Miriam Garcia Fornós
Universitat Rovira i Virgili (URV)
Resum
L’Olimpíada Popular de Barcelona, prevista del 19 al 26 de juliol de 1936 com a alternativa antifeixista als Jocs de Berlín, s’ha estudiat sobretot des de la seva dimensió política i social. Aquest article analitza les credencials esportives dels participants previstos a partir de la historiografia, les relacions de delegacions de Xavier Pujadas i Carles Santacana i fonts biogràfiques, hemerogràfiques i documentals. Una aproximació quantitativa a les delegacions precedeix l’anàlisi dels casos estudiats. Aquests —olímpics, campions, recordistes i esportistes obrers— mostren una realitat heterogènia que qüestiona l’associació entre esport obrer i baix nivell competitiu. Alhora, l’esport obrer apareix com una via de democratització de l’accés a la pràctica esportiva de les classes populars. Barcelona 1936 permet així reconsiderar els mecanismes socials i institucionals que definien l’elit esportiva durant el període d’entreguerres.
Paraules clau: Olimpíada Popular; Barcelona 1936; esport obrer; boicot olímpic; esport i política; antifeixisme.
Abstract
The Barcelona People’s Olympiad, scheduled for 19–26 July 1936 as an anti-fascist alternative to the Berlin Games, has been studied mainly through its political and social dimensions. This article examines the sporting credentials of its prospective participants through scholarship, the delegation lists reconstructed by Xavier Pujadas and Carles Santacana, and biographical, press and documentary sources. A quantitative overview of the delegations precedes the analysis of individual cases. Olympians, champions, record holders and workers’ athletes reveal a heterogeneous field that challenges the caricature of poorly equipped, low-level competitors. Workers’ sport also emerges as a means of democratising access to sport among popular and working classes. Barcelona 1936 therefore provides a case for reconsidering the social and institutional mechanisms that defined sporting elites in interwar Europe.
Keywords: People’s Olympiad; Barcelona 1936; workers’ sport; Olympic boycott; sport and politics; anti-fascism.
Introducció: Berlín, el boicot i l’alternativa de Barcelona
La imatge dels participants de l’Olimpíada Popular com a treballadors i aficionats entusiastes però esportivament allunyats de l’elit no és nova. Abans del certamen, El Be Negre contribuí a ridiculitzar el projecte amb peces sobre els participants, l’organització i l’allotjament. Aquestes fonts permeten estudiar els mecanismes del descrèdit, però no constitueixen una descripció fiable del nivell dels esportistes.
A «Notícies de l’Olimpíada Popular», el núm. 243 contraposava la certesa del caràcter popular del certamen al dubte sobre la seva condició d’olimpíada. Presentava participants ficticis —un sereno, un vigilant, un carter o un ascensorista— i suggeria que per actuar com a cronometrador n’hi havia prou amb entusiasme. La sàtira convertia la procedència laboral i l’obertura participativa en motius de burla, vinculant-les a una suposada manca de qualificació esportiva. El seu valor com a font rau en aquesta representació pública, no en la veracitat dels participants que enumera.
La portada del núm. 245, del 15 de juliol de 1936, contraposava «Jocs Populars» i «jocs de criatures» i caricaturitzava l’arribada dels atletes. En el mateix número, «“El Be Negre” organitza el desallotjament dels atletes de l’Olimpíada Popular» imaginava procediments per fer marxar els esportistes allotjats a Barcelona. La burla combinava així la desqualificació del certamen amb la crítica de l’organització i de l’allotjament popular. No totes aquestes bromes eren valoracions tècniques del rendiment: també atacaven la dimensió política i participativa del projecte.
Per entendre-la cal situar Barcelona en el conflicte entorn dels Jocs de Berlín. Berlín havia estat designada el 1931, però l’arribada de Hitler al poder i la política racial i repressiva nazi convertiren els Jocs en una controvèrsia internacional. El boicot tingué especial força als Estats Units i també mobilitzà organitzacions obreres, sectors antifeixistes, entitats jueves, esportistes i dirigents europeus que consideraven incompatible l’ideal olímpic amb la política del Tercer Reich (Gounot, 2005; Physick, 2017).
