Laura Campos Quiñones
Resum: La historiografia d’Època Moderna ha abordat l’estudi de la pobresa i l’assistència des de diferents perspectives, posant l’accent en el procés de dessacralització del pobre al llarg dels segles moderns. El present article analitza l’evolució de la concepció de la pobresa al segle XVI, destacant com, tot i la pervivència del pobre com a instrument de salvació mitjançant l’almoina, s’imposaren nous discursos que estigmatitzaren el pobre com a insalubre o captaire. Enfront de la Reforma protestant, que negà el valor salvífic de les bones obres, el Concili de Trento reafirmà la caritat com a via de salvació, la qual cosa comportà una proliferació de l’assistència a l’Europa catòlica. En aquest context, estudiarem, de forma primerenca, la figura de Diego Pérez de Valdivia i la fundació de la Casa de la Misericòrdia de Barcelona com a exemple paradigmàtic de la institucionalització de la caritat, sustentada en una ideologia que considerava l’assistència al pobre com un manament diví i una obligació cristiana ineludible.
Paraules clau: pobresa, assistència, Pérez de Valdivia, caritat, Casa de la Misericòrdia.
Abstract: The historiography of the Modern Age has studied poverty and assistance from different points of view, emphasising the process of desacralisation of the poor throughout the modern centuries. This paper analyses the evolution of the concept of poverty in the 16th century, noting that, even though the poor continued to be considered an instrument of salvation through almsgiving, new discourses emerged that stigmatised the poor as insalubrious or as beggars. In contrast to the Protestant Reformation, which denied the salvific value of good works, the Council of Trent reaffirmed charity as a path to salvation, which led to a proliferation of assistance in Catholic Europe. In this context, we study, early on, the figure of Diego Pérez de Valdivia and the foundation of the Casa de la Misericòrdia in Barcelona as a paradigmatic example of the institutionalisation of charity, based on an ideology that considered assistance to the poor as a divine command and an inescapable Christian obligation.
Keywords: poverty, assistance, Pérez de Valdivia, charity, Casa de la Misericòrida.
Introducció
La historiografia modernista ha abordat l’estudi de la pobresa i l’assistència de diverses maneres, però destacant sempre el procés de dessacralització que experimentà el pobre al llarg dels segles moderns. Tot i que el concepte de pobre sagrat encara està present, s’experimenten, al llarg de la primera modernitat, una sèrie de discursos que estigmatitzaran al pobre com captaire, gandul i insalubre. Tot i això, l’element assistencial dirigit cap a la pobresa no es reduí als segles moderns, en respecte a l’escenari experimentat a època baix medieval, sinó que, sobretot després de la Reforma catòlica, es produí un increment i una fundació de noves organitzacions caritatives, molt vinculades, a l’escenari catòlic, als ordes religiosos.
El pobre esdevé, ja des d’època baix medieval, un element caracteritzat com a conflictiu. Apareix una concepció doble de la pobresa, el pobre real i el pobre fictici, relacionat–amb problemes de salubritat i de criminalitat. Aquesta nova pobresa és conseqüència de les dinàmiques socioeconòmiques i les migracions dels espais rurals als espais urbans, tal com José Luis Betrán Moya estudià a la seva obra Pobreza y marginación en la Barcelona de los siglos XVI y XVII. Aquesta doble concepció del pobre i la seva dessacralització ha estat molt estudiada per autors de renom com Tomás Mantecón a l’obra Los pobres y sus actitudes en la temprana Edad Moderna, amb les migracions del camp a la ciutat.
El fenomen de la caritat i l’assistència als pobres a l’escenari català ha estat abordat per diversos historiadors. Destaquem les obres de Guillem Roca per l’escenari lleidatà – Pobresa i hospitals a la Lleida baixmedieval –, tot i que també destinà obres a l’estudi comparatiu entre aquesta ciutat i Barcelona – Ferits o infectes de pesta: la gestión de las epidemias en Lleida y Barcelona durante el siglo XVI –. També seran de singular rellevància els estudis sobre la pobresa i la conflictivitat a Barcelona de José Luis Betrán Moya – Pobreza y marginación en la Barcelona de los siglos XVI y XVII –. Destacarem finalment les aportacions historiogràfiques de Jon Arrizabalaga – Hosptials, Història i Medicina: l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona – i, conjuntament amb Teresa Huguet – Hospital Care for the Insane in Barcelona, 1400-1700 –.
