Candela Landín Rodríguez
L’obra que s’analitza en les següents pàgines porta per títol “L’altra Olimpiada. Barcelona’36”. Publicada l’any 1990 pels historiadors catalans Carles Santacana i Xavier Pujadas es situa com a l’obra pionera en els estudis historiogràfics sobre el fenòmen de l’Olimpiada barcelonina que no va poder ser. Lluny de tractar-la com un esdeveniment de caire exclusivament esportiu, l’estudi remarca el caràcter heterogeni d’aquest en les primeres pàgines, aportant una lectura molt més extensa: no només es tracta d’una resposta popular als Jocs Olímpics de Berlín de 1936.
Així doncs, el llibre es divideix en tres apartats que pretenen, d’una banda, situar el fenomen esportiu i cultural de l’Olimpíada dins d’una tradició més llarga al territori català. Aquesta tradició, tot i haver estat impulsada en part per les elits regionalistes, també va trobar espais de difusió i reivindicació en ateneus, associacions excursionistes i entitats culturals i polítiques que actuaven com a xarxes de sociabilitat de les classes populars i obreres catalanes. És important mantenir aquesta distinció entre allò obrer i allò popular perquè, tal com assenyalen els autors, l’entramat organitzatiu de l’Olimpíada es mostrava molt diversa políticament. D’altra banda, l’obra situa el projecte en un context europeu més ampli i el relaciona amb altres manifestacions de l’esport popular oposades a l’olimpisme i la pràctica esportiva burguesa. Així ho demostren la importància que adquireix l’Esport Roig i, posteriorment, la participació en la III Olimpíada Obrera d’Anvers de 1937, organitzada per la Internacional Esportiva Obrera Socialista (SASI), creada el 1920.
Sobre les tesis principals, en primer lloc, podem esmentar que el treball de Santacana i Pujadas parteix de la idea que l’Olimpíada Popular no es pot estudiar com un fet aïllat del seu context europeu. També cal tenir en compte la trajectòria del fet esportiu a Catalunya des de començament del segle XX: des d’una pràctica inicialment més vinculada a una necessitat de distinció social de les classes benestants fins a la seva progressiva apropiació com a espai de sociabilitat, educació i reivindicació per part de sectors populars i obrers.
A més, no pretén en cap moment ser una síntesi de la reduïda informació relativa al fet de l’Olimpiada en el moment de publicació del llibre, sinó integrar-la en un entramat esportiu i popular a Europa: per aquest motiu, s’observen diverses referències a l’Esport Roig o a les experiències esportives de l’associacionisme obrer. En tot cas, l’Olimpiada Popular, tot i que s’hagi concebut com a una proposta obrera, Santacana i Pujades proposen el mot popular com a forma d’integració en un entramat social ampli a tot aquell que es situï en oposició al feixisme i la seva legitimació internacional mitjançant l’esport amb la celebració d’uns Jocs Olímpics. Així doncs, l’Olimpiada Popular simbolitza un apropament de la pràctica esportiva als sectors populars alhora que es dóna un progressiu allunyament de l’elitisme burgès desenvolupament pel baró de Coubertin.
Una de les principals novetats que ofereix la lectura és una altra manera d’estudiar tant les relacions internacionals com les connexions que s’havien establert entre els diferents territoris
en l’àmbit esportiu, ja que en aquesta proposta esportiva no només hi participen estats sobirans sinó també regions i estats sense nació. Per tant, no només es tracta d’una “Olimpíada Catalana”(1).
Pel que fa la historiografia cal tenir en compte que, tot i que existeixen treballs amb anterioritat a l’any de publicació d’aquesta lectura, no hi trobem cap estudi fet des de la història social i política. De fet, cap altre estudi posa en relació política i esport i totes aquelles investigacions que s’havien fet sobre l’Olimpiada Popular la definien com un fet aïllat. La principal aportació de Santacana i Pujadas és, precisament, integrar l’Olimpíada Popular en una història social i política de l’esport i contextualitzar el paper de la Barcelona de 1936 dins del desenvolupament de l’esport popular europeu. La recerca posterior ha ampliat aquesta perspectiva. André Gounot (2) ha aprofundit en la relació amb la Internacional Comunista i en la documentació de l’Esport Roig; Ray Physick (3) ha situat el projecte dins del moviment esportiu obrer d’entreguerres i de la campanya internacional contra els Jocs de Berlín; Raanan Rein ha estudiat les connexions amb la Palestina sota mandat britànic, mentre que James Stout (4) ha insistit en la cultura política del Front Popular i en la composició plural de les delegacions i dels suports al projecte.
En les darreres dècades han aparegut, a més, investigacions que permeten descentrar la mirada de Barcelona i observar com aquestes xarxes es projectaven sobre altres territoris. Iker Ibarrondo-Merino (5), per exemple, ha aprofundit en el cas castellà i en la memòria de l’esport obrer vinculada a l’Olimpíada Popular; Pau Tomàs Ramis (6), per la seva banda, ha destacat el paper de la delegació mallorquina. Aquestes aportacions no resten centralitat al llibre de Santacana i Pujadas, sinó que mostren fins a quin punt va obrir un camp d’estudi que encara admet noves escales territorials i nous subjectes.