L’Olimpíada Popular sorgí en aquest context. No era una simple còpia dels Jocs ni una olimpíada obrera convencional: el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP) combinà esport popular, competició internacional, participació femenina, representació de pobles sense estat i antifeixisme. El programa incloïa futbol, rugbi, boxa, rem, pilota basca, natació, atletisme, lluita, ciclisme, tennis, bàsquet, escacs i altres modalitats (Colomé i Sureda, 1995; Pujadas i Santacana, 1990, 1992; Gounot, 2005; Physick, 2017).
El projecte incomodava l’olimpisme institucional perquè qüestionava Berlín. La historiografia documenta oposició i pressions en diferents àmbits federatius perquè els esportistes no acudissin a Barcelona, tot i que variaren segons països i federacions. La disputa afectava, en definitiva, la legitimitat de competir o boicotejar els Jocs nazis (Physick, 2017; Santacana, 2016).
La pregunta d’aquest article és qui havia de competir realment a Barcelona. No es pretén demostrar que hauria superat Berlín —la competició no se celebrà—, sinó qüestionar l’equació entre esport obrer i baix nivell. Pujadas i Santacana documenten campions, recordistes, olímpics i esportistes seleccionats per a Berlín al costat de membres de federacions obreres (1990: 166-181).
L’Olimpíada Popular es projectà, a més, en un context de forta pressió de les institucions de l’olimpisme oficial contra el moviment de boicot a Berlín. El president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Henri de Baillet-Latour, defensà el manteniment dels Jocs a l’Alemanya nazi. L’oposició al boicot culminà, a finals de juliol de 1936, amb l’expulsió del membre nord-americà Ernest Lee Jahncke del COI per la seva oposició pública als Jocs de Berlín. En aquest marc, optar per Barcelona no constituïa necessàriament una decisió esportivament neutra per als atletes vinculats a les federacions oficials: significava posicionar-se en un conflicte que afectava directament les institucions que governaven l’esport internacional. Les pressions i sancions federatives podien comprometre la continuïtat d’una carrera esportiva, com mostra la suspensió d’Eva Dawes, analitzada més endavant.
Fonts i criteris de selecció dels casos
L’anàlisi parteix de les relacions de delegacions de Pujadas i Santacana (1990: 166-181), dels estudis sobre l’organització i el boicot i de fonts documentals i biogràfiques. Es distingeixen la participació anunciada, la inscripció, el desplaçament efectiu i el palmarès anterior a juliol de 1936. El fet de figurar en una relació no demostra per si sol l’arribada a Barcelona; el palmarès tampoc no constitueix un resultat d’una competició que no se celebrà.
Els casos es trien per comparar credencials diferents: participació olímpica, selecció anunciada per a Berlín, títols i rècords dels circuits obrers, i trajectòries en què el gènere, l’origen o el boicot condicionaren l’accés a la competició. La selecció és intencional i no representa estadísticament el conjunt dels inscrits. L’exposició presenta primer les dades de les delegacions, després els casos agrupats per aquests criteris i, finalment, la discussió de les seves implicacions socials.
Esport obrer, nivell competitiu i recursos
L’esport obrer d’entreguerres no era simplement un circuit paral·lel ni una pràctica recreativa de baixa exigència. Responia també a les barreres socials d’accés a l’esport modern: clubs, sindicats i entitats obreres oferiren entrenament, competicions i organització a sectors populars que no disposaven de les mateixes oportunitats dins les estructures tradicionals. En aquest sentit, democratitzà la pràctica esportiva. Physick recorda que milions de treballadors hi participaven i que les Olimpíades Obreres de Frankfurt (1925) i Viena (1931) assoliren grans dimensions; a Frankfurt s’hi registrà fins i tot un rècord mundial femení de relleus (Physick, 2017).
