. La ciutat surt dels límits medievals i comença la urbanització de nous barris al voltant de les manufactures.
Aquest model es va implementant fins a l’inici de la segona etapa, que comença, per regla general, a partir de la Segona Guerra Mundial i dura fins als anys setanta. És el moment d’auge del model de producció fordista. Amb una gran fragmentació del procés productiu i la necessitat d’una classe treballadora més extensa que permeti la producció en massa, les grans indústries absorbeixen grans contingents de mà d’obra poc qualificada. La població es desplaçarà des de les zones més rurals del país o, fins i tot, des de les colònies i construirà els barris perifèrics de les grans ciutats. És una immigració que sostindrà l’època de major benestar econòmic a Occident.
Mentrestant, una secció de la classe treballadora local ascendirà a una posició social més acomodada. Gràcies a la gran conflictivitat social i àmplies taxes de beneficis, accedirà a llocs de feina amb sous elevats i un estat del benestar que cobrirà part de la seva reproducció. Les tendències xenòfobes existeixen, però són temperades per l’eufòria de la societat de consum i el creixement econòmic. Fins i tot part de la migració accedeix a engreixar les files d’aquesta creixent classe mitjana.
La tercera etapa s’inicia amb la globalització. El moment d’auge de l’economia occidental arriba al seu límit i es necessiten una sèrie de reconversions. Una de les més destacades és la terciarització de l’economia, provocada per la deslocalització de les indústries a països amb una legislació laboral més permissiva i una mà d’obra més barata. Aquest procés transforma el model econòmic: els sectors productius perden protagonisme i guanya pes l’economia financera, sostinguda sobre la producció global.
Aquesta transformació modifica el paper de la immigració: passa de combustible per a alimentar les noves indústries en creixement a sostenir la constel·lació de serveis en treballs poc qualificats. És també la mà d’obra de les empreses logístiques, de les indústries que externalitzen parts del procés productiu o qui du a terme tasques reproductives, també externalitzades. És en aquest període actual, en un moment de crisi estructural, en què la immigració té dificultats per “integrar-se” en una classe mitjana que també està en descomposició.
El model català
Al llarg d’aquests tres períodes, la societat catalana ha estat un exemple privilegiat d’aquest model. Tant és així que podem afirmar que el naixement i evolució de la classe treballadora catalana no s’entén sense l’absorció de diferents onades d’immigració. Per sostenir-la, cal consultar els estudis de la demògrafa Anna Cabré a finals dels vuitanta, en què analitza les característiques del sistema català de reproducció.
Cabré sosté que la societat catalana presenta, de forma primerenca, el que posteriorment serà anomenat sistema complex de reproducció. Aquest, àmpliament estès en l’actualitat, és el que tenen les societats que creixen tant per la reproducció biològica com per l’arribada contínua d’immigració (Domingo, 2015, pàg. 45). Parlem d’un desenvolupament primerenc perquè, mentre que a la majoria dels països no trobem un esquema complex fins ben entrat el segle XX, a Catalunya ja se segueix des de fa més de cent cinquanta anys.
Aquest fet vincula l’evolució de la societat catalana als esquemes de les societats eminentment urbanes, el que indica la importància de Barcelona com a capital i pol d’influència cap a la resta del país (Cabré, 2007, pàg. 4).
Com veurem al llarg del text, la capital catalana anticipa les transformacions de la població que afectaran la resta del país en les diferents onades d’immigració, esdevenint així la porta d’entrada per a una població que progressivament es dispersarà per la resta de municipis. De fet, des dels anys seixanta no tindrà cap sentit analitzar l’evolució de la població urbana únicament des de l’òrbita de la ciutat de Barcelona. Caldrà situar un marc més ampli, incloent-hi primer l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona i, en segon lloc, la resta de Catalunya.
El sistema català de reproducció explica, per tant, com evoluciona una societat eminentment urbana, amb l’arribada de població migrant com a factor clau per al creixement econòmic. Cabré demostra també que la societat catalana no necessita l’arribada de població per a evitar un decreixement, ja que amb el creixement natural hauria mantingut uns números similars al llarg del segle XX (Cabré, 2007, pàg. 6).
Com a resultat, Catalunya ha duplicat la seva població cada setanta-un anys de mitjana des del segle XVIII (Cabré, 2007, pàg. 2). Així i tot, aquest creixement no sempre ha estat associat a l’arribada de nova població. L’onada d’immigració més rellevant abans del segle XIX va ser protagonitzada per la població francesa durant els segles XVI i XVII. Aquesta immigració va contribuir més a frenar la decadència que les fams i epidèmies havien provocat que no pas a iniciar un creixement substancial (Cabré, 2007, pàg. 3).