En aquest present article realitzarem un estudi sobre la nova concepció del pobre al segle XVI, elaborant un estudi d’aquest al món catòlic, matisant també com, a l’escenari reformat la sacralitat del pobre fou posada en dubte. Un cop elaborat aquest estat de la qüestió sobre el valor teològic de la pobresa a la primera modernitat, abordarem, de forma superficial, la fundació d’una entitat fonamental en la gestió de la pobresa a Barcelona, la Casa de la Misericòrdia, abordant la ideologia darrera del seu fundador, Diego Pérez de Valdivia, un pensador de gran rellevància a la Barcelona de Joan Dimes Lloris (1576-1598).
Pobresa i assistència al segle XVI
Quan hom es planteja elaborar un estudi sobre la pobresa al segle XVI ha de comprendre els fenòmens de canvi i continuïtat que es plasmen en el món baix medieval. El pobre, al segle XVI, continuarà esdevenint quelcom a través del qual es pot aconseguir la salvació, mitjançant les almoines. És així com atenem el fenomen de la dessacralització del pobre, una dinàmica que conduirà als pobres a ser cada vegada més marginats, vinculant-los a la proliferació de malalties o a l’increment de la delinqüència als carrers. Aquest element de classificació dels pobres té una sèrie de connotacions de gran rellevància per entendre el boom assistencial que experimentà el món catòlic després del Concili de Trento, el qual es fonamenta en el món assistencial medieval.
La concepció del pobre com a element sagrat beu de diferents passatges bíblics on s’aborda aquesta qüestió, els quals podem vincular clarament amb la tasca assistencial. Per exemple; “mai no faltaran pobres en el país, per això et mano que obris generosament la mà als teus germans, als pobres i necessitats del país” (Deuteronomi, 15:11), “Serà beneit el qui és generós, el qui dona al pobre al seu pa” (Proverbis, 22:9), “Qui dona al pobre no passarà necessitat; aplegarà malediccions qui d’ell aparta els ulls” (Proverbis, 28:27) o “Dona a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu” (Lluc, 6:30). Així, doncs, el pobre és representat a les Sagrades Escriptures com un element social inevitable i mitjançant el qual es pot arribar a la benedicció. Ara bé, aquesta concepció del pobre sagrat canviarà al llarg de l’època moderna destacant també un paper molt important de la Reforma protestant.
A època medieval la pobresa estava totalment justificada pel Nou Testament, com bé hem matisat en línies anteriors, al final el pobre representava la vida austera i garantia l’oportunitat de la salvació a tots els homes mitjançant la pràctica de la caritat (Benassar, 2025:204).
Aquesta visió la veiem encara present en l’escenari de la primera modernitat però acompanyada clarament d’una lògica de marginalització i estigmatització d’una part d’aquesta. Tal com ens plasma Bartolomé Bennassar, cap a la dècada de 1540 l’hostilitat cap als pobres, considerant-los ociosos, comportà l’aparició de certes regulacions a l’escenari castellà (Benassar, 2025: 204). La pobresa, a l’escenari urbà, esdevé un tema primordial d’atenció per a les elits urbanes, ja que, a partir del segle XV la pobresa es considerà vinculada amb el contagi de malalties, considerant-la, fins i tot, un perill per a la seguretat ciutadana (Huguet, Arrizabalaga, 2010: 84). Aquest fet està clarament vinculat a les dinàmiques de migració de població rural a l’escenari urbà. És precisament per això que s’instaurà un sistema assistencial, inicialment sota la iniciativa de religiosos. Les migracions camp-ciutat són clarament influents a l’escenari barceloní, destacant les produïdes a la dècada dels vuitanta del segle XVI. (Betrán Moya, 1990: 106).
Per altra banda, i desviant la mirada cap a l’Europa central, cal tenir en compte com la Reforma protestant – iniciada l’any 1517 amb les 95 tesis de Martin Luter – afectà de gran forma la concepció sacralitzada del pobre. Recordar com el moviment protestant negava la capacitat d’aconseguir la salvació de l’ànima a través de les bones obres, com per exemple 9 l’almoina dedicada al pobre. Així i tot, plenament conscients de l’existència perpètua de la pobresa com a element permanent a la societat d’Antic Règim, es pretenia mantenir una assistència cap a aquest col·lectiu entesa com una obligació cristiana, però, com hem dit anteriorment, sense capacitat d’intercedir en la salvació de l’ànima (Forte, 2022: 110).