La desigualtat amb l’esport oficial era també material. La British Workers’ Sports Association rebé del Comitè Organitzador bitllets per facilitar el viatge a Barcelona, mentre que qui podia pagar-lo podia adquirir a Londres un paquet de deu lliures amb trajecte, allotjament i manutenció. Al Canadà, Harry Sniderman recaptà fons per sufragar el viatge dels dos boxejadors de la delegació (Hall i Kidd, 2017: 136). Arribar a Barcelona depenia, doncs, també dels recursos disponibles.
No totes les delegacions afrontaren igual aquesta dificultat. Xavier Pujadas ha assenyalat que el COOP ajudà econòmicament la delegació dels Estats Units perquè la seva presència donava prestigi internacional al certamen. Una nota de la British Workers’ Sports Association del 15 de juny ja destacava, a més, la significació política de comptar amb esportistes jueus i negres davant la política racial alemanya.
Resultats
Panorama quantitatiu de les delegacions
Les xifres de participació s’han de llegir com a estimacions i anuncis, no com un cens de competidors. La nota de la BWSA del 15 de juny de 1936 preveia 10.000 participants i anunciava contingents de 1.200 esportistes francesos, 150 suïssos i 60 belgues. Rein (2018: 123) situa prop de 6.000 esportistes a Barcelona. La previsió i la presència efectiva corresponen a moments i registres diferents i no s’han de confondre.
Esport obrer i esport oficial no eren mons completament separats ni categories de qualitat. França preveia 1.500 esportistes: uns 1.000 de la FSGT, 500 de federacions oficials i un centenar de dones (Pujadas i Santacana, 1990: 175). Barcelona reunia esportistes formats en estructures diferents dins un projecte que ampliava les vies d’accés a la competició internacional. Sobre el contingent francès anunciat, la FSGT representava aproximadament dos terços (66,7 %) i les federacions oficials un terç (33,3 %); les dones, entorn del 6,7 %. Aquestes proporcions descriuen procedència federativa i gènere, no el percentatge d’esportistes d’elit. La diferència respecte dels 1.200 francesos anunciats el 15 de juny posa de manifest que les fonts no ofereixen una xifra única.
Les delegacions tampoc seguien una lògica estrictament estatal. N’hi havia de nacionals, regionals, ciutadanes, de clubs i d’emigrats: Catalunya, Euskadi, Galícia, Alsàcia i Lorena, Palestina, el Marroc francès i espanyol o una delegació especial de jueus emigrats. Els criteris d’accés, per tant, no eren els dels comitès olímpics estatals (Pujadas i Santacana, 1990: 166-181).
L’article examina vint-i-un casos individuals. Cinc tenen participació olímpica anterior documentada —Dawes, Hirschl, Mollin, Riesen i Schuurman—; dos altres, Vivante i Calvette, apareixen anunciats com a seleccionats per a Berlín. A aquests s’afegeixen els vuit campions o recordistes de la delegació noruega, Papasella com a campió dels Alps de la FSGT, Cupid amb experiència als British Empire Games, Lejeune amb un campionat europeu anterior, Schori, identificat com a campió mundial de gimnàstica sobre barra, Burley amb accés a la fase de selecció olímpica i Lewin amb marques de llançaments. Grècia hi figura, a més, a través de dos equips nacionals, sense recompte nominal dels seus membres. Les credencials es detallen als apartats següents.
Aquest recompte dimensiona els casos d’estudi i explica la seva selecció, però no permet calcular el pes de l’elit entre tots els inscrits: manca una relació completa amb credencials comparables. Els vint-i-un casos no s’utilitzen com a numerador d’un percentatge global. Permeten contrastar tipus de reconeixement esportiu i posar a prova una identificació general entre adscripció obrera i baix rendiment.