Tal com es desprèn de la lectura, un dels principals punts forts de l’obra és la seva capacitat de contextualització, més encara si es té en compte la disponibilitat documental del moment en què va ser escrita. Les fonts eren limitades i les fonts de treball son molt limitades a més de presentar moltes inconcrecions. A això s’hi afegeix que, al 1990, l’accés a determinats arxius vinculats a la Internacional Comunista i a les organitzacions de l’Esport Roig era molt més restringit. La seva obertura posterior va permetre a investigadors com Gounot precisar algunes connexions internacionals que Santacana i Pujadas només podien reconstruir parcialment des del context pròpiament català. Aquesta limitació, per tant, s’ha d’entendre més com una condició historiogràfica de l’època que no pas com una mancança atribuïble als autors.
D’altra banda, la relació entre esport i política és allò que permet entendre la rellevància de l’Olimpíada com a espai de conflicte i, en conseqüència, com a objecte d’estudi històric. Vista des d’avui, però, la mirada del llibre —molt atenta a les institucions, les organitzacions i els marcs polítics— deixa menys desenvolupades altres perspectives que podrien ampliar el relat, com ara les de gènere, interseccionals o decolonials. Un exemple especialment suggeridor és la participació de la delegació Palestina sota mandat britànic, integrada per esportistes jueus (i sionistes) vinculats principalment a Hapoel. La recerca de Raanan Rein (7) permet aprofundir en aquesta presència, en la seva relació amb el Yishuv i en l’absència de participants àrabs en aquella representació. Introduir avui aquesta qüestió no invalida el plantejament de 1990, però sí que mostra fins a quin punt l’objecte pot ser rellegit des de preguntes historiogràfiques que aleshores no ocupaven el mateix lloc. Al mateix temps, l’atenció constant del llibre a les institucions i associacions convida a pensar l’Olimpíada Popular convida a pensar l’Olimpiada Popular no només dins del teixit associatiu català, sinó també comuna part essencial del desenvolupament de la història política de la regió, i més recentment, dels altres regionalismes existentes i les seves reivindicacions político-socials.
Com a valoració final podem defensar que el llibre de L’altra Olimpíada. Barcelona’36 és una obra essencial per al desenvolupament historiogràfic de l’esport com a eina de reivindicació política així com ho és per al desenvolupament del teixit associatiu de la comunitat. L’Olimpiada Popular, llavors, no va ser exclusivament catalana ni obrera: precisament, la categoria de “popular” permet explicar l’intent d’articular una alternativa esportiva capaç d’aplegar sectors diversos al voltant de l’antifeixisme. L’interrompuda inauguració d’aquesta no va ser un fracàs; més aviat va evidenciar les aliances i les mostres de suport dels esportistes reunits en la capital catalana davant l’ofensiva franquista en el territori català. Malgrat les limitacions documentals i de perspectiva ja esmentades, la recerca desenvolupada després de 1990 confirma que es tracta d’un objecte d’estudi encara obert i que guanya densitat quan s’insereix en un marc internacional més ampli i es tenen presents aquelles particularitats polítiques i socials que caracteritzaven cadascun dels territoris que s’hi van adherir a la proposta.
Notes
1 Santacana, C., Pujadas, X. (2006). L’altra Olimpíada: Barcelona ’36. Barcelona: Llibres de l’Índex.
2 Gounot, A. (2005) ‘El proyecto de la olimpiada popular de Barcelona (1936), entre comunismo internacional y republicanismo regional’, Cultura, Ciencia y Deporte, 1(3), pp. 115–123. doi: 10.12800/ccd.v1i3.120.
3 Physick, R. (2017) ‘The Olimpiada Popular: Barcelona 1936, Sport and Politics in an Age of War, Dictatorship and Revolution’, Sport in History, 37(1), pp. 51–75. doi: 10.1080/17460263.2016.1246380.
4 Stout, J. (2019) The Popular Front and the Barcelona 1936 Popular Olympics: Playing as if the World Was Watching. Singapore: Palgrave Pivot. doi: 10.1007/978-981-13-8071-6.
5 Ibarrondo-Merino, I. (2023) Memorias del deporte obrero castellano. Castilla ante la Olimpiada Popular antifascista de Barcelona de 1936. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca.
6 Tomàs Ramis, P. (2022) Olímpics populars. Palma: Galés Edicions.
7 Rein, R. (2018) ‘El desafío a los Juegos Olímpicos de Berlín 1936: Barcelona, la Olimpiada Popular olvidada y los atletas judíos de Palestina’, Historia Contemporánea, 56, pp. 121–155. doi: 10.1387/hc.17596.
