Joan Busoms Cabanas
Resum: En el present escrit, es desitja que el lector conegui, no solament la importància de la pobresa i l’assistència dels pobres en la historiografia de casa nostra, sinó també com les comunitats rurals podien pal·liar els efectes de la pobresa o fins i tot prevenir la seva aparició a la baixa edat mitjana. A través d’un cas concret, Sant Víctor de Dòrria (Toses, Ripollès), pretenem il·lustrar com a través de la solidaritat, una petita comunitat pagesa podia apaivagar els efectes de l’escassetat. Una dinàmica que podia impactar directament a la seva continuïtat en la difícil conjuntura demogràfica de la segona meitat del segle XIV i inics del segle XV.
Paraules clau : Pobresa, assistència, Sant Víctor de Dòrria, Catalunya, baixa edat mitjana
Abstract: This article seeks to introduce readers not only to the importance of poverty and poor relief in Catalan historiography, but also to the ways in which rural communities could alleviate the effects of poverty or even prevent its emergence in the late Middle Ages. Through a specific case study, Sant Víctor de Dòrria, in Toses, Ripollès, the article aims to show how a small peasant community could mitigate the effects of scarcity through solidarity. Such dynamics may have had a direct impact on the community’s continuity during the difficult demographic context of the second half of the fourteenth century and the early fifteenth century.
Keywords: poverty; poor relief; Sant Víctor de Dòrria; Catalonia; late Middle Ages.
No podem començar a redactar aquest escrit, sense celebrar i agrair l’obertura d’aquest nou canal de difusió de coneixement històric que aspira a ser Ràfec. Realment és esperançador contemplar que hi ha persones amb prou valentia per començar un projecte en l’estat en què malauradament hom condemna l’estudi de la història, menystingut, o directament qüestionat i mal interpretat, per espais polítics i mediàtics. Esperem que Ràfec, sigui una eina més, per combatre aquesta nefasta dinàmica, i contribueixi a fer que la població general es beneficiï de les noves descobertes i les noves interpretacions per tal d’entendre millor el present que l’envolta, car s’ha de recordar que això descrit suara, és l’única manera de donar utilitat al coneixement històric.
L’estudi de les marginalitats és quelcom prolífic per part de la historiografia actual, malgrat que ja fa dècades que és una de les línies més treballades. Aquesta dolçor és filla de corrents historiogràfics nascuts a la segona meitat del segle XX, i que han col·locat les poblacions subalternes en el centre d’atenció. La pobresa, naturalment, és un dels camins més aguts per arribar a la marginació. És, doncs, coherent que molta tinta hagi estat empleada a desxifrar els motius de l’existència d’aquest lamentable estat, així com entendre els individus que en formaven part i com aquests eren tractats per la societat.
El medievalisme no ha quedat exclòs d’aquesta dinàmica, encara més, la disciplina medievalista, concretament a casa nostra, ha invertit molts esforços en l’estudi d’aquest fenomen, és per això que hem cregut necessari reivindicar el treball de tants col·legues per tal de mostrar el nivell d’importància amb un breu repàs de la trajectòria, que naturalment per espai, no aspira a ser exhaustiu.
Podríem recordar les cabdals obres de Michel Mollat (Mollat, 1974; Mollat, 1978), que van sintetitzar i perioditzar d’una manera prodigiosa la matèria i van assentar molts dels principis que ara mateix es reconeixen com a fonamentals en el moment de conceptualitzar el fenomen a l’Europa medieval. Certament, però, en terres ibèriques, tal com ens recorda Guillem Roca (Roca, 2017: 14), un pioner congrés amb notable presència catalana, celebrat a Lisboa l’any 1972, focalitzat especialment en la pobresa i en l’assistència dels pobres A pobreza e a assistência aos pobres na Península Ibérica durante a idade média (VV.AA, 1973) , permetrà edificar tota una tradició historiogràfica posterior.
Pocs anys després d’aquest congrés, i a conseqüència d’ell, Catalunya veuria publicar-se una obra fonamental, La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval (Riu (coord.), 1980). Aquesta obra col·lectiva, afermaria inevitablement l’interès historiogràfic a casa nostra. Els hospitals, com a eina primordial d’assistència, van passar a ser un objecte important d’estudi. I és així com les paraules “pobresa”, “assistència” i “hospitals”, han esdevingut omnipresents en els títols dels treballs que han explorat aquesta línia.