Connexions amb l’olimpisme oficial
La delegació francesa n’ofereix exemples clars. Pujadas i Santacana hi situen Lejeune, de la Federació Francesa de Lluita i excampió d’Europa, i el boxejador Papasella, campió dels Alps de la FSGT en pes lleuger. Vivante hi figurava com a seleccionat per a Berlín. Hi figurava també el gimnasta Denis Calvette, campió d’Isère i seleccionat per als Jocs Olímpics (1990: 176).
Grècia havia previst una delegació de vint-i-cinc membres amb un equip nacional de natació i un de lluita grecoromana, tots dos seleccionats per anar a Berlín (Pujadas i Santacana, 1990: 176). El contingent aporta un cas col·lectiu de connexió amb l’olimpisme oficial, diferent de les credencials individuals dels esportistes francesos.
Hirschl, Mollin i Riesen: trajectòries olímpiques
A la delegació de Palestina figurava Nikolaus Hirschl, antic campió austríac i olímpic a Los Angeles (Pujadas i Santacana, 1990: 173). Els registres olímpics confirmen que el 1932 guanyà dos bronzes en pes pesant, en lluita grecoromana i lliure, i documenten també la seva negativa a competir a Berlín en el context de la persecució antisemita.
També apareix el belga Piet —o Pierre— Mollin, novè als Jocs d’Amsterdam de 1928 i campió d’Europa de lluita lliure de 56 kg el 1929 i 1930, amb plata el 1931. El suís Paul Riesen havia estat catorzè en salt d’alçada a Los Angeles 1932, amb 1,80 metres, tenia una millor marca d’1,90 i pertanyia al TV Neue Sektion Bern, integrat a la SATUS.
Campions i circuits de l’esport obrer
Mesurar Barcelona només pels esportistes ja reconeguts per l’olimpisme oficial reproduiria la jerarquia que s’analitza. Les organitzacions obreres tenien campions i recordistes propis; la delegació noruega n’és un exemple especialment clar.
Pujadas i Santacana hi identifiquen Rolf Svendsen, campió dels 110 metres tanques; Gustav Hansen, campió de Noruega i campió mundial obrer dels 60 i 100 metres; Sterrl Helgesen, recordista obrer noruec en salt d’alçada; Arne Lauritzen, campió obrer dels 1.500 metres; Ingemar Pevik, recordista noruec dels 800 metres; Alf Svartas, dues vegades campió obrer en javelina, i Johan Strom, recordista de salt de llargada. Entre ells figurava també Ivar Myher, identificat pels autors com a campió de Noruega dels 400 metres i vencedor de l’Olimpíada Popular de Praga de 1934 (Pujadas i Santacana, 1990: 173-174).
La delegació suïssa aporta un altre exemple de reconeixement competitiu dins una representació vinculada a l’esport obrer. En el quadre de delegacions, encapçalada per un representant de la SATUS, Pujadas i Santacana destaquen el gimnasta Schori, identificat com a campió mundial de gimnàstica sobre barra (1990: 172). Aquesta credencial amplia els exemples d’esportistes amb títols internacionals previstos per a Barcelona i mostra la necessitat de distingir l’adscripció organitzativa de la delegació del palmarès individual dels seus membres.
Els títols noruecs remetien a àmbits de competició diferents, que cal conservar en l’anàlisi: nacional, mundial obrer o rècord dins d’un circuit específic. Physick assenyala que Barcelona preveia categories segons el nivell dels participants (2017). La BWSA anunciava, abans dels Jocs, una previsió de 10,6 segons en els 100 metres com a exemple de l’estàndard esperat, tot recordant que l’objectiu no era només batre rècords. La marca era una expectativa organitzativa, no un resultat esportiu.
Cyril Cupid: esport obrer, classe i origen
Cyril Cupid, destacat per Pujadas i Santacana dins l’atletisme britànic (1990: 174), havia nascut a Swansea, fill de mare gal·lesa i pare originari de les Índies Occidentals. Fou campió gal·lès de velocitat i el 1934 es convertí en el primer gal·lès que baixava dels deu segons en les 100 iardes, amb 9,8. Aquell any integrà la primera selecció de Gal·les als British Empire Games, on competí en 100 i 220 iardes.
