Carla Cid Rodríguez
Resum
Aquest article aborda el projecte de l’Olimpíada Popular de Barcelona de 1936, en el context de l’ascens del feixisme i de la celebració dels Jocs Olímpics de Berlín. A partir de la bibliografia existent i de diverses fonts de l’època, s’analitza el procés de formació i organització de l’esdeveniment, així com els significats associats al concepte d’«esport popular». L’article mostra que l’Olimpíada Popular no es plantejava únicament com una alternativa als Jocs de Berlín, sinó també com una proposta de democratització de la pràctica esportiva i de defensa dels ideals de pau i fraternitat internacional. Alhora, el projecte va generar un debat sobre la relació entre esport i política i sobre el mateix significat de l’ideal olímpic. La iniciativa va aconseguir articular en pocs mesos una àmplia mobilització esportiva, cultural i institucional, però la insurrecció militar de juliol de 1936 va impedir-ne la celebració.
Paraules clau: Olimpíada Popular, Esport Popular, Jocs Olímpics, Barcelona
Abstract
This article examines the 1936 People’s Olympiad project in Barcelona against the backdrop of the rise of fascism and the Berlin Olympic Games. Drawing on existing literature and various contemporary sources, it analyzes the event’s formation and organization, as well as the meanings associated with the concept of «popular sport.» The article demonstrates that the People’s Olympiad was conceived not merely as an alternative to the Berlin Games, but also as a proposal to democratize sports and uphold the ideals of peace and international fraternity. At the same time, the project sparked a debate regarding the relationship between sport and politics and the very meaning of the Olympic ideal. Although the initiative succeeded in mobilizing broad sporting, cultural, and institutional support within a few months, the military uprising of July 1936 prevented the event from taking place.
Keywords: People’s Olympiad, Popular Sport, Olympic Games, Barcelona
El context de la Olimpíada Popular
L’estiu de 1936, mentre Berlín es preparava per acollir els Jocs Olímpics d’Estiu de la XI Olimpíada, Barcelona ultimava els preparatius d’uns altres Jocs. L’anomenada Olimpíada Popular havia de reunir, entre el 19 i el 26 de juliol, esportistes procedents de diversos territoris en una competició que es va presentar com una alternativa popular als Jocs organitzats per l’Alemanya nazi. Però el projecte no qüestionava únicament el caràcter dels Jocs de Berlín: plantejava també una manera diferent d’entendre l’esport. Més enllà d’aquesta voluntat antifeixista, darrere de l’adjectiu “popular” es trobava la voluntat d’extensió de la pràctica esportiva entre les classes populars i en la seva vinculació amb els ideals de fraternitat internacional.
Abans d’analitzar la proposta de l’Olimpíada Popular, cal tenir en compte que Barcelona ja havia presentat candidatures per a convertir-se en ciutat olímpica el 1924 i 1936. Tot i que la candidatura comptés amb importants possibilitats, ja que Barcelona disposava de les infraestructures necessàries per acollir un gran esdeveniment esportiu, el Comitè Olímpic Internacional (COI) va acabar atorgant l’organització del la XI Olimpíada a la ciutat de Berlín, encara sota règim democràtic (Physick, 2017). Després de l’arribada al poder de Hitler, l’any 1933, els Jocs de Berlín van passar a ser objecte de debat internacional a causa de la política racial i les lleis de Nuremberg, aprovades el 1935, i l’ús de l’esport per a les finalitats propagandístiques del règim nazi.
Així doncs, la qüestió ja no era únicament quina ciutat havia d’acollir els Jocs Olímpics, sinó quin significat havia de tenir l’esport internacional en un context marcat per l’ascens del feixisme. A Espanya, aquest debat va coincidir amb un nou escenari polític; la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 va contribuir a crear un nou context polític per a la mobilització de les organitzacions populars. El suport al Front Popular es va convertir en un factor d’impuls del moviment esportiu obrer, que va intensificar la seva activitat propagandística a través de la premsa i va vincular habitualment la defensa de l’esport obrer amb la crítica al feixisme i al govern de la CEDA (Sanjurjo, 2011). A Catalunya, la victòria del Front d’Esquerres, amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al capdavant, va facilitar la reactivació d’un ampli conjunt d’entitats culturals, recreatives i esportives que havien desenvolupat una important activitat durant els anys de la Segona República (Santacana i Pujadas, 2006).