Ja els anys 80 , poc després de la publicació catalana, en el País Valencià veuria la llum l’any 1984 el treball d’Agustín Rubio Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalària en la Valencia del siglo XIV (Rubio, 1984). I, tal com s’ha dit, aquesta literatura ha seguit fins als nostres dies amb treballs nous que despleguen recerques arreu dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, com L’hospital, la dona i el capellà. Sant Andreu de Mallorca, 1230-1445 de Carmel Ferragud (Ferragud, 2022), o Pobresa i hospitals a la Lleida baixmedieval , de Guillem Roca (Roca, 2020). Diferents autors s’han fixat en col·lectius concrets, com és el cas de Mireia Comas que ha treballat l’assistència de les vídues a través de la xarxa hospitalària de Barcelona i Perpinyà al segle XV (Comas, 2018). També resulta necessari recordar la feixuga, però indispensable tasca d’edició que va dur a terme Salvatore Marino (Marino, 2019), en el moment d’editar el Memorial dels Infants, un registre ric on s’intueix com l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, al segle XV, vetllava pels infants orfes de la ciutat. S’hauria de ressaltar també el treball d’altres autors que han enfocat temes tant necessaris, com la relació d’aquestes institucions d’assistència amb els comuns urbans (Bridgewater 2021-2022); l’economia i regiment intern d’aquestes institucions com Marino (Marino, 2018) i Marcé (Marcé, 2023), i també l’arquitectura com és el cas de Antoni Conejo (Conejo, 2013).
Nosaltres, en el present escrit, pretenem aportar esforços per tal d’enriquir aquesta línia historiogràfica, fent-ho a més des d’un angle poc treballat, perquè certament voldríem reforçar una de les columnes més febles de la tradició nostrada, la de la pobresa o els mecanismes d’assistència en el món rural. Amb tot, hem de citar a Marta Sancho (Sancho, 2018), car aquesta autora ha recordat i mostrat exemplarment la importància dels hospitals de muntanya en època medieval.
Malauradament, l’estudi dels temps medievals, especialment de la baixa edat mitjana, cada vegada contempla menys el món rural. És una realitat que la historiografia actual, a passos lleugers, camina cada vegada més a l’estudi urbà. La recerca dels temps medievals de l’Europa occidental, però, mai hauria d’oblidar la importància de la ruralia. Una obra fonamental per la historiografia europea com Les Carècteres Originaux de L’Histoire Rurale Française , de Marc Bloch (Bloch, 1931) deixa ben clar que l’estudi de l’edat mitjana hauria de ser inseparable de l’estudi del món rural, car no solament una majoria hi vivia empleada en l’agricultura i la ramaderia, sinó que l’equilibri dels poders feudals feia que la sobirania d’espais rurals i urbans no fos diferent. Per tant, resulta ser un fals miratge voler sobredimensionar desmesuradament el paper de les urbs medievals en l’articulació de la societat, fins i tot, la baixmedieval. Els motius que ens han dut aquí, probablement, els hauríem de cercar en les lògiques centralistes actuals filles dels processos d’estatalització del segle XIX, que han modelat de tal manera la ment actual que és incapaç d’albirar un ordre diferent. Per altre cantó, certament, una tradició amb més fortuna ha fet òptima la preservació dels arxius urbans, i això pot eclipsar els arxius rurals, car aquests segons, tot i haver existit, no han tingut tanta fortuna per manca de consciència i capital humà que en vetllés.
Així, doncs, volent afermar aquesta línia, aportarem informació del món rural mitjançant un observatori concret català, ens fixarem en la parròquia Sant Víctor de Dòrria, a la vall de Toses (Toses, Ripollès). El present treball és fill d’un buidatge general de tots els testaments existents en el fons notarial de Santa Maria de Lillet (la Pobla de Lillet, Berguedà) en l’arc cronològic de 1348-1500. Aquest fons, contempla també multitud de testaments 69 produïts a la vall de Toses, car es trobava, de la mateixa manera que la vall de Lillet, sota el domini jurisdiccional dels Mataplana.