La seva trajectòria combinava reconeixement nacional, experiència internacional i vinculació amb la delegació de l’esport obrer. La seva ascendència afrocaribenya adquiria una significació especial en una Olimpíada Popular que reivindicava la igualtat racial i la participació d’esportistes negres, jueus i altres col·lectius discriminats. La dimensió social del cas deriva d’aquesta confluència; no es pressuposa una experiència concreta de discriminació federativa que les fonts utilitzades no documenten.
Sonja Lewin
A la delegació de Palestina apareixia també la llançadora Sonja Lewin —«Sonia Lewine» en la relació publicada per Pujadas i Santacana—, amb registres de 12,30 metres en pes, 35 metres en disc i 36 metres en javelina (Pujadas i Santacana, 1990: 173).
Boicot i participació femenina
Eva Dawes: olimpisme, gènere i decisió política
La canadenca Eva Dawes havia guanyat el bronze en salt d’alçada als Jocs de Los Angeles de 1932 i la plata als British Empire Games de 1934. El 1935 participà en una gira per la Unió Soviètica organitzada per la Workers’ Sports Association of Canada i, en tornar, fou suspesa per la Women’s Amateur Athletic Federation of Canada (WAAF). Davant els Jocs de 1936, rebutjà la possibilitat de ser readmesa per competir a Berlín i s’implicà en la campanya de boicot (Hall i Kidd, 2017).
En acceptar Barcelona, Dawes reivindicà una olimpíada on pogués existir el «veritable significat de l’esport» (Hall i Kidd, 2017: 136). Poc abans havia saltat 5 peus i 3 polzades —uns 1,60 metres—, marca que els autors consideren suficient per disputar les medalles a Berlín. La decisió de boicot coexistia amb un palmarès olímpic i una forma competitiva documentats.
Charley Burley i la delegació nord-americana
L’afroamericà Charles «Charley» Burley encara era un jove boxejador, però ja havia estat campió dels Golden Gloves i era una promesa de la boxa amateur de Pittsburgh. El 1936 arribà a la final nacional de l’Amateur Athletic Union (AAU) en pes welter. Els semifinalistes obtenien plaça als box-offs de selecció olímpica: Burley havia guanyat, doncs, el dret a disputar aquella fase, encara que no estava encara classificat per a Berlín. Renuncià als box-offs en protesta per la discriminació racial i religiosa de l’Alemanya nazi i optà per Barcelona. Quan fou seleccionat per a l’Olimpíada Popular acumulava 49 combats: 43 victòries —13 per KO— i sis derrotes (Tremlett, 2020: 32-33).
La seva presència ultrapassava el ring. Els organitzadors havien demanat expressament que l’equip nord-americà inclogués esportistes negres i presentaven l’Olimpíada Popular com una oportunitat per a col·lectius discriminats, entre els quals citaven negres, jueus i àrabs (Tremlett, 2020: 32-33). Durant la travessia, Burley entrenà a la coberta amb Irv Jenkins, pes pesant de Cornell; Tremlett subratlla la singularitat d’una escena que traspassava barreres de raça, educació i classe encara molt presents als Estats Units i a Europa (Tremlett, 2020: 33).
La seva carrera professional posterior mostraria aquell potencial: derrotà grans púgils de la seva generació i arribà a situar-se entre els aspirants al títol mundial, però mai no tingué l’oportunitat de disputar-lo. La seva trajectòria exemplifica també les dificultats que diversos grans boxejadors afroamericans trobaven per accedir als combats de màxima projecció. Aquest reconeixement posterior no s’ha de projectar retrospectivament sobre el seu estatus de 1936: aleshores el seu accés als box-offs i els resultats amateurs constitueixen els indicadors pertinents (Beirne, 2020).
Tollien Schuurman i la participació femenina
La neerlandesa Tollien Schuurman figurava amb 11,9 segons en 100 metres (Pujadas i Santacana, 1990: 177). Els registres esportius documenten aquesta marca, els seus títols nacionals i la participació a Los Angeles, on fou quarta amb el relleu neerlandès de 4 × 100 metres.