És en aquest punt on apareix el Comitè Català pro Esport Popular (CCEP), que es va constituir el març de 1936 amb l’objectiu principal d’impulsar la pràctica esportiva entre els treballadors del país i ampliar l’accés a l’esport. Inicialment, el CCEP rebia el suport de la secció d’esports del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), l’Ateneu Enciclopèdic, el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení d’Esports, però amb el temps el suport es va anar ampliant a entitats culturals i esportives dels barris populars i obrers de Barcelona. La primera gran iniciativa del CCEP va ser la Copa Thälman, celebrada a Barcelona entre l’11 i el 14 d’abril, en solidaritat amb Ernst Thälmann, líder del Partit Comunista d’Alemanya durant la República de Weimar, empresonat pel règim nazi. L’èxit organitzatiu d’aquest esdeveniment va consolidar ràpidament el CCEP i va crear les bases per començar a formular el projecte que, poques setmanes després, es consolidaria en l’organització de l’Olimpíada Popular (Santacana i Pujadas, 2006). Aquesta es realitzaria “en col·laboració amb les organitzacions esportives populars de França, Unió Soviètica, Txecoslovàquia, Suïssa, etc.”. El suport d’altres organitzacions esportives populars internacionals mostra com, des del començament, l’Olimpíada Popular no havia de ser únicament una competició destinada a fomentar l’esport entre les classes populars de Catalunya; l’esdeveniment buscava articular xarxes esportives i polítiques que s’estenguessin més enllà de les fronteres espanyoles.
Una de les primeres presentacions públiques de l’Olimpíada Popular es troba en una carta dels directius del CCEP al President del Consell de Ministres, Manuel Azaña, l’abril de 1936. La carta denunciava el caràcter totalitari del règim alemany al mateix temps que es presentaven els valors democràtics, antifeixistes i vinculats a l’esport de masses que inspiraven la proposta barcelonina. El CCEP reclamava, a més, que la dotació econòmica que l’Estat havia previst inicialment per al Comitè Olímpic Espanyol (COE) fos destinada íntegrament al finançament de la promoció de l’esport popular:
Que las 400.000 pestas previstas por el govierno del biennio negro para subvencionar la participación de una delegación española a la Olimpiada de Berlín sean utilitzadas inmediatamente para los fines del movimiento deportivo popular (…) Que una parte de esta suma sea concretamente destinada para los fines de la primera manifestación internacional del Movimiento Deportivo Popular de España, que es precisamente la Olimpiada Popular de Barcelona.
L’Olimpíada Popular de Barcelona també es presentava com una proposta de transformació de la pràctica esportiva dins la societat. Per als seus promotors, l’oposició a l’esport utilitzat amb finalitats propagandístiques implicava també plantejar quin paper havia de tenir l’esport en una societat democràtica. És aquesta concepció de l’esport popular, i els significats que els seus organitzadors li atribuïen, la que permet entendre millor la naturalesa del projecte. Els promotors denunciaven l’ús de l’esport amb finalitats militars i propagandístiques per part dels règims feixistes que “d’un moviment progressiu per la pau i la fraternitat dels pobles en fa un instrument de la maquinària de la guerra”.
Barcelona discuteix la Olimpíada
L’adjectiu popular no designava únicament l’origen polític o social dels seus participants ni implicava el rebuig de l’esport d’elit. L’Olimpíada Popular pretenia ampliar la participació esportiva a les masses i donar cabuda a esportistes de diferents nivells, però això no excloïa la presència d’atletes professionals. El que els seus promotors qüestionaven era un model esportiu basat en el xovinisme, la mercantilització i el culte a les figures esportives. L’esport d’elit podia formar part de l’Olimpíada Popular sempre que quedés subordinat a una concepció de l’esport basada en la fraternitat dels pobles, la pau i el progrés cultural. De fet, en la primera reunió plenària del CCEP, recollida per El Diluvio el 5 de maig, Jaume Miravitlles defensava que “el deporte ha de ser popular, ha de estar a la disposición de todos”, i situava entre els objectius principals del moviment l’ampliació de la pràctica esportiva entre les masses i l’augment de les instal·lacions esportives.