Abans que res, informar que els testaments treballats en aquest escrit, han sigut extrets dels manuals notarials de la notaria de Santa Maria de Lillet (la Pobla de Lillet, Berguedà), preservats avui a l’Arxiu Diocesà de Solsona. Aquest fons notarial resulta tenir un volum quantiós, car hi resideixen 46 volums notarials que dilaten l’arc cronològic des de l’any 1300 -si bé hi hem trobat fragments d’un manual anterior de 1297, any de la carta de poblament de la Pobla de Lillet- fins als inicis del segle XVIII. Ara bé, hem de comunicar que aquesta sèrie notarial aparentment ordenada seqüencialment pel que fa a la cronologia, realment amaga un desori notable fruit d’un tractament arxivístic no massa avantatjós, realitzat, sembla ser, al segle XVIII. Com a conseqüència, cada volum té relligat en el seu interior manuals notarials propis de l’escrivania notarial de la parròquia, però també llibres de cort emanats de la cort jurisdiccional de Mataplana resident a la mateixa Pobla de Lillet; així com també manuals de la veïna vall de Toses.
Certament, hem de confessar, que la fortuna del destí també ha fet romandre 33 volums notarials de la mateixa notaria encara avui a la parròquia de Santa Maria de Lillet, així com un altre manual procedent d’aquesta notaria i que avui ha acabat en la sèrie notarial de la veïna vila de Bagà, avui conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Cap d’aquests altres manuals encara no han pogut ser explorats i, per tant, desconeixem ara mateix si les dades contingudes podrien ajudar a enriquir el treball que aquí s’està presentant. En la mateixa línia, volem constatar que amb tota seguretat no hem conservat la totalitat dels testaments dels habitants de Dòrria de l’arc cronològic inquirit, car la xifra treballada resulta ser menuda -7 testaments-. Ras i curt, el motiu d’aquesta menudesa és la pèrdua documental, puix no tenim cap mena de motiu per pensar que la gent resident allí es va abstenir de testar. Tal com mostrarem més endavant, el testament, més enllà de ser una eina de transmissió patrimonial, era sobretot un vehicle per conduir l’ànima a bon port. En un altre sentit, tal com hem fet constar, el fons notarial de Lillet ha estat força manipulat i això ha comportat pèrdues, tal com es percep en veure que hi ha anys on no hi ha cap mena d’assentament notarial, o moments on hi ha una concentració relacionada en indrets concrets.
La parròquia de Sant Víctor de Dòrria, al segle XIV, romania sota el domini jurisdiccional del casal de Mataplana des de finals del segle XIII (Serra i Vilaró, 1930, 70 311-312), moment en què hi entrà, juntament amb la resta de la vall de Toses, per les núpcies entre Galceran d’Urtx, senyor de la vall, i Blanca de Mataplana, senyora de Mataplana.
L’estudi de les comunitats rurals, requereix una mirada geogràfica important, car a diferència de les ciutats on l’orografia i el clima influeixen relativament poc, a les comunitats rurals el territori esdevé fonamental per entendre la seva idiosincràsia conseqüent del seu caràcter agrari, ramader i pasquer. La vall de Toses és una vall orientada a llevant, excavada pel treball mil·lenari de les aigües del Rigat. La collada de Toses (1800 m.), nexe d’unió amb la gran i rica plana Cerdana, al cantó de ponent, és el que dona naixement a la vall, que descendeix direcció a llevant on finalment les aigües del Rigat s’aiguabarregen amb les del Freser ja en el terme de Ribes de Freser.
Aquesta vall queda abraçada per altes muntanyes tant al sector sud -el massís del Puigllençada amb pics com el Tossal de Rus (2113 m.) o la Creueta (2067 m.) i la resta de la Serra de Montgrony amb diversos cims que freguen els 2000 metres d’altitud- com en el sector nord -els diferents pics del massís del Puigmal com el Pic de Gorrablanca (2550 m.) o el Puig de Dòrria (2547 m.)-. Més enllà dels encimbellats pics, aquestes serralades guarden excel·lents espais de pastura. És, doncs, una vall plenament enclavada als Pirineus, amb un clima mediterrani, però irremeiablement influït per les elevacions del terreny i el tancament muntanyenc que li atorga un caràcter fred i humit.