De fet, entre inicis del segle XVIII i el 1860, el creixement demogràfic va ser conseqüència principalment del creixement natural, és a dir, d’una taxa de fecunditat més alta que la de mortalitat. És al 1860 quan la societat catalana entra plenament en un esquema modern. La fecunditat va disminuir i la immigració es va convertir en el principal motor del creixement demogràfic a Catalunya (Cabré, 2007, pàg. 3).
Per aquest motiu, a partir de finals del segle XIX, la societat catalana experimentarà un creixement exponencial vinculat al desenvolupament del capitalisme i a les diverses fases que constitueixen el procés d’urbanització d’Occident. Així, en paral·lel a les tres fases d’evolució de les ciutats europees, podem situar tres grans onades o etapes d’arribada de població a Barcelona.
Les tres onades migratòries que han conformat la classe treballadora catalana
La primera etapa s’estén des de la segona meitat del segle XIX fins als anys trenta del segle XX. Les necessitats de la ciutat industrial provocaran l’esfondrament de les muralles i la construcció de l’Eixample i això permet la primera gran expansió urbana de la ciutat. La població passarà dels 600.000 habitants del 1900 a superar el milió d’habitants l’any 1930 (Vilar, 1987, pàgs. 282-3). Un creixement que engrossirà les files del proletariat català, ja que un terç de la població industrial de Catalunya l’any 1930 serà resultat de la immigració dels deu anys anteriors (Vilar, 1987, pàg. 286) i que, no només afectarà la capital, sinó que també permetrà l’expansió d’una sèrie de nuclis al voltant, creant així una extensa àrea industrial. Per aquest motiu, mentre que a principis del període Lleida era la segona ciutat del país, l’any 1930 serà superada per Sabadell, Badalona i Terrassa.
L’economia catalana del tombant de segle es trobava en plena reestructuració. La febre de l’or, impulsada per l’expansió desordenada dels negocis del vi i del tèxtil, va donar pas a una crisi de sobreproducció en temps de la fil·loxera. El mercat de les colònies va atenuar temporalment la crisi, però la seva pèrdua deixà al descobert la delicada situació (Sobrequés, 1997, pàg. 515). La fi de la Primera Guerra Mundial, que havia revifat les taxes de guany de la burgesia catalana, va marcar la crisi definitiva d’un tèxtil català que, tot i això, encara era punter a l’estat (Sobrequés, 1997, pàg. 518). En aquesta situació, noves indústries van ocupar l’espai, el què permet una diversificació del sector industrial català. Les hidroelèctriques (com en el cas de la Canadenca), les químiques (que fonamentaran la producció d’un ciment clau per al sector immobiliari) o la metal·lúrgica són els nous sectors en expansió.
Aquestes indústries, juntament amb la política d’obres públiques desenvolupada durant la dictadura de Primo de Rivera, seran les principals causes de la creixent demanda de mà d’obra importada. Durant el segle XIX, la demanda es va cobrir amb l’èxode rural català, en un camp que no es recupera del tot des de la fil·loxera. A inicis del XX, però, l’absorció de població comença a superar els límits de Catalunya. L’any 1930, el grup majoritari serà el valencià, amb un 8,74% de la població. El sector aragonès el seguirà de prop, mentre que les comunitats murciana i andalusa començaran a augmentar de manera significativa (Pitarch, 2018, pàg. 269).
La segona etapa es caracteritza pel desarrollismo i el boom urbanístic de l’època franquista durant els anys seixanta. En aquesta etapa, Catalunya es converteix en el principal destí de més de 670.000 persones procedents de la resta de l’estat, principalment d’Andalusia (d’on procedeixen més de 400.000 persones) i d’Extremadura. Aquest moviment migratori i el desenvolupament urbanístic que l’acompanya representen el creixement més gran que s’ha produït mai a Barcelona, amb la construcció dels barris perifèrics com a tret més destacat.
A finals dels anys cinquanta, el règim franquista posa en marxa el Pla d’Estabilització, liberalitzant part de l’economia. Aquests canvis, en un context de creixement econòmic generalitzat a Occident, inicien la segona revolució industrial a l’Estat. Com havia succeït amb la primera, Barcelona es converteix en un dels principals centres de desenvolupament i producció industrial del país. Les polítiques del desarrollismo impulsen un augment de les inversions en transport i infraestructures destinades al naixent turisme, així com un desenvolupament més elevat de les indústries d’inicis de segle, com la metal·lúrgia i la química, i d’un destacat sector automobilístic, amb la implantació de la fàbrica SEAT (Miret, 2001). L’impacte d’aquestes migracions és molt elevat, ja que Barcelona passa dels poc més d’un milió d’habitants l’any 1940 al més d’un milió set-cents mil el 1975, esdevenint una de les ciutats més densament poblades del món.