Tot i que pugui semblar que els promotors rebutjaven la idea Olímpica, la realitat és que concebien l’esport popular com una democratització de l’activitat física que no havia d’abandonar l’ideal olímpic, ja que eren els Jocs de Berlín els que representaven una falsificació d’aquest esperit. En la mateixa reunió plenària del CCEP, Francis Ferry ampliava la vinculació del moviment popular amb la idea olímpica, al·legant que no era contrari a aquesta. L’Olimpíada Popular aspirava a representar el “verdadero espíritu olímpico”, que es basava en el joc franc, la pau i la fraternitat. En termes purament olímpics, l’Olimpíada Popular no buscava abandonar l’ideal del baró De Coubertin, sinó disputar-ne el significat.
Aquesta disputa també apareix en la premsa catalana, on l’Olimpíada Popular va ser objecte de lectures molt diferents per part dels sectors de la premsa catalana contraris al projecte. Diaris com La Publicitat, Flama o La Veu de Catalunya, van formular crítiques que, tot i procedir de tradicions polítiques diferents, coincidien a l’hora de qüestionar la naturalesa esportiva de l’esdeveniment. Així ho mostra l’article publicat a La Publicitat per Antoni Vilà i Bisa, sota el pseudònim de Critias. L’autor considerava que l’Olimpíada Popular tenia un “doble caràcter”, esportiu i polític, i denunciava que el criteri d’admissió semblava estar determinat més per l’antifeixisme que no pas per criteris estrictament esportius. La seva crítica no consistia, però, en afirmar que l’esport i la política no podien relacionar-se, ja que el mateix Vilà reconeix que el catalanisme havia utilitzat històricament l’esport com a espai d’afirmació nacional. Segons l’autor, el problema apareixia quan l’element polític relegava la pràctica esportiva al segon pla. El debat, per tant, sembla situar-se entre quines formes de política eren legítimes dins de l’espai esportiu.
El setmanari Flama, vinculada a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, va desenvolupar una crítica encara més explícita, on s’interpretava la participació soviètica i la presència d’organitzacions obreres com una prova que l’Olimpíada Popular seria una manifestació marxista. El seu discurs transformava la diversitat internacional dels participants en una demostració de subordinació del projecte al comunisme. Aquesta lectura contrastava radicalment amb la propaganda dels organitzadors que insistien en la participació de diferents pobles i en la fraternitat internacional. Seria simplificador, però, intentar identificar automàticament l’Olimpíada Popular amb el comunisme o considerar que totes les forces que van participar en la seva organització compartien una mateixa cultura política. El mateix CCEP reunia tradicions polítiques diverses, des del PSUC fins a Acció Catalana, originari d’una escissió de la Lliga Regionalista, a les quals s’hi van afegir associacions culturals, el republicanisme d’esquerres i el moviment obrer. L’adhesió al projecte s’articulava al voltant d’una defensa compartida de la democratització de la pràctica esportiva i l’antifeixisme. És el concepte d’esport popular el què permet articular diferents realitats associatives i polítiques (Gounot, 2013)
La premsa vinculada a la Lliga Catalana, l’oposició al govern de Lluís Companys, va formular una altra línia de crítica, centrada sobretot en la legitimitat olímpica de la iniciativa i en les conseqüències que, a parer seu, podia tenir per Barcelona. La Veu de Catalunya va presentar l’Olimpíada Popular com una “paròdia” dels Jocs de Berlín. Tal i com expliquen Santacana i Pujadas (2006), el discurs de la Lliga es va centrar en quatre eixos principals: evidenciar que l’Olimpíada de Barcelona era l’alternativa a Berlín; presentar l’Olimpíada com un esdeveniment per jueus i comunistes; afirmar que Barcelona no podria organitzar mai uns Jocs Olímpics de veritat; i deslegitimar l’Olimpíada per no tenir grans atletes. El diari també va insistir en el cost de la iniciativa i en l’ús de recursos públics per finançar-la:
Tant el senvor Trabal com el seu col·lega senyor Valdés. feien cara d’estar satisfets, satisfacció que també s’observaria en nosaltres si el govern tingués l’acudit d’obsequiarnos amb cinquanta mil durets. Però, per ara, és l’Olimpíada Popular qui s’embutxaca els diners.