La pobresa i assistència a les ments de l’època
Martí Luter abordà la qüestió de la pobresa quan es dirigí a la noblesa l’any 1520. La seva concepció sobre aquest assumpte no diferia tant de la presentada per Vives, prèviament comentada. Luter també planteja l’existència de dos tipus de pobresa, una veritable i una falsa i planteja la necessitat d’abolir la mendicitat al món cristià afirmant que “cada ciutat havia de cuidar els seus pobres i no admetre captaires aliens, dits aquests com vulguin, siguin peregrins o ordes mendicants” (Luter, 1967: 116). Segons Luter cada poble s’havia d’encarregar dels seus pobres i introdueix la necessitat d’integrar un “administrador” o “tutor” per conèixer la pobresa i assessorar l’organització i assistència d’aquesta. Luter condemnarà la pobresa afirmant el següent:
“Qui vol ser pobre no ha de ser ric. Si vol fer-se acabalat ha de posar la mà a l’arada i buscar-l’hi el mateix de la terra. N’hi ha prou que els pobres en tinguin prou per a no morir-se de fam i fred. No convé que un visqui ociós, perquè l’altre treballa; que sigui ric i porti una vida còmoda, perquè l’altre viu amb estretor” (Luter, 1967: 117).
Aquesta afirmació del reformat alemany serà justificada amb les reflexions trobades a la Segona Carta als Tessalonicencs “Qui no vulgui treballar, que no mengi” (2 Tessalonicencs 3:10). Per tant, el món reformat criticà la pobresa, però, tot i això, va permetre una simple assistència cap a aquest estrat social el qual era francament inevitable.
Humanistes i teòlegs del segle XVI reflexionaren sobre la pobresa. Trobem una consideració comuna a l’ideari de l’època, relacionat amb els passatges del Deuteronomi anteriorment mencionats. La pobresa era quelcom inevitable a la societat, entesa com una conseqüència directa de la caiguda d’Adam i de l’ambició (Forte, 2022: 106). Destaquem l’obra de Joan Lluís Vives, el qual ens proporcionà reflexions de gran rellevància sobre la pobresa i que ens faran veure clarament la concepció del pobre;
“Decidme, qué cosa es que en el día de fiesta, quando todo el pueblo concurre al templo, aya hombre de entrar por entre bu[b]osos, plagados, llagados, leprosos que aun sólo con decirlo espanta? Pónense en dos hileras como escuadrón y por entre ellos han de passar niños, niñas, moços y viejos, pregnadas y vazías. ¿Pensaís que son todos de tan rezio stómago que no se les revuelve el alma con tal vista, especialmente yendo ayunos? ¿Y que no solamente ven estas llagas, pero que os dan con el hedor por las narizes, y se os acercan hasta que los toquéis con las manos y con el cuerpo, tanta es la desverguenza que tienen en pedir?” (Vives, 2006: lib.2, 44r-44v).
Vives ens vincula, doncs, a aquesta obra titulada el socorro de los pobres , directament la mendicitat – ‘desverguenza que tienen en pedir’ – amb la malaltia i la seva proliferació atenent, segons la concepció de l’autor, a un problema de salubritat pública.
L’escenari tridentí, el qual és el nostre marc d’interès per a aquest treball, fou primordial. Al Concili de Trento es reafirma la capacitat de les obres per a intercedir en la salvació de l’ànima dels fidels, en contraposició a la doctrina de la predestinació la qual advocava el món protestant. Això comportà una proliferació d’organismes assistencials a l’Europa catòlica (Huguet i Arrizabalaga, 2010: 84). La fonamentació doctrinal de la caritat està clarament vinculada al manament evangèlic, igual que la fonamentació doctrinal de l’hospital (Arrizabalaga, 2006: 203).
Vives no fou l’únic pensador que reflexionà sobre la problemàtica de la pobresa, i sobretot la mendicitat. En realitat, aquest tòpic fou titular de grans obres com la de Juan de Medina, de 1545, titulada De la ordenación que se ha instaurado en las limosnas para socórrer a los verdaderos pobres en algunas ciudades de España . El mateix títol de la obra de Medina respon a aquesta lògica de criminalització d’una part de la pobresa. Altres obres com la Deliberación sobre la causa de los pobres, de Domingo de Soto, publicada també l’any 1545 foren rellevants. Soto, en aquest cas, ferm a la concepció sacralitzada de la pobresa, renunciava a qualsevol pràctica que limites l’assistència als pobres (Susín, 2000: 123).