L’habitació humana de la vall a la baixa edat mitjana, certament, no és massa distant de l’actual. La població vivia esquitxada en petits veïnats al llarg de la vall; com és el cas de Dòrria, amb la seva parròquia de Sant Víctor, però també és el cas dels veïns, Sant Crístofol de Toses; Sant Crístofol de Nevà; Fornells, amb la sufragània de Sant Martí, depenent de la nostra Sant Víctor; entre altres llogarets. Malauradament, no hem pogut certificar que aquests veïnats presentessin un aspecte agrupat com els nuclis actuals, car l’estructura de la propietat en forma de masos, podria haver generat un hàbitat més dispers que l’actual, si bé sabem que a Dòrria i a Toses sí que hi havia nucli tal com queda pales en la documentació “ villa Dòrria ” o “ villa Thosis”.
Pel que fa a l’activitat econòmica de la parròquia, sens dubte, topem amb la total manca de treballs que s’hi hagin enfocat. Amb tot, una mirada general als manuals notarials, ens ha permès intuir que la ramaderia, així com les activitats associades a ella, eren 71 el principal motor d’aquesta muntanyenca comunitat. Resulta important mencionar que Dòrria, no solament es troba a prop d’unes pastures excel·lents, sinó que a conseqüència d’això, es troba al mig d’una via de transhumància important, amb tots els beneficis que això comporta. Amb tot, l’agricultura de secà hi era present, eina mitjançant el qual es pagaven els censos als diferents senyors eminents de les terres.
El segle XIV i, especialment, després del primer embat de Pesta de l’any 1348, la comunitat de Dòrria confirma una desacceleració econòmica, que probablement hauria de trobar el seu inici en una pluralitat de causes encetades a inicis del segle XIV. El concepte crisi relacionat amb el segle XIV europeu ha fet circular rius de tinta, tal com ens recorden els treballs d’autors com Pere Benito (Benito, 2013) o Antoni Furió (Furió, 2015). Tal com en donen fe els documents notarials, a la segona meitat del segle XIV, hi havia masos i terres que es deixaven de treballar, en sintonia amb el que passava a la resta de la Catalunya vella, on moltes senyories territorials veien empetitits els seus ingressos per una regressió demogràfica i, conseqüentment això, una manca de mà d’obra agrària, tal com queda magistralment mostrat en el treball de Ferrer Mallol (Ferrer Mallol, 2001). La Catalunya vella i, concretament, l’àrea de muntanya, veia empitjorar els rendiments agraris després d’haver arribat a un possible sostre demogràfic al segle XIII que havia conduït a una sobreexplotació de les terres, agreujat per un refredament climàtic amb l’inic de la petita edat de gel ja en el segle XIV. En aquesta nova conjuntura, molta pagesia migrava a terres més fèrtils que havien quedat despoblades, així com també en nuclis urbans, on els sous menestrals pujaven per manca de mà d’obra, fins al punt que els anys immediatament posteriors a 1348 el rei Pere, així com altres institucions legislatives del país, es van veure obligades a limitar els salaris urbans (Maltas, 2022: 89).
La imatge del mas rònec es generalitza en molts espais de la Catalunya vella. El despoblament que vivia Sant Víctor de Dòrria, queda perfectament capturat en la decisió que va prendre Jaume Roger de Pallars, senyor de Mataplana, quan l’any 1371 va relaxar les quèsties -pagament percebut pel senyor- per tal que el terme no es despoblés més (Serra i Vilaró, 1930, 347-348). No hem d’oblidar els efectes dels embats de pestilència que es van anar succeint a la segona meitat del segle XIV i al llarg del segle XV, que van anar delmant la demografia de les parròquies rurals.
És en aquesta conjuntura que situem els nostres 7 testadors. El dia 10 d’agost de 1360, Sibil·la Nevà, habitant de la parròquia de Sant Víctor de Dòrria, feia testament. Una clàusula del testament crida l’atenció, “ Item dimito cuilibet hospicio ville de Dòrria illis tunc affocatis et in quibus nunc fit ignis XII denarios barchinone ” 34 . Aquesta clàusula, no ha sigut notada per l’autor en cap dels altres testaments buidats, tant de la notaria de Lillet, com d’altres notaries del territori català. Si que en canvi, es manifesta -amb petites variacions- gairebé en tots els testaments que hem tingut oportunitat de consultar -7- d’habitants de Dòrria, amb l’excepció de 3 testaments més de la veïna parròquia de Toses. Creiem que la reflexió entorn d’aquesta clàusula ens entregarà informació considerable, en el moment d’entendre els mecanismes que tenia una comunitat rural per tal d’esquivar la pobresa abans que aquesta fes acta de presència.