Des d’un registre molt diferent, El Be Negre, setmanari satíric de tradició catalanista i republicana, també se’n va fer ressò mitjançant la caricatura de l’himne de l’Olimpíada. L’himne satíric de la que van anomenar “Trabalada”, fent referència a Josep Antoni Trabal, ironitzava sobre les subvencions públiques i sobre el llenguatge polític que s’associava al projecte. La sàtira també es dirigia contra la concepció d’esport popular defensada pels organitzadors, ja que s’enumeren activitats com el dòmino, el joc de l’Oca, el patinet o el joc del peu coix com si formessin part del mateix univers esportiu que les disciplines olímpiques.
Per altra banda, Xut!, des de l’humor esportiu, també va ridiculitzar alguns aspectes de l’organització. Es pot destacar una crònica satírica del sopar ofert pel CCEP als periodistes que estaven cobrint els esdeveniments, publicat el 7 de juliol. Aquesta paròdia, amb referències constants a la participació de la Unió Soviètica, Palestina, o la idea del “deporte de masas”, convertia els principals elements de l’Olimpíada Popular en objecte de burla. Malgrat la sàtira, la presència de l’Olimpíada en els espais d’humor de l’època és significativa perquè confirma la dimensió política, pública i internacional que l’esdeveniment havia adquirit a principis de juliol.
Barcelona construeix una Olimpíada
Mentre es discutia el significat polític i esportiu de la iniciativa, el CCEP treballava per convertir el projecte en una realitat. La rapidesa amb què es va organitzar l’esdeveniment va ser, precisament, un dels principals arguments dels seus detractors. Les informacions publicades entre l’abril i el juliol mostren una mobilització creixent que permet observar com, en poques setmanes, la proposta va adquirir estructures organitzatives, suport institucional i un programa concret. El 25 d’abril, La Publicitat recollia la crida del CCEP a les entitats esportives per sumar-se a la iniciativa de l’Olimpíada Popular, que es presentava com una resposta a la “feixistització” i la “mercantilització” de l’esport. Durant el mes de maig, aquesta xarxa de suports es va ampliar, amb el suport del President Companys i la Generalitat, i noves adhesions, tant nacionals com internacionals. La iniciativa va adquirir una estructura pròpiament organitzativa a finals d’abril, amb la constitució del Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP), que va ampliar la iniciativa més enllà del nucli inicial de CCEP. Josep Antoni Trabal, diputat d’ERC a les Corts Espanyoles i molt vinculat a les esferes esportives catalanes i espanyoles, en va assumir la presidència i Lluís Companys va ser nomenat president d’honor. La implicació de dues grans personalitats polítiques mostra com el projecte de l’Olimpíada Popular estava avalat per un important suport institucional.
Durant el mes de juny, els preparatius havien entrat en una fase més concreta. Es van definir les disciplines esportives, es van organitzar les proves de selecció de participants, i es van començar a preparar les instal·lacions esportives i els sistemes d’allotjament. L’organització va anar ampliant la seva dimensió internacional amb la confirmació de noves delegacions procedents de diversos països. A diferència dels Jocs Olímpics, l’Olimpíada Popular no només responia a una lògica estatal, sinó que donava cabuda a regions i nacions sense estat. A principis de juliol, la premsa ja parlava de més de 6.000 participants previstos, organitzats en 23 delegacions diferents, i més de 20.000 turistes nacionals i estrangers.