La gran rellevància del quinquenni 1964-1968, l’època de màxima arribada de població, ha eclipsat l’existència de migracions anteriors. A l’hora de descriure aquesta onada, sovint se situen els anys cinquanta com el moment d’inici de les migracions del sud de l’estat cap a Catalunya. Tot i això, ja a inicis de segle hi havia sectors del proletariat català que provenien d’Andalusia, com vèiem a l’etapa anterior. A més, considerar els cinquanta com a punt d’inici implica suposar una paralització de quasi vint anys del procés d’absorció de població des de la Guerra Civil. Per superar aquesta visió, cal ampliar la perspectiva sobre les causes de l’emigració. En aquest sentit, els treballs de Martí Marín permeten introduir el concepte de “dret de fuga” (Marín, 2006, pàg. 142). Aquest concepte descriu l’acció d’aquelles persones que no només emigraven perquè hi havia un territori que demandava la seva força de treball, sinó que ho feien en cerca de l’anonimat de la gran ciutat. Un anonimat que permetia allunyar-se de l’opressió que el nou règim va establir a estructures socials més rígides com són les rurals.
Trobem, doncs, una revifada progressiva de la immigració que culmina en l’excepcionalitat dels anys seixanta, per topar posteriorment amb la crisi internacional dels setanta. Entre 1976 i 1985, es donarà un procés de reconversió productiva alineat amb les tendències globals. El tancament de les grans indústries i la terciarització de l’economia catalana, amb un fort predomini del turisme i d’un sector immobiliari cada vegada més financeritzat, mostren el camí. En aquest context, la creixent pèrdua de població de Barcelona, amb una tendència a l’expansió cap a les perifèries encara industrials de l’Àrea Metropolitana, marquen l’inici de la tercera etapa.
Fins a la dècada dels vuitanta, el volum de població internacional a Catalunya era escàs, limitat a petites comunitats de països europeus i d’alguns països llatinoamericans. La crisi dels setanta, però, va frenar l’absorció de migrants, principalment nord-africans, per part dels països d’Europa central. A partir dels anys vuitanta, l’Estat comença a considerar-se un país d’immigració, trencant amb la dinàmica històrica com a país d’emigració (Domingo, 2015, pàg. 51).
L’entrada dels noranta implica noves demandes de població per part del mercat català. Aquesta exigència prové d’un model productiu basat en treballs de baix valor afegit i alt nombre de llocs de treball (com és el cas de l’hostaleria, la logística, la construcció o l’agricultura), però també d’un canvi en la composició de classes a Catalunya. La generalització d’una classe mitjana durant l’etapa anterior contrasta amb el desmantellament de l’estat del benestar en aquest període. Aquest context facilita l’externalització a un nou proletariat internacional de part de la tasca reproductiva (Domingo, 2025).
El creixement provocat per aquesta demanda és evident i, com a conseqüència, la classe treballadora a Catalunya ha experimentat una nova transformació equiparable a la de les onades anteriors. Abans dels noranta, menys del 2% de la població era internacional. Pe contra, l’any 2024 aquesta xifra assoleix el 23,8% (Domingo, 2025). El mercat no només absorbeix aquestes xifres, sinó que filtra l’origen de la migració. En aquest sentit, podem establir que el caràcter terciari de l’economia de Barcelona explica la presència més elevada d’unes nacionalitats per sobre d’altres. Ho veiem en la sobrerepresentació de població d’origen asiàtic i llatinoamericà de la capital, mentre que les nacionalitats africanes són més presents a la resta de Catalunya, on la demanda de mà d’obra està més vinculada a la indústria i a la feina agrícola (Bayona, 2006, pàg. 127).
Nous reptes, velles preguntes
Si fem una retrospectiva de les fases que hem revisat en aquest article, veiem que Catalunya ha estat històricament una terra d’acollida de nous contingents de població, que han anat engreixant les files de la classe treballadora. Ho ha fet en sintonia amb el desenvolupament del capitalisme occidental, essent Barcelona un bon exemple del model de ciutat burgesa contemporània.
Les diferents onades formen un fil continu que marca la composició de la societat catalana. Avui dia, tres de cada quatre catalans són producte directe o indirecte de les migracions dels segles XX i XXI (CED, 2024, pàg. 16), el que fa encara més evident el caràcter polític de l’etiqueta d’”immigrant”. Existeixen immigrants de segona (i fins i tot de tercera generació), persones que no poden desempallegar-se d’un atribut que les arracona als marges. A esquerra i dreta, els discursos reforcen aquesta etiqueta, ja sigui per atiar la fòbia contra aquestes persones com per justificar la seva presència amb el paper que han vingut a ocupar a l’economia catalana.
