Quan pensam en rebel·lia, sovint imaginam moments intensos: manifestacions, ruptures, esdeveniments que canvien el curs de les coses. Però també existeix una altra escala: la de la vida quotidiana, on la resistència no sempre és visible, però sí persistent.
Rebel·lia sense épica
Hi ha gestos que no ocupen portades: organitzar-se al barri, compartir recursos, cuidar sabers minoritzats, defensar el temps propi o mantenir viva una llengua. Són accions petites, però acumulatives. I sovint són les que sostenen els canvis a llarg termini.
Comunitat i vincles
La rebel·lia no és només una actitud individual. És també una infraestructura: xarxes de suport, espais segurs, amistats polítiques, formes de cooperació. Quan els vincles són forts, la dissidència deixa de ser un acte aïllat i es converteix en una pràctica compartida.
El poder de l’hàbit
El poder s’expressa en normes, rutines i silencis. Per això, canviar un hàbit —qui parla, qui decideix, què es considera “normal”— pot ser un acte profundament polític. La resistència, aquí, no és un esclat: és una constància.
Aquesta peça és una invitació a mirar la rebel·lia amb una altra lupa: la de les pràctiques que, dia rere dia, desplacen límits i obren espais per viure d’una manera més justa.