Amb aquesta clàusula, Sibil·la, no solament aspirava a entregar uns pocs diners a totes les llars de la seva comunitat, sinó que entenem també, que aquests diners havien d’evitar una despoblació que cada any que passava s’aguditzava. Uns anys més tard, Ramon Nevà, marit de Sibil·la, testava el dia 16 de gener de 1379. Novament, en aquest cas, s’hi inclou la clàusula següent; “Item dimito cuilibet focho ville de Dòrria duos solidos barchinonenses” 35 . I així, s’aniria repetint en els diferents testaments de la parròquia que hem pogut observar; el 5 d’octubre de 1384 Elisenda Sunyer llegava 12 diners a totes les llars afocades de Dòrria 36 ; el 26 de gener del 1407 ho feia Maria ça Hera, amb 12 diners 37 ; el 18 de juny del 1407 ho feia Caterina Salavert, amb 12 diners 38 ; i el 25 de gener del 1408 ho faria Pere ça Font, amb 2 sous per “ cuilibet focho sive manso populatos de personis totius perochie de Dòrria” 39 . De la mateixa manera que hem estat anomenant els casos en què hi apareix la clàusula, volem notificar també els dos casos on no hi apareix; testament de Beatriu Forn, testat el 17 de novembre del 1359 40 ; i el de Guillem Montclús el 7 d’abril del 1408 41 .
Per altre cantó, sorprèn veure que dels 12 testaments que tenim de la veïna parròquia de Toses, 3 també contenen una clàusula semblant, veiem així com el 2 de maig del 1384, Jaumona Eraredona, de Toses, desitjava que “Item dimito cuilibet focho dicte perochie Sancti Christoffori de Thosis, duos solidos Barchinonensis” 42 . El mateix farien uns quants anys més tard Francesca Guamir, el 12 de febrer del 1407, llegant a tota llar afocada de Toses 12 diners 43 ; i el 20 de març del 1408 Elisenda Pelós amb 12 diners 44.
El testament baixmedieval és un assentament molt més complex que un simple document jurídic de transmissió de béns. Tal com han mostrat autors de casa nostra com Piñol (Piñol, 1998) o Richou (Richou, 2012: 257-350), els testaments són sobretot un instrument orientat a la salvació de l’ànima. El document té una funció religiosa fonamental. Jacques Le Goff (Le Goff, 1981), magistralment, ja va mostrar com en el segle XII havia nascut el tercer espai, aquell gris entre el blanc i el negre, el purgatori, un indret on les ànimes havien de purgar les màcules per accedir a la salvació eterna. I és el testament, tal com hem escrit, la principal eina que tindran els medievals per tal de fer el camí de l’ànima menys feixuc. La invocatio , aquell preàmbul on els testadors moltes vegades invoquen a la Mare de Déu i a la Cort Celestial, ja deixa entre veure la sacralitat del document. Les donacions a l’obra d’esglésies era un mecanisme habitual per contribuir al favor celestial, però també fundar beneficis, misses i donacions pietoses. El pobre, recordem, era la imatge de Crist, era ell el què personificava el camí de la santedat. És per això que la gairebé totalitat dels testadors destinaven una part més o menys important a almoines en format d’àpats pels pobres (Equip Broida, 1988), vestimenta, entre altres.
Podríem pensar, doncs, que la clàusula que estem treballant podria entrar en aquesta dinàmica, que solament fos una clàusula caritativa més, fruit de la creativitat d’algun rector que ho va recomanar en alguna homilia d’algun diumenge a missa, i els testadors després la van aplicar. Creiem, però, que va més enllà. Una comunitat com la de Dòrria veia patir la seva continuïtat per un despoblament accelerat. La pobresa solament empitjoraria la situació. No oblidem que la comunitat devia maldar per tal que Jaume Roger de Pallars, fes efectiva la relaxació dels tributs l’any 1371. Aquest llegat beneficiava tan al ric com el pobre. El fet de què la totalitat de llars del terme se’n beneficiessin, s’allunyaria d’una donació caritativa tradicional. I tal com reflexionarem un xic més endavant, podria haver sigut fruit d’un consens de la comunitat, establir aquest costum.