La delegació francesa preveia, a més, prop d’un centenar de dones entre 1.500 esportistes (Pujadas i Santacana, 1990: 175). Physick mostra que la propaganda de l’Olimpíada Popular vinculava explícitament esport popular i accés femení a la pràctica esportiva (Physick, 2017). En plena expansió de l’esport femení, aquesta presència formava part del projecte democratitzador. El centenar de dones anunciat per França descriu una participació prevista; les credencials de Dawes i Schuurman permeten, alhora, identificar dos casos de reconeixement internacional anterior.
Discussió: esport, classe i reconeixement
El cop d’estat iniciat el 17 de juliol al protectorat del Marroc i estès l’endemà a la península, amb combats a Barcelona, impedí celebrar les proves previstes des del dia 19. No hi ha resultats i no podem saber quines marques s’haurien assolit ni qui hauria guanyat. La comparació històrica ha de basar-se en inscripcions, trajectòries, documentació organitzativa i testimonis, no en una competició imaginada.
Les relacions de delegacions permeten estudiar les credencials dels participants previstos, encara que no sempre acreditin la seva arribada. També revelen desigualtats materials: el viatge podia dependre d’ajudes, patrocinis, recaptacions o pagament individual, a més de les pressions federatives i polítiques.
Les dades mostren que procedència federativa, nivell esportiu i decisió política són dimensions diferents. Els dos terços de membres de la FSGT anunciats a França no equivalen a dos terços d’esportistes sense credencials d’alt nivell; tampoc el terç de federacions oficials constitueix automàticament l’elit. Els casos de Dawes, Hirschl i Burley mostren, amb credencials diferents, com l’oposició al nazisme podia intervenir en les decisions esportives.
Els circuits obrers, per la seva banda, disposaven de campions, rècords i competicions pròpies. Els vuit casos noruecs obliguen a estudiar aquests sistemes sense assimilar-ne mecànicament els títols als de l’olimpisme oficial. La pluralitat de procedències i els ajuts per viatjar situen el rendiment en unes condicions socials concretes: el reconeixement institucional i els recursos disponibles incidien en les oportunitats d’accés a l’escena internacional.
No es tracta de substituir un mite per un altre: Barcelona no pot presentar-se com necessàriament superior a Berlín ni tots els inscrits eren d’elit. Però la documentació qüestiona l’equació entre esport obrer i mediocritat. L’esport obrer ampliava les possibilitats de pràctica de les classes populars: democratitzar l’accés significava incorporar més persones i crear estructures pròpies, no renunciar a l’exigència, la competició o el rendiment.
Les jerarquies esportives eren també socials. Temps d’entrenament, instal·lacions, afiliació federativa, recursos per viatjar o possibilitats de selecció depenien de factors que ultrapassaven el talent. Classe, gènere, origen, racialització, política i context internacional condicionaven les trajectòries. L’Olimpíada Popular ho fa visible perquè reunia esportistes que havien arribat a la competició per vies diferents.
El límit de l’anàlisi és també una conclusió metodològica: les fonts utilitzades permeten identificar credencials rellevants i una composició heterogènia, però no quantificar el pes global de l’elit. Una estimació d’aquest pes exigiria reconstruir el conjunt de les inscripcions i aplicar-hi criteris comuns de classificació. L’argument es fonamenta, per tant, en la coexistència documentada de circuits i trajectòries, sense generalitzar el nivell dels casos al conjunt.
Conclusions
L’anàlisi de les delegacions i de les trajectòries individuals qüestiona la identificació entre esport obrer i mediocritat competitiva. Els participants previstos per a l’Olimpíada Popular no constituïen una agrupació improvisada d’aficionats sense preparació: entre ells figuraven esportistes amb experiència olímpica, medallistes, campions, recordistes i candidats a competir a Berlín. Aquestes credencials, assolides abans de juliol de 1936, permeten reconèixer la consistència esportiva del projecte sense recórrer a resultats hipotètics d’una competició que no arribà a celebrar-se.