Conclusions
El projecte havia aconseguit convertir-se en una realitat material abans que cap esportista arribés a competir. Aquesta és, precisament una de les paradoxes de l’Olimpíada Popular: no es va arribar a celebrar però es va materialitzar bona part del projecte. Quan s’acostava la data prevista per a la inauguració, l’Olimpíada Popular semblava haver superat bona part dels obstacles que havien acompanyat el seu creixement. Barcelona disposava d’un programa, d’un suport institucional i d’una mobilització que havia aconseguit atraure participants d’altres territoris i països. La ciutat estava preparada, però el cop d’estat feixista del 18 de juliol va interrompre el projecte abans que es pogués inaugurar. Malgrat això, Barcelona va aconseguir viure una doble experiència olímpica: primer, com a ciutat que aspirava a formar part del moviment olímpic oficial, i que ho acabaria fent 56 anys més tard, però també com a escenari d’un projecte que pretenia redefinir, des de la participació popular, el significar de l’esport i l’olimpisme.
El debat i les crítiques per part de sectors contraris al Front d’Esquerres que va generar l’organització de l’esdeveniment mostren com l’esport també va ser, i continua sent, un espai de disputa política i social. Les diferents interpretacions de l’Olimpíada Popular posaven en qüestió quina havia de ser la funció de l’esport, quina relació havia de mantenir amb la política, i qui podia definir els principis que havien de regir-lo. El concepte de “esport popular” va permetre reunir sectors polítics i associatius al voltant d’una idea comuna, i va ser precisament aquesta pluralitat d’actors, motivats pel nou escenari polític obert després de les eleccions de febrer de 1936, la que va aconseguir que el projecte fos capaç de mobilitzar-se. Malgrat que la insurrecció militar va interrompre el projecte i va impedir comprovar com s’hauria desenvolupat a la pràctica el model esportiu plantejat, l’estudi de la Olimpíada Popular permet aproximar-se a la Segona República i, per la seva dimensió internacional, a l’Europa d’entreguerres, des d’un espai que sovint queda relegat com és l’esport.
Bibliografia
Santacana, C. i Pujadas, X. (2006). L’altra olimpíada, Barcelona’36. Llibres de l’Índex.
Mercadal, N. R., (1998). El club femení i d’esports de Barcelona, plataforma d’acció cultural. Barcelona: Abadia de Montserrat.
Gounot, A. (2013) “El proyecto de la olimpiada popular de Barcelona (1936), entre comunismo internacional y republicanismo regional. (The project of the People’s Olympic Games of Barcelona (1936), between Comunism and regional Republicanism)”, Cultura, Ciencia y Deporte, 1(3), p. 115–123. Disponible a: https://ccd.ucam.edu/index.php/revista/en/article/view/120 (Consultat: 27 d’agost de 2026)
Simón Sanjurjo, J. A. (2011) “Deporte con bandera roja: el movimiento deportivo obrero y la Olimpiada Popular de Barcelona en la España del Frente Popular”. A La España del Frente Popular: política, sociedad, conflicto y cultura en la España de 1936. Granada: Editorial Comares, p. 307–324.
Physick, R. (2017) “The Olimpiada Popular: Barcelona 1936, sport and politics in an age of war, dictatorship and revolution”, Sport in History, 37(1), p. 1-25. Disponible a: http://dx.doi.org/10.1080/17460263.2016.1246380. (Consultat: 2 de setembre de 2026)
Murray, W. i Krüger, A. (2010) Nazi Olympics: Sport, Politics, and Appeasement in The 1930s. University of Illinois Press.
Fonts utilitzades
La Publicitat
19 d’abril de 1936
17 de maig de 1936
La Humanitat
23 d’abril de 1936
Última Hora
6 de juliol de 1936
Flama
12 de maig de 1936
La Veu de Catalunya
30 de juny de 1936
El Bé Negre
8 de juliol de 1936
Xut!
7 de juliol de 1936
El Diluvio
5 de maig de 1936