Diego Pérez de Valdivia i la Casa de la Misericòrdia
Després de visualitzar la concepció de la pobresa que es configurà ja als segles XV i XVI és important observar un cas concret de gran rellevància a la Barcelona posterior a Trento, la fundació de la Casa de la Misericòrdia, a mans del teòleg Diego Pérez de Valdivia. Abans, però, per entendre la fundació d’aquest hospital hem d’entendre el pensament que hi havia darrere de l’autor. En el present apartat tractarem de definir la ideologia vers la pobresa i la caritat del teòleg, així com entendre la importància de la fundació de l’hospital.
La Casa de la Misericòrdia de Barcelona fou fundada l’any 1581, quan Pérez de Valdivia acudí al Consell de Cent per l’autorització, la qual s’atorga el 25 d’abril del mateix any, coincidint a establir l’hospital de pobres a la Casa dels Àngels (Lacuesta, 1992: 108). L’hospital, però, no acollirà pobres fins a l’any 1584 i el gener de 1585 el Consell de Cent aprova demanar al bisbe Joan Dimes Lloris que accepti el carrer de Conservador de l’Hospital (Lacuesta, 1992, p. 108). La importància d’aquest hospital fou clara. Per exemple, l’any 1599 s’ordenà que tots els pobres de la ciutat fossin duts a aquest hospital (Roca, 2020: 17).
La ment pensant darrere de la iniciativa de fundació era Diego Pérez de Valdivia fou un religiós i teòleg originari de Baeza, Jaén, molt proper a l’Ordre de Frares Menors Caputxins, que s’instal·là a la ciutat de Barcelona l’any 1578. A la mateixa ciutat esdevé un predicador primordial i esdevindrà catedràtic de la Universitat de Barcelona. Elaborà grans obres teològiques, les quals són primordials per entendre l’espiritualitat catòlica després del Concili de Trento com ara l’ Aviso de gente recogida y especialmente dedicada al Servicio de Dios, el Tratado de la singular y puríssima concepcion de la madre de Dios o el Tratado de la frequente communion y medios para ella.
Si atenem un dels manuscrits més rellevants del teòleg, els Opusculos y Sermones, conservats al Fons Antic de la Universitat de Barcelona, observem la importància que dotà l’autor a l’assistència de la pobresa, vinculant-ho sempre tant a les Sagrades Escriptures com als textos patrístics, sobretot destacant a Sant Agustí. Al sermó titulat Declaración del Pater Noster ens parlarà de la importància de la clemència, la pietat i la misericòrdia cap als pobres. Al sermó dedicat a la devoció del rosari Valdivia reflexionà sobre les diferents virtuts afirmant:
“unes birtudes enseña(n) mas claramente que otras, que son las que su magestad nos quiso encomendar, como son la humildada, paciència y charidad de Dios y obediència, y misericòrdia con los proximos, y pobreza”.
També si observem la seva obra Aviso de gente recogida y especialmente dedicada al servicio de Dios, conservada impresa, també al Fons Antic UB, destacarem també com Diego Pérez de Valdivia tracta la caritat, seguint també a Sant Pau, el qual, segons Valdivia, ensenyà la caritat. Sobre aquest fet el religiós ens dirà:
“Segun la qual deve el hombre Christiano esforçarse, y servir a todos quanto pudiere, y hazerles el bien que pudiere, segon sus fuerças y caudal. Desta condicion de la caridad no se deve escusar nadie” (Pérez de Valdivia, 1613: fol.5v).
Per tant, per a Pérez de Valdivia la caritat era una obligació de la qual cap cristià estava exempt i que, entenent que a vegades no es donà per amor, però que continuarà sent totalment necessària, amb una necessitat de ‘pressionar’ al ric; “assi como al rico le avemos de persuadir que de limosna porque aunque el no la da por puro amor de Dios, ganase que el pobre sea socorrido” (Pérez de Valdivia, 163: fol.5r).
Observem, doncs, en la figura de Diego Pérez de Valdivia un clar exemple de religiós devot a la seva obra caritativa. Sabem com dedicà part de les seves rendes a l’assistència de la pobresa (Madurell, 1957:353), práctica comuna a l’època. De fet, l’antiga Casa dels Àngels requerí obres de millora arquitectònica per poder assumir la creació de la Casa de la Misericòrdia, sufragant-se els costos d’aquestes obres gràcies, per una banda, al Consell de Cent de Barcelona però també gràcies a l’aportació monetària del seu fundador (Lacuesta,1992: 100).
