Abans que el passaport fos un objecte habitual, migrar no depenia només de tenir un lloc on anar, sinó de poder demostrar —amb papers fràgils— qui eres, d’on venies i per què et movies. En ports i administracions locals, la identitat es convertia en un conjunt de rastres: una carta, una firma, una anotació.
Quan un paper era una frontera
Les cartes de pas, els certificats parroquials, els permisos de treball o les recomanacions d’un batle funcionaven com a passarel·les. Però també com a filtres: un mateix document podia obrir una porta avui i tancar-la demà, segons el context polític, la por a les epidèmies o els interessos econòmics.
En espais insulars com Mallorca, el port era més que un lloc d’arribada: era un arxiu en moviment. Llistes de passatgers, controls, notes sobre procedència i ofici… un inventari discontinu de vides que no sempre encaixaven en els relats oficials.
Què ens expliquen aquests registres
- Oficis i estratègies de supervivència: qui venia a treballar i qui fugia.
- Rutes que es repetien: la Mediterrània com a xarxa, no com a línia.
- Silencis: dones, infants o jornals que apareixen només de passada.
Els documents no només certifiquen: també seleccionen què mereix ser recordat.
Mirar aquests papers és entendre que la migració no era un “fet puntual”, sinó una pràctica social: una combinació de necessitat, oportunitat i comunitat. I que la història de la mobilitat és també la història de qui tenia dret a existir administrativament.