La burgesia, a través d’agents que expressen els seus interessos, ha mostrat històricament la contradicció que travessa la construcció política de la figura de l’”immigrant”. D’una banda, manifesta la por i el menyspreu a una població que identifica com a causa de desordre social. D’altra banda, és conscient que la immigració és alhora causa i conseqüència del model de reproducció social que sustenta el seu propi poder. Als anys trenta, en el context de la primera onada migratòria, Josep Antoni Vandellòs ja va formular amb claredat aquesta tensió, en un posicionament que ha esdevingut referent del pensament posterior.
En el marc d’aquesta contradicció, les classes mitjanes i proletariat autòcton s’han vist abocats, en cada nova etapa de creixement, a una disjuntiva recurrent. La competència interna a la classe ha estat un element de jerarquització i de preservació de la posició social per a certs sectors de la població i ha sigut camp adobat per a l’arrelament de discursos reaccionaris en moment de crisi. Tanmateix, no podem oblidar que els moments més intensos de la lluita de classes a Catalunya han coincidit amb la fi d’etapes d’expansió econòmica i d’arribada de nova migració.
La primera etapa migratòria porta el nom de la CNT. L’espectacular creixement d’aquest sindicat va anar en paral·lel a la crisi social de la postguerra, a l’encariment del cost de vida que se’n deriva i la consolidació d’un ric teixit associatiu obrer que culminaria el procés de maduració en la revolució social del 36. Sense les migracions del primer terç del segle XX, difícilment podem explicar aquest fenomen organitzatiu a Catalunya.
De la mateixa manera, l’eclosió del moviment antifranquista a finals de la dictadura no es pot entendre sense la segona onada migratòria. La reconstrucció de la classe treballadora com a subjecte amb agència política va ser fruit de la confluència d’uns moviments obrer, estudiantil i veïnal que van prendre a la calor del gran creixement de les perifèries urbanes.
En l’actualitat, ens trobem immersos en una tercera onada migratòria. Ens situem davant d’una nova fase d’evolució del capitalisme, però amb velles preguntes. En aquest context, la conformació d’un subjecte com el que van saber articular les experiències històriques que ens precedeixen, encara és un repte per assumir.
Bibliografia
Bayona i Carrasco, J. (2006). Factors sociodemogràfics de la distribució espacial de la población de nacionalitat estrangera a Barcelona . Tesis Doctoral. Departament de Geografia de la UAB.
Cabré, A. (2007): Les onades migratòries en el sistema català de reproducció. A: Diversos autors. Les onades migratòries a la història de Catalunya. Nadala 2007. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 11-18.
Candel, F. (2010). Els altres catalans (edició no censurada). Barcelona: Edicions 62.
CED -Centre d’Estudis Demogràfics- (2024) La Catalunya dels 8 milions . Bellaterra: Centre d’Estudis Demogràfics.
Colectivo Ioé (1999). Inmigrantes, trabajadores, ciudadanos: una visión de las migraciones desde y hacia España . València: Patronat Sud-Nord, Universitat de València.
Delgado, M. i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, (1997). Ciutat i immigració. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Domingo, A. (2015): Migracions del segle XX i XXI a Catalunya. Una mirada Candeliana. Barcelona: Col·lecció Ciutadania i immigració, n. 11, Departament de Benestar Social i Família, Generalitat de Catalunya.
—- (2025). Migracions i reproducció demogràfica i social a la Catalunya contemporània. Idees: Revista de temes contemporanis , No. 64.
Marín Corbera, M. (2006): Franquismo e inmigración interior: el caso de Sabadell (1939–1960). Historia Social 17: 131–151.
Miret, N. (2001): “Las aportaciones de la inmigración al proceso de metropolización: El caso de Barcelona” Geo Crítica. Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales . Barcelona: Universitat de Barcelona, no 94
Pitarch Calero, K., Villar Garruta, C., López-Gay, A. (2018): «Ser migrante en la Barcelona de 1930. La inmigración valenciana en el barrio de la Barceloneta», Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea , 17, pàgs. 259-299.
Sobrequés i Callicó, J. i Alberch i Fugueras, R. (1997). Història contemporània de Catalunya . Barcelona: Columna.
Vilar, P., et al. (1987). Història de Catalunya . 1a ed. Vol. 6. De la revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil : 1868-1939 / per Josep Termes Barcelona: Edicions 62.