Els casos estudiats tampoc no s’expliquen únicament com una suma d’excepcions individuals. Les relacions de delegacions documenten la participació prevista d’equips nacionals, federacions oficials, clubs i organitzacions obreres amb estructures de formació i competició pròpies. La concentració de campions i recordistes en el contingent noruec, la composició mixta de la delegació francesa i les credencials dels esportistes suïssos mostren que Barcelona podia reunir participants procedents de circuits diferents amb experiència competitiva contrastada. No permeten quantificar el pes global de l’elit, però sí descartar que l’adscripció obrera fos, per si mateixa, un indicador de baixa qualitat.
La sàtira d’El Be Negre revela com aquesta pluralitat podia convertir-se en un motiu de desqualificació. La representació de treballadors de diversos oficis com a participants ficticis i la burla de l’organització traslladaven al terreny esportiu una disputa sobre qui podia ocupar legítimament l’escena internacional. En aquest marc, l’obertura a les classes populars podia presentar-se com una manca de serietat. Contrastar aquestes representacions amb els palmaresos i les relacions de delegacions permet distingir la caricatura pública de les credencials esportives documentades.
Optar per l’alternativa de Barcelona tampoc no equivalia necessàriament a quedar fora de l’esport d’alt nivell. Per a alguns esportistes, el boicot a Berlín constituí una decisió política compatible amb una trajectòria competitiva reconeguda. Els casos analitzats mostren, amb situacions diferents, que les oportunitats esportives i les conviccions antifeixistes podien entrar en conflicte. La participació anunciada, la inscripció i el desplaçament efectiu s’han de distingir, però aquesta precaució no disminueix la rellevància de les decisions preses davant els Jocs de l’Alemanya nazi.
L’Olimpíada Popular permet, així, examinar conjuntament rendiment, democratització i desigualtat. L’accés a la competició internacional depenia del talent i de la preparació, però també dels recursos per entrenar i viatjar, de l’afiliació federativa i de les barreres de classe, gènere i origen. El projecte de Barcelona ampliava les vies de participació sense excloure l’exigència esportiva. La seva significació històrica rau en aquesta coexistència: una alternativa antifeixista i popular capaç d’atreure esportistes amb credencials rellevants, que qüestionava tant l’exclusivitat de l’olimpisme oficial com les jerarquies socials que condicionaven el reconeixement esportiu.
Bibliografia
BEIRNE, L. (2020). «Boxing History: Charley Burley». Boxing News 24, 29 de setembre de 2020.
COLOMÉ, G. i SUREDA, J. (1995). Esport i relacions internacionals (1919-1939): l’Olimpíada popular de 1936. Bellaterra: Centre d’Estudis Olímpics, Universitat Autònoma de Barcelona.
GOUNOT, A. (2005). «El proyecto de la Olimpiada Popular de Barcelona (1936), entre comunismo internacional y republicanismo regional». Cultura, Ciencia y Deporte, 1(3), 115-123. DOI: 10.12800/ccd.v1i3.120.
HALL, M. A. i KIDD, B. (2017). «History and Individual Memory: The Story of Eva Dawes». Sport History Review, 48(2), 126-143. DOI: 10.1123/shr.2017-0003.
PHYSICK, R. (2017). «The Olimpiada Popular: Barcelona 1936, Sport and Politics in an Age of War, Dictatorship and Revolution». Sport in History, 37(1), 51-75. DOI: 10.1080/17460263.2016.1246380.
PUJADAS, X. i SANTACANA, C. (1990). L’altra olimpíada. Barcelona ’36: esport, societat i política a Catalunya (1900-1936). Badalona: Llibres de l’Índex.
PUJADAS, X. i SANTACANA, C. (1992). «The Popular Olympic Games, Barcelona 1936: Olympians and Antifascists». International Review for the Sociology of Sport, 27(2), 139-148. DOI: 10.1177/101269029202700204.