El fet que Beatriu Forn no inclogués la seva clàusula l’any 1359, però si que l’inclogués Sibil·la Nevà ja l’any següent, ens podria fer pensar que el consens de la comunitat per incloure aquest llegat s’hauria plantejat en dates properes. Amb tot, el consens va ser sostingut en el temps, car gairebé 50 anys més tard, testaments de la primera dècada del segle XV, encara incloïen aquest llegat. Podríem arribar a pensar que hagués existit alguna mena d’obligatorietat, mitjançant la consuetud local o alguna ordenança avui perduda, però segurament no era així, car recordem que el testament de Guillem Montclús de 1408 tampoc l’incloïa. En el mateix sentit podríem recordar el fet què tres testadores de Toses també incloguessin la clàusula, fet que corrobora que podria ser més aviat una pràctica volguda i no subjecte a cap normativa legal. És, per tant, lògic pensar que la idea de ben segur pervenia de la consciència de solidaritat de la comunitat, com una mena de mecanisme extrainstitucional de repartiment de la riquesa. El missatge que transmetien aquests testadors amb aquesta clàusula, és que seguir vivint a Dòrria es premiava amb aquests llegats. Hem vist també que les quantitats no eren molt altes, alguns testadors llegaven un 1 sou, altres 2. No podem, ara mateix assegurar si els que llegaven més, tenien un nivell de riquesa més alt, car caldria una mirada general manuals notarials a la cerca dels seus assentaments juridicoeconòmics, però de ben segur per hom suposava un esforç. Bé, per acabar aquest apartat, hem de recordar els pocs testaments que conservem de Dòrria, que dificulta assegurar que aquesta clàusula fos present en tots els altres. Seria interessant explorar testaments d’altres punts del Principat d’indrets petits com Dòrria, en cronologies semblants i poder veure si aquesta clàusula també existia allí.
Per anar posant fi a aquest escrit; hem tingut l’oportunitat de veure com una petita comunitat pirinenca genera estratègies pròpies per afrontar la fragilitat econòmica. Creiem que l’estudi dels mecanismes de prevenció de la pobresa, és realment quelcom a tenir en compte pels qui es vulguin dedicar a aquest fenomen historiogràfic. Per altre cantó, hem sigut testimonis de la dificultat que suposa l’estudi de la pobresa en el món rural, car no existeixen les mateixes institucions assistencials que a les ciutats. Però, també hem de tenir clar, que hi ha altres eines per estudiar-la, com els testaments.
En altre sentit, més enllà dels hospitals muntanyencs treballats per Marta Sancho que normalment eren destinats transeünts i no tant a pobres de les parròquies de la ruralia, la pregunta que ens hauríem de fer, és; quin ens vetllava pels pobres rurals?. Més enllà d’una xarxa hospitalària rural, que segurament encara resta per descobrir pels historiadors, hauríem de pensar que el paper de la comunitat amb la seva solidaritat era fonamental, amb donacions pietoses adreçades a pobres concretament a través dels testaments, o en mecanismes com els que hem pogut conèixer en aquest treball, que anaven destinats i beneficiaven a tota les famílies, independentment del seu nivell de riquesa, l’únic requisit, seguir residint a la comunitat.
Notes
34 Arxiu Diocesà de Solsona (ADS), La Pobla de Lillet, Notarial 5, f. 117r
35 ADS, La Pobla de Lillet, Notarial 8, f. 143v
36 ADS, La Pobla de Lillet, Notarial 9, f. 153r
37 ADS La Pobla de Lillet, Notarial 17, f. 52v
38 ADS, La Pobla de Lillet, Notarial 17, f. 54v
39 ADS, La Pobla de Lillet, Notarial 17, f. 18r
40 ADS, La Pobla de Lillet, Notarial 5, f. 106r
41 ADS, La Pobla de Lillet, Notarial 17, f. 57r
42 ADS La Pobla de Lillet, Notarial 9, f. 194r
43 ADS, La Pobla de Lillet, Notarial 17, f. 55r
44 ADS, La Pobla de Lillet, Notarial 17, f. 56r
Bibliografia
Benito, P. (2013) De Labrousse a Sen- Modelos de causalidad y paradigmes interpretatives de las crisis alimentarias preindustriales. A: Crisis alimentarias en la Edad Media. Modelos, explicacions y represntaciones. Benito, P. (ed.) Lleida: Editorial Milenio
Bloch, M. (1931) Les caracteres originaux de l’Histoire rurale française . Paris: Librairie Armand Colin.