Conclusions
La pobresa fou un dels tòpics abordats per pensadors i teòlegs del segle XVI per tal de combatre-la, alguns des de la criminalització d’aquesta, altres des de la institucionalització i la pràctica assistencial. El món catòlic posterior al Concili de Trento fou de vital importància – encara que trobem una assistència a la pobresa ja des del segle XV – una pràctica de creació d’hospitals per l’auxili dels pobres, deguda a una reafirmació de les bones obres com a forma de salvació de l’ànima. Sens dubte algun una de les principals bones obres per aconseguir la salvació fou la pràctica de la caritat, tal com s’especifica a diferents relats bíblics.
Per tant, afirmem que hi ha tota una lògica sustentada en la teologia darrera dels programes d’assistència que proliferen a l’Europa de la Reforma catòlica deguda, precisament, a la dimensió teològica que tradicionalment se li atribuí al pobre. Al segle XV i XVI, amb l’aparició d’una gran massa de pobres al món urbà, fruit de les migracions camp-ciutat, ens trobem amb uns discursos sobre la pobresa renovadors, on es criminalitza a una part de la pobresa, acusada de ser falsa i fingida. Tanmateix, alguns pensadors com Soto defensaran la caritat indistintament de la natura del pobre – és a dir, obviant si aquest era fals o verdader –.
En aquest context el teòleg Diego Pérez de Valdivia fundà la Casa de la Misericòrdia a la ciutat de Barcelona. Aquesta fundació està escudada en la mateixa ideologia de Valdivia vers la pobresa. Aquest destacarà com la caritat cap al pobre era considerada un mandat diví i la pobresa era una forma d’entendre i imitar la vida de Crist. Per tant, veiem en la Casa de la Misericòrdia de Barcelona un exemple de com alguns autors de l’època entenien la caritat cap a la pobresa i com aquesta caritat experimentava una institucionalització.
Bibliografía
Arrizabalaga, J. (2006) Hosptials, Història i Medicina: l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A: Actes de la VIII Trobada de la ciencia i de la técnica . Barcelona: SCHCT, 203-209.
__ , Huguet-Termes. (2010) Hospital Care for the Insane in Barcelona, 1400-1700. Bulletin of Spanish Studies 8, 81-104.
Betrán, J.L. (1990) Pobreza y marginación en la Barcelona de los siglos XVI y XVII. Historia Social 8, 101-121.
El Sacrosanto Concilio de Trento (1847). Barcelona: Benito Espona.
Florensa i Soler, N. (2001) L’assistència social i l’aportació econòmica del municipi barceloní al segle XVII a malalts, prostitutes i pobres vagabunds, belitres i bergants. Barcelona Quaderns d’Història 5, 193-204.
Forte, J. M. (2022) Pobreza, teología y disciplina en el siglo XVI. Humanistas, reformados y tridentinos. A: Precariedad, exclusión, marginalidad: una historia conceptual de la pobreza . Forte, J. M., Sánchez, N. (coord.) Saragossa: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 103-127.
Lacuesta, R. (1992) La Casa municipal de Misericordia de Barcelona. Historia de su evolución arquitectónica. Espacio, tiempo y forma, Serie VII 1992, 97-158.
Lutero M. (1967) Obras de Martin Lutero, edició de C. Witthaus, Buenos Aires: Editorial Paidós.
Madurell, J.M.A. (1957) Diego Pérez de Valdivia en Barcelona (1580-1589). Analecta sacra tarraconensia vol. 30 2, 343-371.
Mantecón, T (1997) Los pobres y sus actitudes en la temprana Edad Moderna. Debats 60, 91-106.
Pérez de Valdivia, D. (1613) Aviso de gente recogida y especialmente dedicada al servicio de Dios: en el qual se dan consejos y remedios contra los peligros y tentaciones que en el camino del cielo se suelen ofrecer y se da orden de vida para qualquier estado de persona en todos los tiempos del año , Lleida: Lluís Manescal.
Roca, G. (2017) Salubritat i salut pública a la Lleida baix medieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals. Tesi doctoral. Lleida: Universitat de Lleida.
__ (2020) Ferits o infectes de pesta: la gestión de las epidemias en Lleida y Barcelona durante el siglo XVI. Revista de la Cecel 20, 7-38.
Susín, R. (2000) Los discursos sobre la pobreza, siglos XVI-XVIII. Brocar 24, 105-135.
Vives, J.L. (2006) Tratado del socorro de pobres, edició de J. Parellada, traducció de B. Pérez de Chinchón , Valencia:Pretextos.