REIN, R. (2018). «El desafío a los Juegos Olímpicos de Berlín 1936: los atletas judíos de Palestina en la frustrada Olimpiada Popular de Barcelona». Historia Contemporánea, 56, 121-155. DOI: 10.1387/hc.17596.
SANTACANA, C. (2016). «La olimpiada (popular) que incomodó al COI». El País, 19 de juliol de 2016.
TREMLETT, G. (2020). Las Brigadas Internacionales. Fascismo, libertad y la Guerra Civil española. Barcelona: Debate.
Fonts documentals i hemerogràfiques
BRITISH WORKERS’ SPORTS ASSOCIATION (BWSA) (1936). «Press Information. Barcelona Peoples’ Olympiad: 22-26 July, 1936», 15 de juny de 1936. Trades Union Congress Archive / Warwick Digital Collections. Signatura: 292/808.91/4/6(ii). https://wdc.contentdm.oclc.org/digital/collection/scw/id/2266/.
DAILY CLARION (1936). «Boxing Champ Going to Barcelona Games», 4 de juliol, p. 1. Referència citada a través de Hall i Kidd (2017: 136, nota 36).
EL BE NEGRE (1936). Portada i «“El Be Negre” organitza el desallotjament dels atletes de l’Olimpíada Popular». Any VI, núm. 245, 15 de juliol de 1936, p. 1. Ateneu Barcelonès / ARCA, Biblioteca de Catalunya.
EL BE NEGRE (1936). «Notícies de l’Olimpíada Popular». Any VI, núm. 243, «31 de juny de 1936» [sic], p. 1. Ateneu Barcelonès / ARCA, Biblioteca de Catalunya.
Bases de dades i recursos biogràfics
ATFS (2021). British Empire Games, London 1934. Association of Track and Field Statisticians.
CHARLEYBURLEY.COM (s. d.). «Amateur Career». https://charleyburley.com/amateur-career/. Consulta: 1 d’octubre de 2026.
OLYMPEDIA (s. d.-a). «Nikolaus Hirschl». Base de dades Olympedia. Consulta: 25 d’agost de 2026. https://www.olympedia.org/athletes/57222.
OLYMPEDIA (s. d.-b). «Piet Mollin». Base de dades Olympedia. Consulta: 25 d’agost de 2026. https://www.olympedia.org/athletes/57309.
OLYMPEDIA (s. d.-c). «Paul Riesen». Base de dades Olympedia. Consulta: 25 d’agost de 2026. https://www.olympedia.org/athletes/75890.
OLYMPEDIA (s. d.-d). «Tollien Schuurman». Base de dades Olympedia. Consulta: 25 d’agost de 2026. https://www.olympedia.org/athletes/73756.
OLYMPEDIA (s. d.-e). «Henri, Comte de Baillet-Latour». https://www.olympedia.org/athletes/899082. Consulta: 2 d’octubre de 2026.
SWANSEA COUNCIL / COPR BAY SWANSEA (2022). «Cupid family celebrate way named after sprinter Cyril», 7 de març. https://coprbayswansea.com/cupid-family-celebrate-way-named-after-sprinter-cyril/.
UNITED STATES HOLOCAUST MEMORIAL MUSEUM (s. d.). «The Movement to Boycott the Berlin Olympics of 1936». Holocaust Encyclopedia. https://encyclopedia.ushmm.org/content/en/article/the-movement-to-boycott-the-berlin-olympics-of-1936. Consulta: 2 d’octubre de 2026.
WELSH ATHLETICS (2021). Welsh Athletics Milestones. Cardiff: Welsh Athletics. https://www.welshathletics.org/image/WA%20Timeline/WA%20Milestones%2009082021.pdf.
WORLD ATHLETICS (s. d.). «Tollien Schuurman». Athlete Profile. Consulta: 25 d’agost de 2026. https://worldathletics.org/athletes/netherlands/tollien-schuurman-14558812.