Bridgewater, P. (2021-2022) Govern municipal, política assistencial i reforma hospitalària. El Consell de Cent i el paisatge hospitalari de la Barcelona baixmedieval. Afers , 36 (99), 357-382.
Comas, M. (2018) La asistencia a las viudas en el hospital de la Santa Cruz de Barcelona y el hospital de los pobres de San Juan de Perpiñan en el siglo XV. A: Redes hospitalarias, historia, economia y sociologia de la sanidad . Villanueva, C., Conejo, A., Vilagrasa-Elías, R. (coord.), Saragossa: Institución Fernando el Católico, 107-116.
Conejo, A. (2013) Domus seu hospitale. Espais d’assitència i de salut a l’Edat Mitjana . Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona.
Equip Broida (1988) Els àpats funeraris segons els testaments vers el 1400. A: Alimentació i societat a la Catalunya medieval . VV.AA. (coord.), Barcelona: C.S.I.C., Institució Milà i Fontanals, 263-269.
Ferragud, C. (2022) L’hospital, la dona i el capellà. Sant Andreu de Mallorca, 1230-1445 . València: Afers.
Ferrer Mallol, M. T. (2001) Establiments de masos després de la Pesta Negra. A: El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII) . Ferrer Mallol, M.T., Mutgé, J., Riu, M. (eds.), Barcelona: C.S.I.C., Institució Milà i Fontanals, 189-242.
Furió, A. (2015) La crisis de la Baja Edad Media. En los origines de una construcción historiográfica. A: Varela, M. E. (coord.) La historiografía medieval davant la crisi , Girona: Documenta Universitaria, 169-206.
Le Goff, J. (1981) El nacimiento del purgatorio . Paris: Editions Gallimard.
Maltas, J. (2022) Caresties, fams i epidèmies a Catalunya. De la conquesta de Sicília a la Pesta Negra . Barcelona: Fundació Noguera.
Marcé, J. (2023) Balanç historiogràfic i perspectives de futur per a l’estudi de la economia dels hospitals de la Baixa Edat Mitjana. Índice Històrico Español (136), 125-142.
Marino, S. (2018) Economia y hospitales en el siglo XV. Aproximación comparativa entre los gastos de los hospitales de Barcelona, Milán y Nápoles. A: Redes hospitalarias, historia, economia y sociologia de la sanidad . Villanueva, C., Conejo, A., Vilagrasa-Elías, R. (coord.), Saragossa: Institución Fernando el Católico, 71-84.
Marino, S. (2019) El memorial dels infants. Edició crítica d’una font per a l’estudi de la infància a la Barcelona del segle XV . Barcelona: Fundació Noguera.
Mollat, M. (1974) Études sur l’histoire de la pauvreté (Moyen Âge-XVI e siècle ). Paris: Publications de la Sorbonne.
– (1978) Les pauvres au Moyen Age. Étude sociale . Paris: Hachette.
Piñol. D. (1998 ) A les portes de la mort. Religiositat i ritual funerari al Reus del segle XIV . Reus: Edicions del centre de cultura.
Richou, M. (2012) La terra, la familia i la mort al baix maresme (1348-1486) . Barcelona: Fundació Noguera.
Riu, M. (coord.). (1980) La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval . Barcelona: C.S.I.C., Institució Milà i Fontanals.
Roca, G. (2017) Salubritat i salut pública a la Lleida baix medieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals. Tesi doctoral. Lleida: Universitat de Lleida.
– (2020) Pobresa i hospitals a la Lleida baixmedieval . Lleida: Pagès editors.
Rubio, A. (1984) Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalària en la Valencia del siglo XIV . València: Institución Alfonso el Magnánimo.
Sancho, M. (2018) Hospitals de muntanya en época medieval. Espais de cura espiritual i física al Pirineu. A: Imago civitatis: Hospitales y manicomios en Occidente.
Comellas, J.M., Conejo, A., Barceló, J. (coord.), Tarragona, Barcelona: Publicacions URV, Edicions de la Universitat de Barcelona, 57-72.
Serra i Vilaró, J (1930) Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius , vols. 3. Barcelona: Biblioteca Balmes.
VV.AA. (1973) A pobreza e a assistencia aos pobres na peninsula ibérica durante a idade media. Actas das i .»‘ jornadas luso-espanholas de história medieval lisboa, 25-30 de setembro de 1972, vols. II . Lisboa: Instituto de Alta Cultura.
